fbpx
La revista més vital

Un dia de partit

Quan l’assistenta social del centre d’acolliment els va reunir i els va fer entendre que havien de conformar un vertader equip per a preparar un partit de copbol, que tindria lloc al juny durant els actes de celebració del dia del refugiat, no podien creure-ho. Es miraven entre si, incrèduls i sorpresos, i els entrava el riure.

Encara que ara eren amics, cadascun d’ells portava en la ciutat un temps d’estada diferent i formaven un grup bastant dispar; primer per l’edat, ja que anaven des dels 7, el més jove, fins als 16 anys, la major d’ells; després per les adverses circumstàncies personals que els havia portat a aquesta terra d’acolliment i, finalment, per la seua nacionalitat, doncs els hi havia sirians, ucraïnesos, russos, congolesos, veneçolans i palestins, reflex palpable i evident dels bèl·lics conflictes actuals del panorama internacional.

Gràcies al col·legi del barri en el qual estaven escolaritzats des de la seua arribada a la ciutat, tenien un succint coneixement d’aqueix esport que, fins llavors, els havia sigut tan estrany i aliè, i que ara gaudien i practicaven en la classe d’Educació Física i cada vegada que tenien ocasió d’ajuntar-se amb els amics en el multidisciplinari i compartit pati que hi havia al costat del parc.

Tres vesprades per setmana, a l’eixida de l’escola i després del corresponent berenar, se’ls veia, heterogèniament equipats per a l’ocasió, acudir a la sessió vespertina d’entrenament que tenien programada. Contents, riallers i il·lusionats, formaven un grup variat, policrom i heterogeni.

Ulls blaus, foscos, fins i tot verds, i marrons; pells negres, citrines, pàl·lides, també rogenques; cabells hirsuts, cargolats, llisos o rossos; llavis gruixuts o afilats; cossos eixuts, corpulents, xuclats o nerviüts. Tots ells conformaven els vímets, meravellosament diferents, amb els quals es forjava aqueix projecte d’equip.

La participació de cadascun d’ells, independentment del seu nivell físic, les seues condicions i característiques personals, de les seues diferències socials, culturals o religioses; la reducció al mínim exponent de les diferències individuals i la col·laboració i comunicació sumada, en honor de la consecució de l’objectiu final, eren els pilars integradors sobre els quals assentaven aqueix cabal d’optimisme, esforç, treball i superació col·lectiva que es preparava de manera concienciosa per a aqueix dia del partit. La seua meta comuna estava cimentada en el respecte i la cooperació, treballant, sense descans, per i per a la igualtat des de la diferència.

Les setmanes passaven i el grup assistia expectant als seus continus progressos. Encara que existia la ferma creença que treballen per a guanyar el partit, sabien que el veritablement important era el que estaven fent en aqueix llarg període preparatori, que el resultat en el dia del partit era merament anecdòtic.

Els pares, amics i altres residents del Centre no eren aliens a aqueix desbordant torrent d’il·lusió dels xavals amb el partit, per la qual cosa els donaven constantment el seu incondicional suport i ànim cada vegada que es creuaven amb algun d’ells i es van aprestar, també, a realitzar un xicotet taller de confecció de pancartes, garlandes i altra parafernalia festiva per al dia esperat.

Teles, llistons de fusta, pintures, esprais, agulles, grapadores, tisores, cartolines, retoladors eren elements que totes les vesprades cobraven vida a través de les mans del grup de voluntaris que, perfectament organitzats, assaltaven la sala d’usos múltiples del Centre per a la confecció dels menesters necessaris amb la finalitat de sumar-se a la causa dels xavals, contagiats, com estaven, per la seua desbordant il·lusió, lliurament i alegria, i remant tots en la mateixa esperançada adreça; animant-los, incondicionalment, des del primer moment a arribar preparats a aqueix dia de juny tan esperat per tots. El dia del partit.

Cada dia que passava i s’acostava la data, els nervis afloraven a flor de pell amb més intensitat. El treball estava fet i havia donat uns excel·lents resultats. Ara eren un equip.

I va arribar l’esperat dia. Era el dia gran. Era un dia de festa, sí, però d’injusta i imperdonable celebració. Era un dia que havia de caure, obligatòriament, de les pàgines dels calendaris, pensaven els més majors, alguns d’ells, donant mostra de la seua angoixa, amb els ulls humitejats pel trist i dolent record. Era el dia, el Dia mundial del Refugiat.

Però enguany, era especial. Enguany s’anava a celebrar un esdeveniment important. Els amplis somriures, esbossats en les cares dels xavals, demostraven que valia la pena celebrar-ho.

Després del sorteig del servei amb les capitanes presents, l’equip ocupava, eufòric i esperançat, la part del camp prèviament assignada, en una tibant espera.

L’expectació en les graderies era màxima.

A l’hora prevista, l’àrbitre va donar la xiuletada inicial del partit.

Era el Dia mundial del Refugiat.

Encara que, al cap i a la fi, no deixava de ser un dia de partit.

Temps de lectura: 4 minuts

4+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close