Dimarts. Un dia més de treball, de presses, de telèfon que no calla. D’arrapar-li a les hores algun minut per a no pensar en res. De prendre’s un café de peu i carregar una motxilla i tres bosses. Un dia més. Un dia menys.
Dimarts. El pitjor dia de la setmana. La motivació del dilluns s’esfuma, la del divendres encara queda lluny.
Dimarts. Un dimarts més d’anar i tornar. D’agafar l’autobús gràcies al semàfor en roig i, per un moment, guanyar-li la partida a la velocitat. Seure i esperar. Mirar cap a dins i cap a fora i respirar.
Línia 71. Recorde com si fóra ahir la primera vegada que vaig agafar-la jo sola. Era setembre d’un 2006 estrany. Havia començat regular, continuat sense pena ni glòria i, aleshores, començava a concloure amb la incertesa d’un escenari completament inèdit per a mi. La Universitat m’esperava per a convertir-me, encara que això jo en eixe moment no ho sabia, en la dona que sóc hui. Eixe dia, l’autobús va portar des d’una punta de la ciutat a una altra a una jove més xiqueta que mai: un manoll de nervis que només veia taques difuminades de gent i carrers al seu voltant. Uns anys més tard, el mateix autobús va retornar a sa casa a una dona preparada i capaç de manar a la por al llit per tal d’arribar fins al final en la persecució dels seus somnis.
En eixos cinc anys de carrera, el 71 es va convertir en ma casa, en el meu refugi després d’hores encadenades, en el bàlsam perfecte per a la rutina i el tedi. Anys després, vaig haver d’agafar-lo de nou, esta vegada per anar a treballar. Esta vegada sense nervis i veient el món amb claredat, però amb la mateixa necessitat d’un oasi de pau en començar i en acabar el dia.
Perquè en els matins dins del 71 trobe alguna cosa pareguda a una casa, especialment quan mire per la finestra als carrers de València. La meua València.
Dimarts. Un dimarts més que trobaré a faltar. Ho pense i mentrestant em deixe caure al mateix lloc de sempre, en els quatre seients enfrontats del final de l’autobús. Abans, valide la meua targeta i salude al conductor de somriure infal·lible.
M’acomode al meu seient i em pose els auriculars. Hui em sent rockera, com quasi cada dia, així que m’injecte un poc de guitarra en vena. El 71 arranca i deixe enrere el meu barri per a submergir-me al cor de la ciutat. Mire al meu voltant. Algunes cares em sonen. Els dedique un somriure i em somriuen també. Ens uneix un horari, una rutina, una ciutat viva de cels d’un blau impossible i sol que acaricia les pestanyes.
A altres viatgers no els havia vist mai. N’hi ha una mare molt jove amb un carret de bebé. Un ancià que sembla posseir tota la pau interior que li falta a la joventut. Una parella de mitjana edat que encara es dóna la mà. Uns xiquets massa menuts per a viatjar sols en autobús. Pense en tots ells i desitge que estiguen bé, que tinguen un bon dia.
Mire fora. Estem arribant al carrer de les Barques i sona una antiga cançó d’Aerosmith que sempre m’emociona. La ciutat em sembla tan bonica com sempre. Els edificis plens de sol, els tarongers esguitant de verd l’asfalt de les places i voreres, la gent absorta en el seu caminar, sense saber que són observats per una xica qualsevol des d’un autobús qualsevol d’eixos que formen una filera davant del pas de zebra.
Dimarts. Falten dues parades per arribar a l’última parada, en la que jo baixe. Sent que algú es mou al meu costat. Repare en ella, la senyora que ha estat asseguda amb mi durant quasi tot el trajecte. He estat tan concentrada en mirar al meu voltant que no he vist el que tenia més a prop. Té uns 80 anys i un lleuger tremolar als llavis. S’adona del meu escrutini i em somriu amb la mirada.
—No eres com la resta —em diu amb veu tan alta que tot l’autobús pot escoltar-la.
Pegue un bot i, desconcertada, em lleve un auricular de l’orella.
—No has mirat el guachap eixe ni un segon en tot el viatge —afegeix en un to més apropiat.
La seua forma de pronunciar Whatsapp em provoca una onada de tendresa. Li somric jo també.
—M’encanta anar en autobús i observar-ho tot al meu voltant. N’hi ha tanta vida en esta ciutat i tant de món en cada persona que tenim prop… —li conteste amb sinceritat però també esperant mantenir eixa fascinació que semble haver causat en Carme.
La senyora Carme té en concret 84 anys i tres mesos. M’ho diu dos semàfors més tard, i el fet que continue contant els mesos, com si fóra una xiqueta, acaba per robar-me el cor.
Li ho conte. Necessite contar-li-ho a algú i deixar de fer-me la valenta.
—La setmana que ve me’n vaig de la ciutat. Hui és el meu últim dia de treball. El meu últim dia de 71. Per això vull gravar més que mai cada tros de carrer a la meua memòria. Absorbir-ho tot, ¿sap?
Sí. Carme ho sap. Ella també se’n va anar fora de València quan era jove, perseguint a un amor que ja no està però segueix estant.
—Però vaig tornar, i creu-me, quan tornes a esta ciutat t’estarà esperant tan viva com sempre. Perquè així és València, sempre t’obri els braços com si fóra la primera volta. Com si el temps s’hagués detingut quan l’abandonares. Esta ciutat canvia cada dia, i cada dia continua sent la mateixa—sentencia Carme mentre clava la mirada als meus ulls.
—No li falta raó, Carme —li conteste, prenent-me la llibertat de tocar-li breument el muscle.
Carme baixa de l’autobús una parada abans que jo i em deixa sola amb els meus pensaments. En algun moment de la meua conversa amb ella he parat la música del meu mòbil i ara l’única cosa que escolte és el sotragueig de l’autobús. Carme m’ha deixat més tocada encara. M’ha recordat que en unes hores hauré d’acomiadar-me de moltes coses. Però també m’ha recordat que València seguirà estant ací quan jo torne, i que la seua llum i les seues flors em rebran prompte de nou.
Ara, de moment, toca començar una nova vida amb nous dimarts, noves rutines, nous destins i noves persones.
Baixe de l’autobús i em pregunte, sabent allò que ja sé, de quines maneres em canviarà esta vegada la vida. Com seré quan torne a agafar el meu benvolgut 71.
Dimarts. Últim dimarts en València. El següent serà el primer d’una nova aventura. I sí, tinc por, però també tinc ganes d’encetar-la i tornar algun dia a la meua llar per a contar-li que continue sent jo, però millor. Cada vegada menys arbre i més bosc. Cada vegada menys riu i més mar en calma. Tornar, sempre tornar. Agafar el meu 71, asseure’m al fons (als quatre seients enfrontats, clar) i gaudir d’eixe oasi de pau, color i vida que ofereix sempre la ciutat més bonica del món.
Temps de lectura: 6 minuts
