Començo a sospitar que no és la classe de persona que em pensava. Res i ningú em va dir que tot seria així. «És molt tossuda», ja m’ho deien això. No és culpa de ningú sinó de les circumstàncies que ens atenyen. Un fil de veu em comenta una veritat absoluta: «Al final no tindreu res en comú, només les estones compartides d’un passat que s’entreveu força llunyà». No m’ho crec això.
És ben cert que una fúria roent se la va emportar. L’agonia xafogosa, l’aclaparava. Es va deixar morir com va entrar en aquest món: sense deixar ni rastre. O això creia. A l’últim instant li va venir a la memòria les majestuoses vistes del castell d’Orcau i va sadollar el seu últim sospir.
L’endemà, el diari local es feia ressò de la notícia: «Les autoritats troben sense vida la jove que buscaven. Estava malalta. La noia es va precipitar des d’un lloc emblemàtic de la comarca».
Temps de lectura: 0 minuts
