Hi ha llibres que sorprenen per la dificultat a l’hora de classificar-los, que es resisteixen a una etiqueta convencional. I L’estupor és un d’aquests. És assaig? Són memòries? És dietari? Com que el text exigeix atenció i inventiva al lector, podríem arriscar-nos a proposar una categoria de l’estil “epistemologia de la lectura”. De fet, l’autor, en les seves pàgines inicials, fa un elogi de la lectura lenta. Aquestes paraules contenen en realitat un anunci, gairebé una ordre: cal una lectura pausada i curosa en un text d’aparença lleugera i densitat mineral.
La primera constatació és que ens trobem davant un text heterogeni, una compilació d’escrits esparsos recollits i ordenats pel fill de l’autor, Enric Iborra, i que tanmateix prenen sentit, com si ens trobéssim amb la reconstrucció d’alguna de les passions de Johann Sebastian Bach, a partir dels fragments de partitures desordenades i incompletes. El resultat: un llibre d’aparença complexa i densitat conceptual. Bona part de les 220 planes del text, més de la meitat, s’aboquen a teoritzar al voltant de la lectura, on Josep Iborra (Benissa, 1929 – València, 2011) barreja qüestions històriques, epistemològiques (tot recordant els treballs de Roger Chartier), filològiques (que ens fan pensar en Jordi Llovet), socials i estètiques (que ens recorden les lectures dels clàssics estudis d’Arnold Hauser i Ernst H. Gombrich). Això vol dir: l’evolució de l’art de la lectura, les relacions entre transformacions socials i canvis en la manera de relacionar-se amb el text literari, o entre les formes diverses en què lector i cultura estableixen una interrelació tan fràgil com dinàmica.
Endinsant-se en l’univers literari, Iborra comparteix les seves reflexions sobre unes lectures que acaben definint l’autor. Paul Valéry, Marcel Proust, i sobretot Michel de Montaigne, que proposa com els referents i models d’aquesta peculiar relació entre lector i escriptor. Del darrer, els seus dietaris, són un referent en el qual tracta d’emmirallar-se, en una mena de model d’expressió contemporani. En bona mesura, L’estupor pren el model del clàssic francès i de manera silenciosa, ens el prescriu com a l’escriptura dels temps actuals, davant els quals, no podem sinó experimentar cert estupor. Entre aquests judicis literaris hi trobem, també, una agudíssima i (irònicament) planiana crítica de Josep Pla, potser la millor que s’hagi explicat mai per la virtut d’atacar el seu incontestat estil, més enllà de les crítiques extraliteràries que se’n puguin fer a l’empordanès. En certa mesura, no deixa de ser una interessant reivindicació de Joan Fuster, amic personal de l’autor, i probablement un dels grans prosistes de la literatura catalana, digne de rebaixar el valor especulatiu de Pla en el cànon de la prosa literària.
Avançant en la lectura del text, la darrera meitat dels escrits resten constituïdes per divagacions filosòfiques literàriament ben construïdes (l’amor, la mort, la joventut, la vellesa,…), que com succeeix al llarg de tot el volum, exigeixen un esforç considerable, una experiència vital dilatada i una bona (auto)formació al lector. Josep Iborra hauria de ser considerat un dels millors assagistes de la literatura catalana. La seva amistat i proximitat amb el gran referent de Joan Fuster empeny a la comparació fàcil, fins i tot subordinada amb el de Sueca, tal com critica Gustau Muñoz en un article sobre aquest mateix llibre. Hi estic d’acord. Malgrat les coincidències, malgrat la qualitat literària d’ambdós, en realitat ens trobem amb dos escriptors molt diferents: més procliu a la concreció i a l’assaig literari Fuster, més divagatiu i poètic Iborra. Ara bé, allò que uneix aquests dos grans autors valencians és la seva condició d’exiliats interiors a la seva terra, d’intel·lectuals dissidents que viuen pràcticament en la clandestinitat, bandejats dels grans cercles del poder polític i cultural. La seva desconeixença per al gran públic no deixa de ser la conseqüència lògica de l’estat permanent d’excepció que fa que escriure bé en català, i sobretot al País Valencià, resulta un acte d’una heroïcitat silenciada. A tots dos els correspondria un espai de centralitat, i tanmateix (més en Iborra que en un Fuster més conegut per qüestions polítiques) són ubicats a la perifèria. Una perifèria política en el sentit que es mantenen al marge dels corrents oficials que solen comportar determinats privilegis, i una perifèria cultural i personal perquè viuen en un país menystingut i invisibilitzat per un estat hostil al català (especialment en les seves variants meridionals), i per una anormalitat permanent de l’establishment (per dir alguna cosa) del mandarinatge literari barceloní. Una cultura catalana que va tenir el seu període pujolista, i que ha estat reemplaçat actualment per un gran buit en les polítiques culturals vigents, i marcats per la incapacitat de superar els vicis noucentistes estètics i el minifundisme editorial.
Cal no oblidar, a més, que ens trobem davant d’un llibre pòstum per part d’un escriptor relativament tardà (malgrat algunes publicacions primerenques, el gruix de la seva obra el publica quan ja l’autor té més de cinquanta anys). El volum, reconstruït per part del seu fill a base d’escrits inèdits compilats després de la seva mort, ara farà set anys, es pot considerar un descobriment. El descobriment d’uns textos molt potents, redactats amb una finor i barroquisme de dimensions napolitanes, que ens descobreix un assagista molt fi, amb una escriptura exquisida, moltes coses a dir (potser amb certes sobredosis de transcendència) i que obliga els lectors a rebel·lar-nos contra la superficialitat obligada per la lectura en diagonal. En altres paraules, L’estupor és un llibre que millora el lector.
Títol: L’estupor
Autor: Josep Iborra
Editorial Afers, Catarroja, 2018
ISBN: 978-84-16260-50-8
Preu: 17 €
Imatge: Josep Iborra.
Temps de lectura: 5 minuts
