fbpx
La revista més vital

Un matís

Una vegada vaig veure una pel·lícula basada en fets reals sobre un jove nord-americà que, després de graduar-se a la universitat, va donar tots els seus estalvis a la caritat, va agafar una motxilla amb quatre mudes de roba, i sense fer cap anunci rellevant, va abandonar família i amics per anar a viure en la natura. No recorde ara si pretenia tornar mai, però el primer objectiu era arribar a Alaska i convertir-se en una mena d’home de muntanya modern, aïllat i autosuficient, caçador i literat, salvatge però culte, amb els seus llibres, els seus escrits, el seu cervell tan educat i el seu propòsit en la vida tan descobert. Però la cosa se li’n va eixir de mare; no va poder preparar-se bé per a l’hivern i això és el que té la natura: ja pots recitar-li fragments de Jack Kerouak a les tempestes. El vent et furtarà la veu, la neu et gelarà la sang, la gana te la xuclarà i la teua família et trobarà mort enmig d’una primaveral Alaska mesos després. Per acabar-ho d’adobar, sembla que a l’última època li va entrar el penediment màxim, no solament per estar morint-se (que ha de ser una cosa ben fotuda) sinó de pur desassossec per estar morint-se a soles.

Anys més tard vaig llegir una altra història, aquesta sobre un tipus a qui l’aïllament autoimposat li havia sortit d’una altra manera. Es tractava d’un polyarnik, una figura d’investigació supervivent de l’època soviètica, un meteoròleg destinat al cor de l’Àrtic per aprendre i conquerir els seus secrets. Si no l’han jubilat ja, aquest home probablement continua a la seua estació vora la mar de Barentsz, anotant amb llapis i paper els torns que se segueixen de neu i vent, la temperatura de l’aigua i l’aire, i tots els aspectes quantificables d’un paisatge, si menys no, massa vast i massa buit per a l’ànima humana. Però segons contava la història, al tipus ara el que el molestava era l’aglomeració. Noció i realitat de pobles i ciutats li feien nosa i on millor es trobava era cara a cara amb la tundra. Tornava a casa a veure la dona de tant en tant, però era un tràmit tan passatger i innecessari com una retallada de cabells. Sa vida havia pres per sempre forma de far.

Vull dir, és clar que la història de tots dos és molt diferent, i com d’injust seria comparar-los. El primer, un jove fugitiu que es va perdre en ell mateix, aixafat per una natura que no va poder controlar, tan mort de gana que no va poder ni empassar-se els últims grans d’arròs del fons del sac. El segon, un funcionari dispers però localitzat, amb la ràdio de la seua estació preguntant-li regularment «Senyor polyarnik, com va la vida? Necessita res?».

Quan vaig llegir la segona història, però, immediatament em va venir l’altra al cap; en concret, allò de it’s not the same to be alone than to be lonely. En català, el verb és l’encarregat d’afegir el matís: no és el mateix estar a soles que sentir-se a soles, però la diferència no està tan ben marcada. Lonely és una patada-a-l’estómac de paraula, i alone és més aviat un fet. Supose que hi haurà alguna tesi doctoral al món explicant què han entés els angloparlants de l’ésser humà  —i allò que té al cap—per a tenir ambdós conceptes ben tipificats. I si no, n’hauria d’haver-hi una, perquè cada adjectiu sembla creat per a cada història: la del jove aventurer va morir a Alaska famolenc i lonely, i la d’un polyarnik rus que ara mateix té la vida lligada al fet que el deixen romandre alone.

Un matís diferent, un desenllaç diferent. Una quasi sent por quan la llengua, siga quina siga, capta tan bé el que pot ser la vida (i també la mort, valga la redundància).

 

La pel·lícula.

El polyarnik.

La foto.

Temps de lectura: 3 minuts

2 Comentaris
  1. Carme Pinyana diu

    Darrerament descobresc que hi ha molta gent amb obsessions polars. No ho hauria dit mai. Gràcies per la narració.

  2. Anna Porquet diu

    Interessant i escrit amb molta trempera, Susanna. I amb un punt d’ironia que acaba de reblar el clau de la gràcia.

    El matís és important, i tant, entre aquestes dues històries, entre els dos mots anglesos. M’agrada la pregunta que llences al vent: “què han entés els angloparlants de l’ésser humà —i allò que té al cap—per a tenir ambdós conceptes ben tipificats”. La veritat és que fa vertigen pensar com ha anat creant-se el matís, al llarg dels segles i de la Història.

    Pel que fa a la història (i la foto) del Polyarnik m’ha fet pensar en la novel·la La pell freda, de l’Albert Sánchez Piñol. I també en un relat inacabat de l’Edgar Allan Poe que es titulava “El far”. En fi, totes dues històries em remeten a tot el que sigui estar-se sol enmig de la Natura, tan allunyats com hi vivim, tant com ens costa interactuar-hi, de vegades.

    Un plaer de lectura, Susanna. Una abraçada!

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close