Sempre ell. Sempre jo. Sempre alguna altra persona que no me crida l’atenció. Sempre més gent que va canviant dia a dia. Som ell i jo, tot i que som més gent. Per a mi, som ell i jo. Ell i jo com a únics passatgers. Però no hem parlat mai. Només el puc pensar. Jo sempre vaig amb presses. Ell, tranquil. Jo patixo per arribar tard. Ell s’acomoda com si res. Jo miro el frenesí de la gent a través de la finestra, si és que no el miro a ell. Ell llig, i no me mira. Me mira? Almenys mai no hem encreuat la mirada. Jo en tinc vint-i-tants. Ell, potser també. És guapo, ho havia dit ja? I ell, com em veu? M’ha vist mai? Hi ha molts xics a l’autobús, però cap com ell. És atent, amorós, divertit. Bé, segur que és així. Jo vaig a treballar. I ell, també hi deu anar? Pot ser que algun dia m’atrevisca a dir-li alguna cosa. Preferixo somiar que ho fa ell. L’espero. Si cal, per parlar del temps. Fa bo, avui, no trobes? Oh, no saps tu el bo que fa –i el contenta que em fas per parlar-me!, pensaria–. Vas a treballar? Sí, sóc mestra de la canalla. I tu? Periodista, porto temes culturals. Ja veig que t’agrada molt llegir, fas ressenyes? Sí, i també parlo de teatre, cinema, art, el que faça falta. Ha de ser xulo. Està bé, però suposo que tu estàs més entretinguda, amb la canalla! Ostres, i si ell no suporta els xiquets? O si ja en té? No, no, no, segur que no. És molt atrevit, preguntar-l’hi? A tu, t’agrada la canalla? Tinc temor de la resposta. M’ha de dir que sí, per favor, per favor! I tant, són tan bufons! Ufff, estic salvada. És el meu home, ha de ser el meu home. Tot això no me fa bé, haig de parar. Sóc massa imaginativa. Ell segur que toca de peus a terra. Li escau, ser periodista. O potser m’escau a mi que ho siga. De què deu treballar? Deu anar a la faena? Avui el noto inquiet. I si li pregunto si li passa res? Mira per totes bandes. La curiositat del periodista, però ell no és així. Llig i ja està. M’intriga, vull saber d’ell. S’ha posat blanc. Me mira. Me mira! Ho heu sentit? Me mira, a mi! Ho torno a comprovar, i me mira. No hi ha dubte. Tens hora? Ha sortit de la seua boca: T E N S H O R A ? Estic flotant, me quedo com paralitzada. Segur que és una manera d’iniciar conversa. Me poso a buscar el mòbil. Ostres, se m’està asseient al costat. No sé què dir, no puc ni dir l’hora que és. S’aproxima algú. El revisor. Són les vuit i deu minuts. Gràcies. I torna al seu lloc, per què torna al seu lloc? Tinc més coses per dir-li. I ara, on he posat el bitllet? Sempre a la lluna, jo. Pensava que el tenia a la butxaca. Segur, sí, sempre me’l guardo a la butxaca. Miro la bossa, tampoc. El miro a ell. No, no pot ser. És el meu heroi, és l’home perfecte. No sigues estúpida, torna a la realitat. El revisor es posa nerviós. I jo, també. Ho dic, m’han robat. M’ha robat ell. Ell ha assajat una cara com de sorpresa, com si jo estigués boja. M’altero encara més. El revisor no sap què fer. El conductor para. El conductor també ve. Però l’heroi s’enfurisma molt, fa una empenta al revisor. Es treu una navalla. Que òbriga immediatament la porta, diu al conductor. L’hi exigeix. Ho fa, no vol problemes. Estem tots cagats. Li obrin la porta i marxa esperitat. Tornem a respirar. No entenc res. El meu periodista, què ha fet? Si sempre estava llegint. Sempre tranquil. No quadra amb la conducta violenta. Tat que no? Para, frena, la imaginació… No llegia? No l’havia vist mai? O sí? Llegia o no? Coincidia sempre amb ell, o no? El meu periodista… Tinc vertigen. Estic desorientada. Potser sóc jo, que llijo massa. Però llijo, jo? No era ell, qui llegia? Em desoriento encara més. L’autobús ha arribat a la meua parada. Al fons, la funerària de cada dia. Els morts de cada dia. Comença un nou dia. Potser necessito allunyar-me una mica de la tristesa que traspua en el meu lloc de faena. Necessito vacances. Necessito estímuls. Necessito realitat. Necessito no necessitar la fugida a la imaginació. Tinc el bitllet amb mi. Me l’ha tornat? No me n’he adonat. L’incident… ha sigut real? M’ha passat de debò? Però jo no era periodista? I la funerària?
Temps de lectura: 4 minuts
