fbpx
La revista més vital

Un passeig per París

El rellotge marcava les set i cinquanta-dos, i l’autobús apareixeria a la parada d’un moment a un altre. Inquieta, vaig fer puntetes per a veure per damunt dels que em rodejaven. L’autobús s’apropava ja, i per a la meua desil·lusió, no semblava que el senyor Lluis anara a fer acte de presència aquell matí. Entristida, em vaig afanyar a pujar de les primeres per a dirigir-me directa al meu lloc predilecte, l’últim a l’esquerra. Tal vegada arribaria un poc tard.

La primera volta que vaig veure el senyor Lluis em va fer sentir observada i menuda. Tenia un posat aristocràtic, com d’home important, encara que l’altura no l’acompanyava i el temps havia deixat marques a la seua pell i cara. Estava arrugat com el paper de regal després d’un aniversari. Així i tot, els seus ulls blaus traspassaven, i sostenia el seu barret d’ala curta amb tanta elegància que diries que ocupava algun càrrec destacat a un gran banc o empresa.

Dies després descobriria que res d’això, que, en canvi, havia sigut propietari d’una xicoteta tenda tota la seua vida, i que una de les seues passions era la història. Això últim va ser el que ens va convertir en companys d’autobús: el senyor Lluis pujava a la meua mateixa parada, Tres Forques-Pérez Galdós, línia 71, i baixava a la Facultat de Geografia i Història. Em va contar que havia decidit estudiar als seus vuitanta-cinc anys per a acomplir un dels seus majors somnis, que era precisament estudiar.

—Puc? —les mans li tremolaven, però havia fet l’esforç d’arribar allà darrere des de la meitat del bus i els seus passos havien estat segurs mentre el vehicle creuava la Gran Via Ramón i Cajal.

Amb urgència, vaig apartar el meu abric del seient, i el senyor Lluis es va deixar caure amb gest de cansament, però somrient. Havia notat que des del carrer Conca, l’home feia esforços des de la distància per animar-se a apropar-se. Què devia voler? Quan ja tornava a llegir, aquells dits llargs marcats per les venes van assenyalar el meu llibre.

—Perdona que pregunte, però, per què estàs llegint eixe llibre? —al fons del seu to encuriosit pareixia hi haure certa molèstia.

—El coneix? —li vaig mostrar la portada. Ell va assentir, com animant-me a continuar—. L’autora és una de les meues historiadores preferides, Carme Gallart. Me la van recomanar a primer de carrera, i ja me n’he llegit molts d’ella.

—I què penses?

—Sobre el que diu?

—Sí, exactament —tornà a assentir amb energia—. Estàs d’acord? En contra? Faries un anàlisi diferent?

Aquella va ser la primera discussió sobre història que vam mantenir en els vint-i-set minuts de trajecte diaris. El senyor Lluis va resultar ser un apassionat de tot el que a mi m’interessava, i em va descobrir que no hi havia límits per al saber. Si jo esmentava la Guerra Civil, ell parlava de l’edat mitjana i l’economia del segle XX; quan parlàvem de la Transició, es remuntava fins a la República, i així, poc a poc, anàrem recorrent tota la història a terres valencianes. No hi havia època, guerra o tractat, coronació o rebel·lió que ell no coneguera. Per a una estudiant d’història com jo, convençuda que era adequat especialitzar-se en un sol moment històric, aquell vellet era la demostració de la continuïtat entre diferents generacions i èpoques.

Entre totes aquelles converses, vaig saber que de jove no havia tingut oportunitat d’estudiar més enllà de l’educació bàsica, perquè la postguerra s’havia endut per davant les aspiracions de la seua família. Fill d’un humil comerciant, era el menut de sis germans, i això l’havia obligat a fer-se càrrec del negoci del seu pare. Però, per descomptat, l’inconformisme mai no l’havia abandonat. Els seus deliris per saber més del que els pocs llibres que tenia a casa li oferien el portaven a visitar biblioteques i llibreries. Casualment així va conèixer el seu millor amic, fill d’una família acomodada de València, i de rebot, la germana menuda d’este. Amb el temps, es faria patent que ambdós compartien les mateixes curiositats i inclinacions, i el que va començar amb algunes visites furtives a la facultat de Filosofia i Lletres, on ella estudiava, va acabar en un matrimoni que duraria seixanta anys. Em va contar, un matí d’especial bon humor, que havien tingut una filla, Marina, la “nineta” dels seus ulls, que vivia i treballava a Barcelona.

La seua vida semblava tan emocionant o més que la dels reis, bisbes i nobles que els llibres d’història em contaven: des de créixer a la postguerra i traure avant el negoci tot sol, fins a viure la riuada de l’any 1957.  Del que més li agradava parlar —si no era d’història— era dels estius que va passar a París amb la seua dona. Explicava que li havien permés conèixer la ciutat de cap a peus, i que algun dia voldria tornar a visitar la ciutat amb ella, com feien de joves. Deia que només passejar pel centre de València s’assemblava a fer-ho per París, i que per això no deixava d’eixir a caminar totes les vesprades, fera fred o calor, tot i la seua edat. M’ho contava amb l’exactitud d’un científic, les ganes d’un alumne, i la fluïdesa d’un mestre.

 

Però Lluis no va arribar eixe dia, ni ningun més després d’aquell matí fred de desembre. Tots els dies mirava de puntetes per si el veia, i les meues esperances no es veien recompensades. I de sobte, un matí: “Empar?”. Havien passat nou dies des de la desaparició del senyor Lluis, i encara que la veu era de dona, em vaig girar esperant veure’l. La cara d’aquella xica, d’uns trenta i molts anys, m’era estranyament familiar. Em va somriure càlidament.

—Eres Empar, no? —vaig assentir, un poc confosa—. Crec que el meu pare i tu us vau fer molt amics estos últims mesos. Sóc Marina, la filla de Lluis.

—Marina! —el nom em va eixir amb una mescla d’il·lusió i por. Per què venia Marina ací? I el senyor Lluis? Ella ho va notar i va col·locar la mà al meu muscle, com reconfortar-me.

—El meu pare em va parlar molt de tu. Em sap greu no haver pogut contactar amb tu abans, però bé… ens ha deixat  —els ulls se’ns plenaren de llàgrimes a les dos, però ella va somriure—. Va estar tranquil i no va sofrir gens. Se’n va anar rodejat de qui l’estimava, i per fi està amb ma mare —va sospirar—. Unes hores abans em va donar una cosa per a tu.

Marina va traure un sobre amb el que semblava un llibre dins, i ens vam despedir. Em va demanar que no patira, que el seu pare mai volia veure plorar a ningú. La vaig veure enfilar el carrer amb les mans a les butxaques, seguint el mateix trajecte que ell seguia tots els matins. Quan l’autobús va arribar, vaig buscar el meu seient habitual, i vaig obrir el sobre per a trobar un vell quadern i una carta escrita a mà:

 

Estimada Empar:

 Si estàs llegint aquestes paraules, significa que per fi, després d’anys, podré tornar a passejar per París amb la meua dona. I significa, també, que no ens retrobarem fins d’ací molt de temps. Però no estigues trista!

He encarregat a la meua filla Marina que et fera arribar açò. Si gires el llibre que llegies aquell primer matí, i et fixes en la fotografia de l’autora, trobaràs que Marina té els ulls i el somriure de la seua mare. No t’ho vaig dir mai, però la teua passió per la història i l’art em recordava molt a la meua dona Carme. Trobar una joveneta a l’autobús llegint el seu llibre em va emocionar, i em va animar a comprovar si tot el seu treball havia donat el seu fruit. Puc anar-me’n tranquil, ara ho sé.

Els moments que hem compartit estes poques setmanes, cada matí, dalt de l’autobús de la línia 71, em van donar més força i esperança del que tu mai imaginaries. Els joves sembleu no entendre’ns, Empar. Però este vell mai ha desistit de confiar en les generacions futures. Des del moment en el que et vaig descobrir a l’últim seient, amb aquell llibre a les mans, vaig saber que ho comprendries tot. Comprendries que el nostre passat determina el nostre futur, i que hi ha tant per saber i entendre, tant per ensenyar, que les possibilitats són ben bé infinites. Per això et deixe una de les meues possessions més apreciades, amb l’esperança que vulgues fer-te càrrec de bussejar entre les seues pàgines i traure a la llum el que nosaltres no vam poder: el diari d’investigació que Carme i jo vam escriure junts durant tants anys de la nostra vida. Pots començar a llegir-lo ara mateix, a l’últim seient del bus, on saps que em retrobaràs sempre.

 Molt afectuosament, i fins prompte:

 

Lluis Enveig Doms

 

 

Temps de lectura: 8 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close