Havia acordat veure’m amb la meva amiga Nati, després de tants anys sense saber res d’ella. Aquell 25, la ciutat s’havia llevat humida i plovia com ho faria un que pot i no vol —amb recances— o pitjor, com un que vol i no pot, és a dir, sense acabar de fer-ho. Plovisquejava lent, a estones, però suficient perquè se’m calés als ossos aquell fred petri que s’havia plantat a la ciutat des de feia només un parell de dies.
Vaig agafar el metro que em conduiria des de la plaça de Sants fins al portal de l’Àngel, on havia quedat amb ella. Tenia tantes ganes de veure-la! Jo sabia que aquells dies era molt complicat per a ella, sempre ocupada amb reunions familiars, amb la preparació dels regals…
El vagó era ple a vessar, ple de famílies que ocupaven els seients que habitualment un dimarts utilitzaven treballadors que es dirigien a les seves respectives feines d’esma. Em vaig fixar en una mare que tenia sobre la falda un dels seus fills, mentre el gran anava fent bombolles amb un xiclet passejant-se pel vagó.
—T’has de portar bé a casa del tiet —li deixava anar la mare—, ja saps que aquest any el Pare Noel és pobre.
—I per què? —va preguntar el fill petit mentre arrufava el nas.
—Perquè també ha arribat la crisi al pol Nord. El germà gran ho escoltava de lluny i tot bufant va escopir el xiclet contra una finestreta del vagó. Vaig pensar que el petit normalitzaria la nova situació precària que s’havia instal·lat en aquella casa, però que al gran li costaria molt més acceptar-ho després que, durant anys i per Nadal, havia arribat a ajuntar més de sis regals, que com deien les darreres enquestes era la mitjana per cap infantil d’una societat malalta pel consum. Potser s’ho van fer mirar una mica tard. El nen, fastiguejat, va abaixar el cap. Em vaig descobrir pensant que l’American Psychiatric Association ja tenia una altra malaltia patològica per inventar-se i tractar amb nous fàrmacs: dèficit del nen postcrisi.
Em va treure de la meva abstracció una dona corpulenta abrigada amb pells nòrdiques que intentava fer equilibri sobre uns escarransits talonets. Els llavis pintats de vermell “catifa dels Òscar” —així ho apuntava l’etiqueta, quan se’l va comprar— i les generoses carns la feien semblar una musa d’en Botero.
De sobte, em vaig adonar que havia arribat a la parada on havia de baixar, plaça Catalunya. Em vaig dirigir al Banc d’Espanya, que era el punt de trobada que havíem acordat la meva amiga i jo. Era d’hora i la Nati sempre s’havia fet esperar, així que ho vaig aprofitar per fer un volt. Em vaig acostar a la fira de Santa Llúcia, però no em vaig recordar que feia dos dies que les parades eren tancades. Llavors vaig pensar que feia molt de temps que no entrava a la Catedral. Justament, quan passava per davant de l’entrada principal, em vaig fixar en una dona que empenyia una cadira de rodes. Intentava accedir-hi, però davant la impossibilitat que els plantejaven les escales i de la insistència de l’home que hi havia encarregat dels accessos, que no podia fer res per ajudar-los, van decidir girar cua. “Anem, mare, no és cert que a l’Església hi càpiga tothom” —va dir acariciant la galta de la seva mare, que no entenia el que passava.
Com que el fred era intens, vaig decidir girar cua jo també, em varen marxar les ganes d’entrar-hi. Em vaig dirigir a un autoservei que recordava que hi havia a la propera plaça Urquinaona, per escalfar-me prenent-me un cafè.
Asseguda en una taula al costat de la finestra, veia regalimar la pluja pel vidre. En aquell moment va arribar un grup de joves turistes cridaners. Alguns es dirigien directament a l’exposició dels plats proposats mentre la resta vigilava els abrics i les bosses de les cadires. Em vaig sorprendre pensant en quina mena de persones anaven a dinar el dia de Nadal a un restaurant com aquell. Vaig veure un home sol que no em treia la vista de sobre. A la taula del costat hi havia una dona gran també sola, i més enllà una parella d’avis que menjaven sense dir-se res. Quin Nadal més estrany. Vaig decidir anar-me’n, no fos que la meva amiga Nati hagués arribat.
Quan ja era a prop de la cantonada on havíem quedat, vaig veure un captaire que lluny de demanar almoina bevia a galet d’un cartró de vi. Estava tremolant i el vi li anava caient coll avall. Tenia els ulls aclucats i amb el dors de la mà esquerra anava netejant el regalim d’aquell líquid tan apreciat per ell. De cop i volta em va mirar. Va abaixar el cap com si sentís vergonya i m’hi vaig acostar. Quan em va tornar a mirar, se’m va encongir el cor. No havia vist mai una mirada tan trista, tan deixada anar. No gosava parlar-li. M’hauria assegut amb ell per preguntar-li què és el que li havia passat per acabar d’aquella manera. Què era allò tan horrorós que havia fet que la seva família no es compadís d’ell en aquell dia de Nadal? Però, qui era jo, per donar-li cinc minuts de confiança en una conversa i desaparèixer després de la seva vida? No hi gosava.
—Li puc donar diners? —em vaig descobrir dient.
Els seus ulls es van tornar lluminosos quan va veure que treia una moneda. Em va agrair el gest amb un moviment de cap. Pobre llop estepari! Quan m’allunyava vaig pensar que el millor que li podia passar era poder beure vi. Em vaig sentir menyspreable.
La meva amiga no arribava i vaig començar a pensar que potser no vindria, feia vint anys seguits que feia el mateix. Un missatge de text al meu mòbil va corroborar el meu pressentiment. “No vindré. M’he perdut pel camí. L’any que ve, potser. BON NADAL!”
Com cada any, em vaig quedar trista, sorpresa de mi mateixa. Per què any rere any no em cansava d’esperar la Nativitat? Vaig seure en un banc de pedra que hi havia al mateix portal de l’Àngel. Les puntes de les meves botes es tocaven entre si, tenia fred. Un nen es va acostar.
—Vine cap aquí —li va cridar la seva mare—, no t’he dit que és perillós apropar-se a la gent que no coneixes?
Vaig aixecar el cap, el captaire em somreia mostrant-me la seva única dent aixecant el cartró de vi. M’indicava si en volia, tot disposat a compartir-lo.
Amb motiu de les festes nadalenques, em ve de gust compartir amb tots vosaltres el relat “Un Nadal ben estrany”, extret de l’antologia Els contes guerxats, que vaig publicar l’any 2014. Espero que en gaudiu.
Temps de lectura: 6 minuts
