fbpx
La revista més vital

Un trajecte personal

No controle res del què passa a la meua la vida. No és perquè no vull, és que no puc, no en sé. Per descomptat, els fets de major transcendència em sobrepassen i  m’atropellen, però tampoc em veig amb la capacitat de guiar allò més ínfim i banal del dia a dia. Potser és per això què em trobe molt còmode en els llocs o situacions en què no he de fer res. Em deixe portar. M’abandone. Respire… Amb tot, vaig a passar per alt les situacions que més m’angoixen i només pense explicar-vos la meua experiència dins dels autobusos.

Des de ben xicotet els trajectes en autobús em deixaven formar part d’una cosa més gran, seure al costat de gent que, pensant en les seues cabòries, compartia amb mi encara que fos una part del seu viatge diari i, amb sort, tres o quatre frases desordenades. Això m’agradava, és una sensació que fora del transport públic no trobava enlloc. La varietat de cares diferents cada dia, i la varietat de les mateixes cares cada dia diferents. Si havien passat bona nit, havien tingut algun problema amb la feina o una discussió amb la parella, això jo m’ho imaginava escrutant la cara de cadascun dels meus companys d’òmnibus. Com en una galeria d’art, els rostres amagaven tota una història perquè jo la descobrís.  Com en una galeria d’art, la majoria d’obres no feien ni cas a qui les mira.

Ara, ja major, lluny d’aquells  primers contactes de vouyeur inexpert, l’autobús segueix essent un dels meus llocs de refugi. Puc llegir o simplement  tancar els ulls mentre vaig d’un punt a altre de València, igual dóna. He desplaçat, això sí, el meu focus d’atenció de l’interior a l’exterior. Capbussat en la música dels auriculars, tant em fa qui s’asseu a la meua vora. Difícilment mantinc un contacte visual i gairebé mai encete una conversació. Per això el que em va passar aquell dia em va resultar tan estrany…

Va ser el dia. Encara és el dia.

Tot el que veig al meu voltant és fosc i necessite tossir. Caugh, caugh! Una, dues, tres vegades. M’apuge una mica la jaqueta per tapar-me el nas. Amb les vies respiratòries a resguard, done quatre passes per guanyar la porta de l’autobús. Maleit fum, maleïda contaminació. Ara sí, amb la visió nítida i els pulmons recuperats, valide el tiquet i m’assec en un seient qualsevol. Navegant pel mòbil entre en la carpeta de música per reproduir aleatòriament unes quantes cançons que, sense saber-ho, seran la modesta banda sonora del meu dia.

Despistat, mirant ací i allà, l’autobús prossegueix amb el seu trajecte i jo comence el meu. Mentre divague, però, imagine una ruta determinada, concreta i unívoca. Connecte punts distants i que, en un viatge normal i corrent de la línia d’autobús mai es trobarien dins d’un mateix recorregut. De la Ciutat de les Arts i les Ciències em veig anant a les Torres de Quart i després a les de Serrans, sense parar salte al Jardí Botànic i després em perd pels carrers del Carme. Tot seguit em dirigisc a la platja de la Malva-Rosa i acabe la personal Odissea a la porta de casa. Inversemblant travessia de fragments cosits amb fil i agulla.

Pensant pense, un pensament més, un pensament menys. I bote d’una idea a altra sense solució de continuïtat ni relació racional possible. Tot mirant la finestra per no veure el que tinc just al costat. En què pensava?

Perplex, me n’adone de repent com l’autobús es desvia fins arribar a la Ciutat de les Arts de les Ciències. La gent, incrèdula, es queixa d’aquest error que no entrava en els seus plans. El conductor no s’atura i ressegueix el llit del Túria fins les Torres de Quart. Estrany, pense, perquè mai havia unit aquests dos punts en l’autobús que sempre agafe. El vehicle, però, tampoc para, i seguim tots els que l’habitem hostatges de la seua arbitrarietat. Com un peix en un riu d’asfalt, sortegem vehicles a contracorrent.

Els passatgers superen la quietud que els havia provocat aquest trencament de la normalitat i ara criden i esbronquen el conductor. Que potser és boig? No és aquest el recorregut que havíem de fer i ara tots estem més lluny d’on volíem estar. Sense saber perquè, sense poder fer res. Qui dirigeix el volant segueix la ruta que ningú havia imaginat. Jo, enmig de la cridòria, aconseguisc enraonar per primera vegada en molt de temps. Com el rastre de tinta que segueix el serpenteig d’un bolígraf per un full, així recorre l’autobús el recorregut que jo havia imaginat només seure.

Si la meua teoria és certa, només ens quedaria eixir del Carme, on ara ens trobem, anar fins a la platja i després tornar a la porta de ma casa. Angoixat cada vegada més, observe, immòbil, com cada direcció que hauria d’agafar l’autobús per fer certa la ruta es converteix en realitat. Ara un gir a l’esquerra, ara agafem la tercera sortida a la rotonda, entrem al barri i gairebé puc veure ja el portal…

Com més ens apropem al destí, però, més em tranquil·litza pensar que acaba aquest malson de recorregut. En quin mal moment l’he imaginat. I un dubte comença a despertar al meu interior. Em crema els budells i em puja per la gola fins la boca. Qui deu ser el conductor? Com ha reconstruït un trajecte que només existia en la meua ment? L’autobús s’atura…

Com qui no vol esbrinar la solució d’un problema que sap que li causarà problemes, m’aprope arrossegant els peus fins a la cabina del conductor, per la porta del qual he d’eixir. No m’atrevisc a mirar la seua cara i em gire de sobte, ràpidament, per buscar el carrer. De repent, la meua mirada es troba de cara amb l’espill que hi ha just damunt de la porta. Dóna a la meua esquena i el que hi veig em deixa parat. Em gela tot d’una i em trenca en mil trossos com un colp damunt d’un glaçó. Hipnòticament, em trobe amb el meu reflexe que em somriu amb totes les dents des del volant de l’autobús. Sóc jo qui es troba a l’altre costat d’aquest maleit joc d’espills.

—El seu trajecte ha arribat al final- Diu eixa persona que és del tot igual a mi.

Temps de lectura: 5 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close