No és que m’abellira especialment. Hi ha matins d’estiu que l’ensopiment redueix l’ànim i tot costa de fer. Per això mateix, la insistència a casa és mala de combatre, sobretot si discutir representa un esforç terrible. No val la pena i, què voleu? Millor deixar-se convèncer. El dia és agradable, fa un bon sol i, com que la humitat no és molt alta, no fa sensació de basca. Serà més bo de passar que si t’estàs al sofà. Total ací què has de fer. I coses per l’estil que sent que diuen sense donar-me opció de rèplica. Així que ens n’anem a passar el dia a la platja. El que no hauria suportat, vist el meu estat de desànim, és una platja amb una densitat població superior que una tovalla per deu metres quadrats. Normalment no tinc cap problema de gitar-me en terra a prendre el sol en companyia de desconeguts, però hui m’estimava més platges sense massa personal prop.
Seguim per la carretera cap al nord i passem l’horrorosa proliferació d’apartaments que es van construir vora mar en el darrer boom immobiliari. Molts s’han quedat per vendre i la urbanització fa un aspecte desolat en alguns carrers. La degradació prematura i irreversible com a resultat de l’expansió de la indústria turística. Uns pocs minuts més i per fi hi arribem. Una gran barra de cudols i alguna clapa d’arena, que s’allarga quasi vuit quilòmetres entre Torre la Sal i Torreblanca, fa de separació entre la mar i un aiguamoll extens, primigeni, pràcticament intacte. Una de les últimes marjals inalterades que abans ocupaven totes les planes litorals. El paradís per als agrons, els camallargs, les fotges, els samarucs, granotes i escurçons. I per a nosaltres també. La banda de la barra que mira cap a la mar és el lloc perfecte per a estar-s’hi tranquil·lament. Prendre el sol. I no preocupar-se de res. De gent, n’hi ha molt poca. Què més es pot demanar?
Després d’un bany refrescant que ens lleva la calor del viatge, i de fer un dinar lleuger, busque algun lloc amb una miqueta d’ombra per estirar-me i fer una becada. Difícil ho tinc, ací no hi ha arbres que puguen tapar mínimament el sol. O sí, a pocs metres veig el tronc d’un pi que la deriva ha desembarcat a la platja. Un tronc sencer, blanc, d’un tacte suavíssim, que la mar ha llavat, esporgat i escurat. El sol i l’aire l’han assecat per complet. A saber on va caure l’arbre a la mar. ¿És un tronc africà que el vent i els corrents han portat per atzar? ¿O ve d’ací prop? (Som a les envistes de la serra d’Irta). El tronc projecta damunt l’arena una ombra llarga i estreta, suficient per a gitar-s’hi. Sents l’aire fresc que corre sobre la superfície de la pell i l’arena encara conserva l’escalforeta reconfortant del sol de fa una estona. Sents, també, com xiula suaument el vent entre l’arena, el teu cos i el tronc protector que fa de recer. «Primer, us hi estireu de costat; després el lloc dóna per a estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una claror gasosa, efervescent, enlluernadora. […] Tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes.» Això va escriure Josep Pla ara fa gairebé un segle (1918) «la parpella us cau», encara que «se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell, […] el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…». I et condorms amb la gronsada rítmica de les onades. Deliciós.
Pla també fa una observació, estranya, pertorbadora a El quadern gris: «Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badat, fascinat, dominat.» Més o menys com ha fet la mar amb el tronc. «D’aquí, pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.» El vent ha girat de ponent i bufa lleument contra el moviment natural de les onades. Endormiscat, mire com en colpeja la cresta i alça una banda de bromera que s’esfilagarsa cap a dins la mar. Com ocorre quan et quedes absort mirant el foc, les figures que dibuixa l’aigua polvoritzada per l’acció del vent damunt l’onada no es repeteixen mai. Sempre canvien. Esperes amb deler que n’hi arribe una altra per veure quina forma en resultarà. Una novetat efímera. La cresta de les onades fa ratlles en què el vent escriu frases indesxifrables. Sempre variades, sense repetició possible. Veig, o intuïsc, una cal·ligrafia aquàtica incomprensible. Què hi vol escriure? Dins la meua fascinació marina em ve a la ment La Biblioteca de Babel de Borges, publicat el 1941 (traducció ràpida). «La Biblioteca és tan enorme que tota reducció d’origen humà resulta infinitesimal. […] cada exemplar és únic, irreemplaçable, però (com que la Biblioteca és total) hi ha sempre centenars de milers de facsímils imperfectes». M’imagine cada línia escrita pel vent damunt les onades com un exemplar de la Biblioteca borgiana. I conclou: «Potser m’enganyen la vellesa i la temor, però em fa l’efecte que l’espècie humana –l’única− s’extingirà i que la Biblioteca perdurarà: il·luminada, solitària, infinita, perfectament immòbil, armada de volums preciosos, inútil, incorruptible, secreta». En despertar-me, m’adone que l’ombra del tronc ha avançat, l’arena fa ara una sensació de gelor, «obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred». No m’ha provat gens, la dormida.
Temps de lectura: 5 minuts
