“Vet ací com la jove poncella s’apoderà del vellard i el sotmeté; perquè en nom d’aquest bell camp de Venus, que era erm, Blanca feia, amb la malícia natural de les dones, anar i venir lo seu vell Bruyn com una mula de sínia.” (p. 58)
Tal com explica a la introducció el traductor, aquest recull de contes, que n’havien de ser cent, però que només en van ser trenta, ja que no van gaudir de l’èxit popular, va ser fet per Balzac (1799-1850) com a entreteniment, a la manera de Decameró. Se situen a la França medieval i un pèl posterior.
La paraula “drolàtic” no apareix en els diccionaris usuals, la va agafar Balzac, sembla, del títol d’un llibre del referent Rabelais, Les songes drolatiques de Pantagruel.
Balzac usa un llenguatge arcaïtzant però xic i modernament bastit, i amb molta ironia, tocant la burla, l’autor explica anècdotes enginyoses i històries picants, sovint eròtiques i escatològiques, de reis, nobles i bisbes, de servents i capellans, d’avars i de soldats, de cortesanes, verges i beguines.
Els set pecats capitals van i vénen com en un quadre de Hieronimus Bosch, ben descrits i il·luminats amb desimboltura i amb intenció de divertir, o almenys d’entretenir, en un camp minat de tòpics.
I porta els dibuixos originals de Gustave Doré.
Autor: Honoré de Balzac
Editorial: Riurau editors
Traductor: Jaume Ortolà
Gènere literari: Contes i relats
Any d’edició: 2010
ISBN: 978-84-937037-8-3. Títol original: Les cent contes drolatiques.
L’edició és de qualitat, i meritòria, per l’aposta arriscada que representa editar en català un clàssic francès del XIX d’aquestes característiques, que es retrotrau quatre o cinc segles enrere.
Més info de l’editorial: http://www.riuraueditors.cat/web/
Imatge de l’article: Illustration de Grandville dans le journal satirique La Caricature où écrit Balzac en 1830.
Temps de lectura: 1 minuts
