fbpx
La revista més vital

Un vestit tacat de fang

UN VESTIT TACAT DE FANG

Teresa Sanchis Labiós

Aitana i Sofia quedaven per a jugar i/o fer els deures, quasi totes les vesprades, fins que els seus pares venien per elles. Des que tenien ús de raó, Aitana i Sofía passaven la vesprada a casa de les seues àvies, dues dones que havien crescut juntes en aqueix vell edifici del Barri del Carmen i que a la vellesa havien decidit passar de nou juntes els últims anys de les seues vides.

Sempre que muntaven l’últim joguet de construccions que solien demanar per a reis, Aitana i Sofía, deixaven entreoberta la porta de la casa on estaven jugant. El misteri, no era un altre que divertir-se a costa del veí del cinqué, que quan les va veure un estiu per casualitat pujant les escales amb una gran caixa de Lego, els va dir:
—Esteu segures que podreu muntar això vosaltres soles? Té massa peces.

Es tractava d’aqueixos joguets que venien per peces soltes i que part del joc —en realitat la més important—, consistia a unir-les, seguint un manual d’instruccions. Amb la porta entreoberta s’asseguraven, que el veí s’adonara que podien construir el que es proposaren sense l’ajuda de cap home.

Les àvies de les xiquetes havien crescut pràcticament juntes, però la de Sofia havia marxat del barri en casar-se amb un metge, fins que en quedar-se vídua, va tornar al seu antic habitatge, per a poder estar prop de la seua amiga de la infància. Ella i l’àvia d’Aitana es van conéixer el mateix dia de la riuada que va inundar València en 1957. Les dues vivien en la rebotiga de les botigues dels seus pares, però encara que els comerços no estaven massa lluny l’u de l’altre, es van veure per primera vegada, el dia que les seues famílies van anar a refugiar-se de les aigües del riu Túria, que creixien espantosament i ràpidament, a aqueix edifici d’escales estretes i cinc pisos sense ascensor. Al principi anaven a estar fins que les aigües tornaren al seu llit, però, havent perdut quasi tot, els pares de les dues, van decidir quedar-se a viure per sempre en l’edifici alt que els havia salvat la vida.

Diuen que els xiquets i les xiquetes d’aquella època, tenien una manera diferent de viure les situacions d’emergència. Es preocupaven menys que els majors i se sentien lliures, perquè l’emergència feia que els adults desviaren el seu focus d’atenció d’ells. Per això, la futura àvia de Sofia, va poder convéncer a la futura àvia d’Aitana que l’acompanyara a salvar el seu vestit de fallera, que entre les presses s’havia quedat a la casa de la rebotiga dels seus pares.

El Túria no s’havia desbordat encara en el centre de València, però que ho fera era qüestió de minuts, com a molt de mitja hora. Aprofitant que les seues mares, confoses amb les altres dones de l’escala, pujaven i baixaven portant pesats fardells de robes, les àvies de Sofia i Aitana, es van escórrer entre la multitud. Al carrer es van trobar amb habitants de la ciutat que corrien a refugiar-se a les seues cases o algun lloc segur. Elles no obstant això, corrien en sentit contrari. Quan van arribar a la rebotiga del comerç dels pares de l’àvia de Sofia no van trobar el vestit de fallera per cap costat. Sofia llavors es va adonar que estava posant en perill a la seua nova amiga i li va dir de tornar ràpidament a posar-se fora de perill. Però l’àvia d’Aitana, es va obstinar a buscar-ho, perquè imaginava el que significava per a la seua amiga. La seua pròpia mare una de les millors modistes de València, va voler cosir-li-ho abans de morir, perquè tinguera alguna cosa per recordar-la. Havia cosit centenars de vestits de fallera i les seues mans eren aspres, però era feliç cosint, portant diners a casa i transmetent la tradició.

Després de buscar i buscar, les àvies d’Aitana i Sofía van descobrir el vestit en el dalt d’un armari.
—Vinga, passa’m aqueixa cadira! —Va ordenar l’àvia d’Aitana a l’àvia de Sofia.
L’àvia de Sofia, li va fer cas i li va acostar la cadira. Mentre la seua amiga es pujava a la cadira, l’àvia de Sofía va va veure com un fil d’aigua arribava fins als seus peus.
—Per favor, deixa el vestit, ja no m’importa! Ja és ací l’aigua!

Però no li va fer cas i no va baixar de la cadira fins que va haver agarrat ben fort el vestit. Van eixir com van poder de la rebotiga. L’aigua els arribava pel genoll quan van arribar a l’edifici. Quan van aconseguir pujar fins a l’últim pis, València estava completament inundada. Quan van anar a guardar el vestit en un dels baguls de palla que pares i mares havien aconseguit pujar, es van adonar que el vestit estava ple de fang. No sabien com s’havia pogut tacar, possiblement haguera sigut en pujar l’escala plena de les trepitjades dels veïns.

Aquella vesprada Aitana i Sofía , les netes d’aquelles valentes dones, també anaven a tindre problemes, no tan greus, però si difícils de resoldre. Una de les peces principals del castell medieval que estaven construint, no apareixia per cap part.
—Però no pot ser! La caixa estava sense obrir! –va protestar Aitana. Sofía va fer una ganyota de culpabilitat.
—Bé, no del tot…
—Que vols dir?
—La vaig obrir una miqueta. No em vaig poder contindre.
—Però Sofia!
—No he pogut esperar que poguérem quedar les dues a jugar. I a més és el meu regal de reis, tampoc he comés un crim.
—No, però segur que ha caigut una peça i ara no ho podrem muntar.
—No sigues tan dramàtica. Espera.
Sofía va anar a l’habitació de la seua àvia, on estava l’armari d’on havia tret el joguet, mentre Aitana es va quedar asseguda sense massa esperances, ventant-se amb el manual d’instruccions. De sobte, des de l’altra habitació va arribar la veu de Sofía:

—Aitana,vinga, corre a mirar això!

Aitana va córrer alarmada cap a l’habitació de l’armari. Quan va arribar va trobar a Sofia, amb un gran paquet als seus peus. Estava embolicat en un paper de seda que segurament havia sigut blanc, però ara era de color sépia, probablement pel pas del temps.
—Estava buscant la peça en l’armari i m’he trobat això!
Aitana va mirar uns instants l’embalum i sense pensar-li’l més, va començar a desembolicar-lo.
—Però que fas? —va protestar Sofia.
Del paper de seda va començar a eixir el que semblava la falda d’un vestit de fallera, però molt tacada i plena de fang.

De sobte van sentir la porta de l’escala obrir-se i les veus de les seues àvies. Les dues dones havien baixat a fer la compra. Els pares d’Aitana i de Sofia ja feia temps que s’havien cansat d’intentar convéncer a les ancianes que feren la compra en un supermercat i que aquest se les emportara a casa. A elles els agradava fer la compra on sempre, encara que cada vegada quedaren menys comerços dels d’abans oberts. El barri s’havia convertit en un immens districte de restaurants i bars nocturns. Encara que això si, sempre els quedaria el mercat central.
Moltes vegades, les dues iaies aprofitaven les hores que les netes es quedaven a la seua casa per a baixar per la verdura o la carn. Aqueixa vesprada era una d’aqueixes.

—Xiquetes, la corda! —va cridar l’àvia de Sofia.

La dona es referia a una llarguíssima corda de niló de les quals s’utilitzen per estendre la roba, però amb un ganxo en un extrem. Les xiquetes ho tiraven pel buit de l’escala i quan arribava fins on estaven les seues àvies, aquestes col·locaven les bosses d’anar a comprar d’una en una en el ganxo. Després les xiques estiraven i estiraven la corda, fins que podien agafar la bossa i entrar-la a casa. Les iaies s’encarregaven de pujar pel seu compte. Bé, en realitat s’encarregava l’àvia de Sofia, que encara estava àgil i molt bé de salut, tal vegada perquè sempre s’havia preocupat de fer exercici físic, de tindre una bona alimentació i de cuidar el seu esperit, alimentant-lo de bons llibres i bones amistats. No obstant això, l’àvia d’Aitana, tenia el que ara criden, problemes de mobilitat, és a dir que tenia artrosi a les cames i en quasi tots els ossos del cos i li era pràcticament impossible baixar i pujar l’escala sense l’ajuda de la seua amiga.

Amb molta paciència, mentre les netes posaven la compra en la nevera, l’àvia de Sofia va acompanyar a l’àvia d’Aitana a la seua casa, un pis més amunt. Mentre pujava les escales es va acordar com tots els dies, dels veïns i veïnes de sempre que ja no vivien i amb els quals havien compartit mitja vida i en alguns casos, la vida sencera. Es recordava de la senyora Aurèlia, la que tenia una parada de salaons en el mercat. De la senyora Emília el marit de la qual era bus del port i al qual la seua dona havia convençut per a viure en el barri del Carmen, i per descomptat de la senyora Encarna que tenia un fill molt bonic… Ara les dues úniques que quedaven del vell veïnat eren elles dos. La resta d’immobles l’ocupaven Erasmus o els havien convertits en pisos turístics il·legals. En els dos casos, a les àvies no els donava temps a crear llaços de veïnatge, perquè els inquilins dels pisos no duraven molt de temps en l’edifici i després marxaven per a no tornar mai més.
Aqueixa vesprada, les xiquetes van deixar la compra en el banc de la cuina i sense ficar-la en la nevera, van anar ràpidament a intentar ficar aqueix vestit de fallera antic i tacat de fang, de nou en l’armari. Quan l’àvia de Sofia va tornar de deixar a l’àvia d’Aitana a la seua casa, va trobar a la xiques in fraganti.
—Sofia que estàs intentat ficar a colps de taló per davall de l’armari?

Quan les xiques no van tindre més remei que confessar la veritat, l’àvia de Sofia els va contar la història d’un vestit tacat de fang.

Aitana i Sofia a penes van parlar durant la resta de la vesprada. Es van limitar a muntar el castell medieval, seguint al peu de la lletra el manual d’instruccions. Ja podien muntar-ho, perquè com per art de màgia, havien trobat la peça que faltava.
Aitana va trencar el silenci
—Hauríem de contar la història de les nostres àvies en la falla.
I així ho van fer.
Març va arribar i, amb ell, el llibret, i dins d’ell, la història del vestit de fallera tacat de fang que va unir a unes amigues per sempre en un edifici vell, de cinc pisos, sense ascensor, que com elles desafiava els canvis i el pas del temps.

Foto: De Federación Valenciana de Municipios y Provincias (FVMP) – Historia de la ciudad de Valencia (Enlace), GFDLhttps://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=12267687

Temps de lectura: 9 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close