Tot va començar un matí fred i nuvolós de diumenge. Vaig despertar d’un llarg somni, era com si hagués estat dormint tota una vida. Poc després vaig saber que només van ser uns mesos, també vaig saber que era a Barcelona, eren les 12 del migdia i feia molt de fred, tant que fins i tot vaig començar a tremolar. Una sensació de soledat em va assolir, just en aquell moment, la vaig veure, la tenia davant meu, mirant-me, amb un somriure als llavis, uns llavis fins, sobretot el superior, els tenia secs, com si fes molt de temps que no provava cap líquid. Era morena amb una llarga cabellera, despentinada, tenia els ulls petits i de color mel, uns ulls que em donaven confiança. Estava pàl·lida, com si estigués malalta, semblava que tingués uns 30 i pocs anys, no complia amb els canons de bellesa, però em va semblar la dona més maca del món, potser induït per la meva situació de tristesa i soledat, però va ser com si m’hagués enamorat d’ella només veure-la, ella em va mirar, em va somriure, com si hagués intuït la meva incertesa i la meva por, es va apropar a mi, i sense deixar de mirar-me als ulls em va abraçar, amb una abraçada maternal, i a cau d’orella em va dir: “estigues tranquil, ja ha acabat tot, jo estic aquí, amb mi, no et passarà res, ja ho veuràs”. Era just el que necessitava escoltar, va ser com si hagués intuït els meus desitjos.
Just en aquell moment, dos homes van arribar i ens van portar al dos cap a allò que semblava una habitació, completament blanca, hi havia una finestra, amb unes cortines que deixaven passar una mica de llum, estaven brutes i una mica trencades. Al costat de la paret hi havia dos llits senzills, un davant de l’altre, amb llençols blancs i una manta als peus dels llits. Ens van ficar dins i només entrar, van tancar la porta darrere nostre. Aquella cambra era impersonal, sense vida, com un hotel de carretera, econòmic i trist, es notava que feia poc hi havia hagut uns altres hostes, potser uns altres com nosaltres, dos desconeguts forçats a viure junts, forçats a crear un vincle, aquest vincle que només es pot genera quan saps que no tens a ningú més al món. Al poc d’arribar, vaig caure amb un somni profund, estava massa cansat del viatge que m’havia portat fins allà, encara que no podia recordar com havia pogut arribar. Quan vaig tornar a obrir els ulls, vaig veure a un home davant meu, mirant-me, tocant-me la panxa, es va donar que em vaig despertar, em va abaixar la samarreta i amb un somriure em va preguntar si tenia gana, va fer mitja volta i després de dir-li a ella que em donés menjar va sortir per la porta, tancant-la darrere d’ell.
Aquelles visites es van anant repetint periòdicament, unes vegades venia ell i unes altres venies dues dones i ens portaven alguna cosa per menjar o ens deien que ens havíem de rentar o simplement per observar-nos i parlar entre elles. A mi em feien por, però ella les corresponia amb un somriure a la seva cara i obeïa les seves ordres sense posar cap objecció; es notava que el seu temps entre ells havia calat en ella i ja era una mica com ells, o com a mínim sabia com comportar-se amb ells, però això no em va fer desconfiar d’ella, cada dia que passava, em sentia més segur al seu costat, fins i tot era com si l’estimés, com un amor real, però alhora també era un amor dependent.
De vegades, venia gent que jo no coneixia, però ella semblava que sí. Moltes vegades venien quan jo estava adormit i em despertaven amb les seves veus, aleshores ella em mirava, em somreia i em preguntava si m’havien despertat. Jo els mirava, callat, amb desconfiança, sense moure’m, i ella em tranquil·litzava d’una forma o un altre, sempre sabia donar-me pau.
Dies després, va entrar un home al nostre petit espai on vivíem des de llavors. Era alt, tenia cabells pobres, despentinats, canosos i fins i tot una mica bruts, deixaven a l’aire un crani una mica ovalat, tenia un nas prominent sobre un bigoti poblat i descuidat. Ens va mirar al dos, va somriure deixant veure unes dents fosques i muntades unes sobre les altres, i va dir que ja podíem marxar, que ja estàvem llestos, Ella el va mirar, li va correspondre amb un somriure, li va donar les gràcies i va abaixar el cap, a mi se’m va glaçar la sang. Marxar? Marxar a on? Una sensació de por em va tornar a conquistar, aleshores la vaig mirar, ella em va mirar, suposo que la meva cara ho deia tot. Ella em va somriure, em va fer un petó al front i em va dir: “anem a posar-nos macos, marxem ja”.
Vam agafar les nostres poques coses que teníem i vam anar cap a les escales, vam començar a baixar-les i vam trobar més gent com nosaltres, caminant, callats, dèbils, tots cap a les portes, feliços, per fi podríem començar una nova vida.
Jo no entenia res, però la tenia a ella, i sense saber perquè, confiava en ella, vaig apropar la meva mà cap a ella, i ella em va correspondre agafant-me-la i fent-me un somriure de felicitat. No sabia on anàvem, no coneixia res d’aquella ciutat, ni a ningú, no, encara no.
Vam arribar al carrer, la llum em va cegar. A poc a poc em vaig anant acostumant, encara que feia sol, era un matí fred de febrer, vaig notar aquest fred dintre meu, suposo que ella també va notar el fred, perquè es va apropar a mi fins que vaig notar la seva calor al meu cos i ella la meva calor al seu. Ella va començar a mirar a un costat i a un altre, nerviosa, fins que un cotxe va parar davant nostre, va obrir la porta de darrere i vam entrar dins. Al volant hi havia un home, va moure el retrovisor de dins del cotxe fins que li vaig poder veure la cara, tenia unes grans patilles, un nas prominent, un bigoti fi i olleres fosques d’aviador, ens va mirar fixament i ens va somriure.
Ella li va posar una mà a les espatlles i també li va somriure, ell li va fer un petó a la mà mentre li deia “t’estimo”. Va posar en marxa el cotxe i ella em va agafar fort, com si pensés que podria sortir corrent, però on podia anar jo, a aquelles alçades, ja no sabria estar sense ella. A la ràdio sonava “Bridge Over Troubled Water” ella la taral·lejava mentre em mirava, jo no sabia que em deia, anys després ho vaig entendre tot.
El viatge no va ser molt llarg, al cap de 20 minuts, el cotxe es va aturar, el conductor va baixar i ens va obrir la porta, ens va ajudar a sortir i va agafar les nostres coses. Estàvem en un carrer amb uns arbres molt alts, sense fulles, com esquelets fantasmals, hi havia molt de soroll de cotxes, vam començar a caminar cap a un edifici, el nostre conductor caminava darrere nostre. En arribar a la porta ell la va obrir, ens la va aguantar per ajudar-nos a entrar, ella amb un somriure li va donar les gràcies i ell li va correspondre amb una carícia a la galta. Un cop a dins, vaig veure un portal auster, enrajolat amb unes rajoles blanques i negres, amb unes quantes plantes de plàstic en uns testos de marbre, intentant imitar als grans edificis burgesos que estaven a l’altra banda de Barcelona, massa lluny d’allà.
Vam pujar els tres a l’ascensor, ella li va fer un petó als llavis, ell em va mirar i li va dir que era molt maco. En entrar a la casa, vam anar cap al menjador, vam seure al sofà i ell va dir que anava a fer alguna cosa per menjar. La casa era petita, maca i acollidora, amb molta llum, res a veure amb l’habitació d’on veníem.
Va sonar el telèfon, estava en una tauleta al costat del sofà, ella el va agafar, va contestar, i va dir: “Sí, ja estem a casa, estic bé. Sí, ell també està aquí i està bé”. Just en aquell moment, ell va entrar al menjador amb un got d’aigua a la mà, es va apropar a ella i li va donar el got. Ella, abans de passar-li el telèfon a ell, li va enviar un petó a la persona de l’altra banda del fil telefònic. Mentre bevia aigua, em va mirar i em va somriure, ell va penjar el telèfon acomiadant-se de l’altre interlocutor i li va dir a ella que potser jo tenia gana. Ella es va girar cap a mi i em va dir que primer m’ensenyaria la meva habitació. Vam sortir del menjador i vam caminar per un llarg passadís fins a una habitació pintada de color blau i blanc, amb uns peluxos d’animals, amb una cadira balancí de color blanc i un bressol amb barrots metàl·lics i una manteta infantil. Va seure al balancí, em va asseure a sobre seu, es va treure un pit i em va alletar mentre taral·lejava la mateixa cançó del cotxe.
El meu viatge fins allà va durar nou mesos, però va valer la pena. La vida sempre val la pena per molt dur i desconcertant que pugui ser el viatge. I sempre, tant en els moments durs com en els bons, sempre una cançó m’ha portat un somriure a la cara, “Bridge Over Troubled Water“.
Temps de lectura: 8 minuts
