Una dolça cançò, Leïla Slimani, Lluís-Anton Baulenas, trad. (Bromera, 2017)
“La Myriam va parlar-ne amb en Paul i va quedar decebuda per la seva reacció. Va arronsar les espatlles. «No sabia que tenies ganes de treballar.» Aquesta resposta la va fer enfadar terriblement, més del que hauria calgut. La conversa es va enverinar ràpidament. Va tractar-lo d’egoista, va qualificar el seu comportament d’inconseqüent. «Molt bé, tornaràs a treballar, ja em sembla bé, però què fem amb els nens.» Se’n va mig burlar, de sobte va començar a ridiculitzar les ambicions de la seva dona, provocant-li més encara la impressió d’estar ben tancada en aquell apartament.” (p. 18)
L’any 1950 Henri Salvador va popularitzar el tema Une chanson douce, una cançoneta de bressol de referència des d’aleshores a França.
Leïla Slimani (1981), periodista marroquina que viu a París des dels 17 anys, va guanyar el premi Gouncourt el 2016 amb aquest psicothriller amb trets d’actualitat social, que és la seua segona novel·la.
Utilitza la tècnica cinematogràfica d’analepsi o flashback, així a la primera pàgina ja ofereix el fatal desenllaç, i tot seguit tornem enrere, i explica com va anar tot des del començament. L’estil narratiu és simple, sense cap dificultat ni pretensió d’innovació literària: cinc personatges principals (mare, pare, dos infants i assistenta), no excessivament dibuixats, però suficientment per anar esbrinar la situació que de primeres provoca una certa incomoditat i que acabarà amb dos assassinats.
Com diu la crítica de la revista Fotogramas a la pel·lícula La mano que mece la cuna: “Explora los recovecos de una mente desquiciada y sus efectos sobre un microcosmos amenazado.” I tot i que no és exactament la mateixa trama que en aquella pel·lícula, els elements bàsics coincideixen.
L’autora retrata un panorama que podria succeir en una casa qualsevol d’una ciutat mitjana, on persones desconegudes entren i poden arribar fins al fons.
Una lectura d’estiu, que manté l’interès malgrat que se sap el desenllaç, ben traduïda i ben editada. De fet se’n podria fer una pel·lícula.
Foto: Anni van Parys
http://recursostic.educacion.es/bancoimagenes/web/
Temps de lectura: 1 minuts
