fbpx
La revista més vital

Una història en espiral

La vida és un laberint circular, on cap senda porta a la sortida. Passem els anys recorrent-lo, tractant de trobar el nostre camí, convençuts que estem predestinats a travessar-ne un en concret. Pensem que el nostre viarany s’entrecreuarà amb d’altres però, finalment, ens portarà a la nostra destinació. Tanmateix, estem completament equivocats. Ens dediquem a vagarejar per l’existència com somnàmbuls, sense ésser conscients de la futilesa de les nostres accions. Res ens acostarà a la sortida, sinó que continuarem giravoltant en espiral fins la nostra mort.

És una idea difícil d’acceptar. A mi m’ha costat més de setanta anys fer-ho. Només he aconseguit copsar la vertadera essència de la vida quan m’ha estat impossible negar-la.

Els records de la meua infància es difuminen a la boirina del temps. Si tanque els ulls, es perfila un carrer polsós, mancat de trànsit. La xicalla s’apressa darrere una pilota o s’alterna per botar una aspra corda. Els meus amics s’estan a un cantó, asseguts al terra canviant-se cromos. Quan m’acoste, me n’adone que jo també hi sóc.

Fins fa un temps, em preguntava per què aquest era el record més feliç de la meua vida. Tanmateix, desprès d’allò que va passar amb Víctor, no tinc cap dubte al respecte. Ell i jo érem un tàndem inseparable. Ens vanàvem de ser els que més estona passàvem al carrer, jugant. A les nostres famílies tant els feia, sempre que fórem a casa a l’hora de sopar.

Curiosament, no vam canviar de vocació amb el temps. A la nostra adolescència, continuàvem abocant-nos a les voreres del nostre barri. Deixàrem de banda els jocs infantils, substituint-los per les vetllades al voltant d’una botella. En les ocasions especials, fins i tot ens atrevíem a anar una mica més enllà, endinsant-nos en imprevisibles mons lisèrgics. “A qualsevol lloc millor que a casa”, semblava ser el nostre lema. Jo em limitava a seguir la ruta que dissenyava Víctor, aliè a les seues motivacions i al seu afany per fugir de la llar. Potser, si aleshores no haguera estat tan inconscient, ara no hauria acarat el vertader significat de la nostra existència.

Anys més tard, però, vaig haver de traslladar-me per completar els estudis. La distància sovint implica la pèrdua de contacte, i la nostra amistat es va anar desfilant fins que el seu bri i el meu van acabar a diferents canilles.

De tant en tant, recordava amb nostàlgia les nits que passàrem junts, ofegant els problemes al fons d’un got de vidre. Per a mi, aquells eren els “bons temps”, encara que, aleshores, era incapaç de copsar el profund significat que amagava aquesta expressió.

Mai vaig tornar al poble, ni tan sols durant les vacances d’estiu. Havia fet nous amics i la vida a la capital m’enlluernava i m’atreia amb força. Poc a poc, vaig anar oblidant Víctor i  la promesa que ens vam fer de no descurar-nos mai. El vaig relegar a un racó de la meua memòria, soterrat sota una pila de noves experiències.

No vaig retrobar-me amb la meua història fins molts anys després. La meua dona havia mort l’any anterior, i no em veia amb forces per viure sol a la casa que havíem compartit durant dècades. Per això, vaig decidir tornar a les meues arrels. Sabia que no passaria massa temps al poble: segons els metges, el càncer em portaria a la tomba en uns mesos.

Em vaig instal·lar a l’antiga casa dels meus pares, deshabitada des que van faltar, i vaig tractar de localitzar les velles amistats per acomiadar-me’n. Va ser llavors quan em vaig assabentar de la mort de Víctor. Sembla que, per a ell, aquells no van ser els “bons temps”. Més bé, van ser els únics que va conèixer. No només es va quedar a la vila, sinó que va decidir estar-se als carrers, com havia fet tota la seua vida. Havia continuat fugint durant anys, recorrent, incansable, els vells camins de l’adolescència un rere l’altre, endinsant-se cada vegada més al laberint i allunyant-se de qualsevol tipus de sortida.

***

Fa dies que jec al llit, incapaç d’alçar-me. Este matí, per la finestra oberta, he vist Víctor al carrer. Portava una pilota al braç i em feia gestos perquè anara a jugar amb ell, com quan teníem deu anys. No m’haurà d’esperar massa. La vida que em queda s’escorre lentament, com mel regalimant sobre la taula. Amb tot, no tinc por. Sé que, quan arribe el moment, em quedaré amb ell, giravoltant per sempre al nostre laberint sense sortida, resseguint eternament el sender que van traçar junts, fa més de setanta anys.

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close