fbpx
La revista més vital

Una nit al tròpic

Ja al primer viatge, quan tenia 21 anys, pel sud del Marroc i el Sàhara, va ser en l’època en que Marroc va fer un mur al desert. Però, a part d’estar prop d’un conflicte bèl·lic, una de les principals impressions va ser la intriga per vorer el que hi havia sota el desert.

Passaren uns quants anys i alguns entrebancs, vaig llegir algunes novel·les i assajos sobre Àfrica, però va haver un que em va commoure “El sueño de África” de Javier Reverte, des de llavors que tenia presa la decisió de viatjar algun dia a l’Àfrica sud-sahariana.

Fins al darrer moment, van sorgir obstacles de tota mena, un familiar malalt, una parella que no volia anar, però estava decidit a fer realitat el desig que arrossegava des de feia tant de temps.

Va sortir una ocasió, per mitjà d’una companyia de viatges, oferia una oferta de recorregut prou complet pel Senegal. Es venia com a una aventura per l’Àfrica més caribenya.

Fins al darrer moment, els obstacles no paraven. Un agreujament de la malaltia del familiar, massa propera a l’inici del viatge i que finalment, per la meua fermesa de realitzar el viatge, es va quedar en un no-res. Una parella en crisi, centrada en el seu desig al qual, no encabia cap anada a Àfrica. Jo mateix necessitava aclarir-me amb aquesta relació.

Començà el viatge per Dakar, primer contacte amb una capital africana, però estiguérem una matinada, i a migdia anàrem cap al nord, direcció on començava el viatge, era la part més desèrtica, plena de baobabs, allí anàvem a la desembocadura del riu Senegal, concretament a Saint Louis, i d’allí al meandre del riu, on hi havia una reserva de pardals, entre el mar i el riu, sols hi ha un braç de sorra, on vàrem dormir a la tenda de campanya. L’endemà, vàrem veure a la mar les naus factories de peix, entre les aigües de Senegal i Mauritània, que emetien des dels fumerals unes grans columnes de fum. També vam veure, per primera vegada, les piragües locals per a la pesca, que uns anys més tard es farien malauradament famoses.

Després, tot i organitzats, anàrem cap al sud, travessant la part nord i central del país; fins a arribar a la frontera amb Gàmbia, segona trobada amb fronteres africanes, molt llunyanes (llevat les de Sud-àfrica) de les de la resta del món. Després d’uns quants regals i –per suggeriment del guia- fer anar a quatre companyes de viatge, unes xicones molt guapes, al fi s’agilitzaren els tràmits, poguérem entrar i travessar el riu. Aquest país té uns quaranta-cinc quilòmetres en la part més ampla, producte de la repartició europea d’Àfrica, després de la Primera Guerra Mundial.

Aquest país, una mena de deixalla del colonialisme clàssic, amb un riu que per una part fa de carretera fluvial per a penetrar en l’interior del territori, a la seua desembocadura un port per a comunicar amb la metròpoli o altres ports. En aquest cas, aquest accident geogràfic, divideix Senegal per estar situat pràcticament al mig del país. En la barcassa, per creuar cap al sud, ja em va cridar l’atenció que llevat de nosaltres, no hi havia cap blanc o turista, fins aquell moment si que ens trobàrem amb diferents grups.

Entràrem en la Casamance, nom del riu de la regió del sud de Senegal, el paisatge canvià, ja era totalment tropical i segons anàvem més al sud, augmentava la diferència, teníem com a primer destí la capital de la província Zinguinchor, començàrem a trobar-nos controls militars.

El guia ens explicà que Guinea-Bissau tenia pretensions sobre part del territori que pertany a Senegal. El nombre de turistes ja era molt reduït, cosa que de primer cop pensàrem que estava bé, on anàvem érem pràcticament els únics blancs, ho atribuírem que seria per l’època de l’any i pels entrebancs que havíem trobat a la frontera.

De camí a una illa en la desembocadura del riu, anàrem a un poble, però hi va haver un canvi de plans, el guia ens va dir, que no anàvem a dormir en el lloc previst, perquè la comuna local havia organitzat que ens quedàrem en un campament que tenia a uns pocs kilómetres cap a un llac, que no era com l’hotel que teníem previst a la programació però que era més autèntic, que hi havia totes les comoditats encara que els banys i les dutxes eren en un edifici comú, a més a més tindríem les actuacions d’un grup musical i de dansaires.

El lloc era força autèntic, era una construcció central on estava el bar i on seria l’actuació, un edifici gran on estaven les dutxes i els serveis , uns quants bungalous. Tot estava rodejat per una estacada. A l’altra part de la palissada estava el llac, al qual ens alertaren de no apropar-nos massa, pels animals, i que estiguérem dintre a la caiguda del sol. De tota manera, uns companys i jo anàrem a endinsar-nos en un indret tan interessant i preciós. Vàrem vorer el que ens va semblar llamps i trons, i decidírem tornar-nos per si de cas.

A la nit vingueren el grup de percussionistes, amb els seus dyembes, però aquests tambors, portaven també trossos de llauna que els donava una sonoritat també metàl·lica, portaven altres instruments, uns trossos de canya de bambú que en xocar entre ells donaven un so semblant a les castanyoles. Em vaig fixar que aquest instrument només el tocaven les dones, almenys en aquell moment. Llavors van arribar els dansaires, quatre xics i sis dones. Tots ells de l’ètnia Diola, majoritària a la regió, amb un to en la pell negre groguenc ,quasi daurat, preciós. Els ritmes eren frenètics, els balls variaven de moviments rapidíssims i més lents. Els cossos perfectes, suats per la calor humida i els balls. Comença a ploure a bots i barrals, una pluja tropical fortíssima, després els trons i els llamps que il·luminaven el campament, alguns d’ells ens cridaren l’atenció pel trajecte que tenien. Tota una experiència per als sentits.

A l’endemà ni un turista i més controls militars. Intrigats al proper poble important compràrem un periòdic local, així ens vàrem assabentar de per què no havíem dormit en el poble, el perquè eren estranys els llamps.

Hi havia hagut una batalla dels independentistes amb l’exèrcit senegalès, al costat del poble on havíem dormit, hi havien hagut més de tres-cents morts en aquella batalla on s’havien disparat coets i morters. Era la primera notícia que hi havia una guerra, també em vaig adonar que hi havien guerres que no arribaven a Europa.

Continuàrem el viatge, anàrem a una illa a la desembocadura del riu. Era un antic assentament francés, on hi havia un convent que havien rehabilitat i transformat en una mena d’hotel, d’aquella època quedaven restes d’un cementeri de mariners i frares. Era un lloc ple de platges i cocoters, on els dofins arribaven fins a la vora. Prop hi havia una mena d’albufera, plena d’aiguamolls, canals, etc. Ens digueren que allí hi havia hagut una base americana, on s’entrenaven els soldats per a la guerra del Vietnam.

Ens donaren la possibilitat d’agafar una barca i anar a veure una reserva d’aus, dels nou que érem en vam anar tres, el guia i el barquer. Com al quart d’hora sentírem un ratata, no era el so d’una traca, era sec i metàl·lic. Ens havien disparat una ràfega d’avís, amb una metralladora. El primer que vam veure, va ser un grup d’homes vestits amb uniformes de l’exèrcit. Quasi tots molt alts, prims, però marcant músculs i com si es tractara d’un complement obligatori tots lluïen unes ulleres de sol tipus Raiwan amb l’armadura daurada i vidres molt foscos. Un altre element eren les diferents armes de foc, totes aquelles impressionants per a nosaltres. Sentíem els crits del cap de la patrulla, un home que comparat amb la resta feia l’efecte de desmèrit, baixet i prim.

En arribar on estaven, ens feren baixar de la barca, ens escorcollaren de dalt a baix, ens demanaren la documentació. El guia va parlar amb el cap i l’explica que semblava, que el barquer s’havia equivocat de canal, i havia entrat per un prohibit. Em cridà l’atenció que a la vegada que deia això, l’home xicotet tremolava.

Després, d’una estona de raonaments entre el guia i el militar, ens deixaren tornar al campament on estàvem. Va ser prou fort, amb els dos incidents en va canviar la idea que en tenia de la guerra.

A la tornada a l’illa, tardàrem una estona a parlar, ningú dels que anàvem en la barca, vàrem comentar res del que ens havia passat. Estàvem trasbalsats, com tractant d’assimilar els fets, coent totes les sensacions per a tindre una opinió. El guia va justificar el que havia passat per qüestions de seguretat. Però, a poc a poc, en eixir de la sorpresa ens adonàrem que realment hi ha fets, guerres, malalties, conflictes, etc. Que no arriben als circuits d’informació, no són notícia, per als mitjans.

També, era la primera volta que estava a un lloc on la diferència entre estar viu o mort, a vegades, no és més que un pas.

Quan vaig tornar a Europa, vaig pensar que cerquem determinades seguretats, que no tenen preu i que segons on són impossibles.

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close