La revista més vital

Una travessera contra l’oblit

Any 1995. Desintegració de Iugoslàvia. Guerra de Bòsnia. La ciutat de Srebrenica acull una immensa quantitat de bosníacs fugits d’aquells pobles on l’exèrcit serbobosnià ha pres control. L’11 juliol el general serbobosnià Ratko Mladić entra a la ciutat, ciutat protegida pel destacament neerlandés de Nacions Unides. Les ordres són de protegir a la població enfront d’una eventual massacre. Els alts càrrecs de l’UNPROFOR ordenen no intervenir. L’exèrcit serbobosnià va massacrar a la població sota la passivitat de la comunitat internacional.

La Marxa per la Pau (Marš mira) és un esdeveniment en memòria de les víctimes de Srebrenica amb la determinació de commemorar els supervivents bosníacs (bosnians musulmans) que van fugir de la massacre i van intentar arribar a Tuzla, territori controlat per l’Exèrcit de la República de Bòsnia i Hercegovina. La marxa és el camí de retorn dels refugiats durant tres dies. Culmina amb l’arribada dels participants al poble de Potočari, on es troba el Cementeri del Genocidi de Srebrenica. El dia 11 se celebra una cerimònia per honorar els assassinats i per soterrar les restes que any rere any apareixen en fosses comunes.

Aquest estiu, participant en la marxa amb el número 4506, vaig escriure aquest xicotet dietari.

Marxa per la Pau (Marš Mira 2017)

Nezuk – 7 de juliol – 21:00

La marxa comença a formar-se, gent de tot arreu carregats de motxilles, somuns* i líquids. Tot i ser un esdeveniment per commemorar les víctimes, hi ha una esfera de germanor molt positiva. Les gents dels pobles deixen els seus terrenys als marxants per tal de muntar les seues tendes. Banderoles i el fum de les rostides balcàniques segellen una amistat forjada per la consciència.

Un càntic des del minaret del poble ens indica la caiguda del sol. Ens porten a un turó on pasturen les cabres. Comencem a muntar les tendes ara que corre l’aire. D’enfront una forta tempesta de raigs vermells ens indica que més enllà es troba República Srpska, l’entitat creada a partir de l’acord de Dayton. L’entitat on els seus civils, bosnians de passaport, encara lloen l’obra de Karadžić. Retrats del poeta genocida compartint espai amb la creu ortodoxa als menjadors de Banja Luka.

M’estalvie les analogies tolkianes, tot i que, observant al meu voltant, fets com cabres pasturant verds prats en total llibertat o els llamps sagnants darrere de les muntanyes, fan que el lloc cada vegada s’assemble més a La Comarca.

Crni Vrh – 8 de juliol – 13:00

Quan la gent parla de tempestes perfectes fan referència a la d’ahir. Tendes barates que a dures penes aguanten la temporal. Goteres que es transformen en llacs, llamps de discoteca. Supervivència i resiliència. Una pluja digna de la commemoració. Una ocasió de treballar el control mental sota pressió. Ara bé, res comparable als refugiats que originalment van fugir, sense menjar ni aigua i amb l’esperança de trobar un racó segur.

Un racó segur, quid de la qüestió. Una vegada em vaig assegurar que totes les meues pertinences estaven banyades, en el racó menys humit em vaig posar a llegir A Concise Chinese-English Dictionary for Lovers i així vaig poder fer-li front. Quan ja havia fet meues les desventures de la protagonista, només en aquell moment va deixar de ploure. El sol s’encarregarà de deixar-ho tot ben sec.

Marčići – 9 de juliol – 06:00

La nit s’ha portat, també ho han fet els mosquits i altres invertebrats. Després de 27 km caminant per una bella postal suïssa on encara hi ha mines, és preparem per a continuar la marxa. Una marxa dureta per l’oratge estiuenc i les dreceres a través de muntanyes. La marxa, a banda d’estar formada per grups de bosnians i supervivents de totes les edats, té un ampli caràcter turc.

Els interessos polítics són clarament visibles. Quan l’economia nacional està estancada, els inversors estrangers són sempre benvinguts. Siguen fons austríacs, turcs o qatarians amb la intenció d’invertir en sanitat, educació o religió respectivament.

Malauradament les societats post-iugoslaves no volen saber res dels seus ex-compatriotes. Les ferides continuen encara obertes. Amb Tito es vivia bé, “Bratstvo i jedinstvo” (Germandat i unitat) diuen els defensors d’iugonostàlgia en un moment de divisió ètnica incoherent. Però posats a jugar amb la derrotista “tot temps passat fou millor”, l’otomanisme de Shisha i Salep es veu com una eixida de futur per als bosníacs. Això i el factor religiós en auge. Mentre la població envellida tendeix a avorrir la religió, els més joves viren cap a les pregàries, en una societat amb un futur fosc com els cafés bosnians. Els mateixos que ens ofereixen pel camí així com aigua, te, fruites… Caritat pels necessitats, quelcom d’obligat compliment per a qualsevol musulmà. Però a la marxa hi ha de tot. Metges iranians, reporters alemanys, i tot aquell amb la intenció de denunciar les atrocitats que l’ésser humà és capaç de fer.

Potočari – 10 de juliol – 23:00

Després de 120 km de sol abrasiu, llargues converses, baralles dialèctiques i somriures fulgurants, hem arribat a Potočari. No trobem a ningú conegut pels voltants. Les faves dels peus ens demanen omplir l’estómac. Com que preguntant s’arriba a Roma, amb el meu serbocroat d’anar per casa però efectiu hem preguntat a un grup de caminants on podíem comprar queviures, com qui no vol ens han espentat a entrar al seu campament. L’organització de combatents de Vukovar-Srebrenica, amb l’amabilitat bastota que els caracteritza, ens han unflat a ćevapi, cola i café. Ubicats al costat del generador d’energia a prop de les dutxes, la recompensa pel llarg camí ha sigut un sopar d’allò més balcànic. Amb l’esperança de tornar l’any vinent, ens hem acomiadat per tornar a perdre’ns. Potočari ple de gent, bicis, motos, cotxes i policia, en un parell de dies els carrers tornaran a estar buits a aquesta localitat de la República Srpska.

Botant entre la gentada, a la porta del memorial el nostre amfitrió ens espera. Ens diu que en quinze minuts (vint si anem a una marxa lenta) arribarem al campament. Recte i a la dreta. No té pèrdua, diu. Malauradament després d’una hora, acumulada a les set hores de camí, després d’anar i tornar i tornar a anar, arribem al camp. És de nit, només es veu una cua immensa de gent amb ganes de dutxar-se. No té pèrdua.

Potočari (Monument del Genocidi de Srebrenica) – 11 de juliol – 14:00

Blanques làpides enlluernades pel sol. Els càntics litúrgics comencen. Comencen els soterraments. La cerimònia és tràgicament solemne. Els soterraments semblen no acabar fins que els agressors reconeguen la seua culpabilitat. Sense reconeixement no hi haurà reconciliació. Mentrestant la narrativa nacionalista sèrbia, inflamada per l’ortodoxíssima església ortodoxa farà front a una narrativa emergent a Bòsnia, cada vegada menys multicultural i més propera a un islam provinent de la península aràbiga. Una versió de l’islam clarament confrontada a la visió catòlica croata d’Hercegovina. A l’aguait d’una dinàmica sense futur. A l’aguait d’una integració europea (en hores baixes) que torne a federar a tots els territoris veïns.

Una vegada s’acaba l’acte, seiem en terra esperant que algú ens done ordres. Seiem a les antigues oficines de Nacions Unides. Esperem unes ordres que sembla mai arribaran. Com la dels soldats neerlandesos a l’hora de protegir a la població civil fa ara 22 anys. Unes ordres que mai van arribar, raó la qual avui estem reivindicant, no només l’agressió genocida sèrbia, sinó l’absolut fracàs de la comunitat internacional de garantir la pau.

La pau, ho recorde molt bé. Va ser durant la meua primera visita a la capital fa ja nou anys. Un cartell penjat a una botiga del centre històric, un eslògan immortal: Si vens en pau, sempre seràs benvingut a Sarajevo.

Imatges propies.

*Pans rodons bosnians.

Temps de lectura: 6 minuts

17+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close