Quan el grunge va esclatar i va arribar a Europa, justament, jo estava començant a la música, tant com a espectador de concerts (n’he vist més de 200 a la meva vida), com a locutor de ràdio i com a guitarrista i cantant. El primer elapé que em va al·lucinar va ser el plusquamperfet Ten de Pearl Jam i el primer single, òbviament, Smells like teen spirit de Nirvana, el qual vaig acabar versionant al meu darrer grup. Però Alice in Chains i Soundgarden són els dos grups que més m’agraden d’aquella moguda alternativa de Seattle i rodalies, perquè són els que fan una música que més s’ajusta al meu esperit. A més, les influències de Led Zeppelin i Black Sabbath hi són molt presents, com ja sabem tots, però és que aquests dos grups mítics anglesos també són dels meus favorits dels 70. El grunge es basava (es basa) en un cantant-frontman que, normalment, és el guitarrista rítmic de la banda i el seu principal compositor. Curiosament dos d’ells, Kurt Cobain i el propi Chris Cornell, van començar tocant la bateria. Però, és clar, és la cultura del “garatge” de Nord-Amèrica, sobretot dels Estats Units: gairebé tots els nens saben tocar més d’un instrument. També tenim el diàfan cas del gran Dave Grohl, que de tocar la bateria a Nirvana (perquè la resta d’instruments ja estaven ocupats) va passar a ser el líder del seu propi grup, Foo Fighters, essent-ne el cantant i un dels guitarristes.
Chris Cornell era una bèstia escènica que, fes el que fes, tot ho feia bé. I així ho demostra la seva magnífica carrera com a líder de Soundgarden, la més que decent trajectòria en solitari i la brutal experiència d’Audioslave, amb la cirereta d’haver estat el cantant del millor grup de grunge de la història, l’efímer Temple of the Dog.
Però avui us vull parlar de la faceta de Chris Cornell, ja sigui en solitari o a través de les seves bandes, com a compositor de bandes sonores. Sempre el detecto veient una pel·lícula, perquè la seva veu és inconfusible, però després falta saber qui hi ha més al darrere. És curiós com la majoria de bandes sonores que ha compost són per a pel·lícules boníssimes de moltíssima acció dirigides pels millors directors de cinema del moment, i els meus favorits. Evidentment, la mítica Singles de Cameron Crowe ens va ajudar a ajustar-nos al submón grunge, i a més en aquest cas en directe, atès que els seus protagonistes van a concerts cada nit (quina sort!). Mission 2000 (Missió Impossible II) i You know my name (Casino Royal) són dos exemples de cançons per a pel·lícules d’alt pressupost i acció desbordant. Però jo em quedo amb les dues cançons de capçalera de l’extraordinària adaptació que Michael Mann (el millor director de fotografia del planeta) va fer de la seva pròpia sèrie, Corrupció a Miami, a la gran pantalla.
Sota el segell Audioslave (bàsicament perquè era el que estava fent en aquell moment) en Cornell ens regala les grandioses Wide awake i Shape of things to come. I, com no, amb l’esperadíssim retorn de Soundgarden (¡com d’emocionants són les reunions dels llegendaris grups de rock!) a Els Venjadors. Jo sempre em quedo al final d’una pel·lícula perquè els últims crèdits són tan importants com els primers, però és que en aquest cas no tens més remei que fer-ho perquè la cançó és perfecta, el videoclip de llegenda i la pel·lícula, una obra mestra, molt probablement la millor pel·lícula de súperherois de tots els temps, després de Watchmen, per descomptat. Però Fell on black days continua essent la meva cançó favorita de Chris Cornell, i podria ser tranquil·lament la banda sonora de qualsevol pel·lícula, sèrie de televisió o videojoc; i, fins i tot, de la meva pròpia vida.
Temps de lectura: 3 minuts
