Sol.
“Vagen cap arrere!”
Després de córrer més de cent metres fins a la parada de l’Alameda només haguera faltat no poder pujar al 28. Gràcies a l’aglomeració de gent que espera per pujar hem arribat a temps, i l’hem agafat. Però era d’esperar la cançoneta del conductor…
“Vagen cap arrere!”
La gent es fa la sorda, i mira endavant i arrere alternativament, fent cara de no haver entés el que el conductor —i el sentit comú— demanen.
Però tu no et rendeixes. M’agafes de la mà i fas la serp, aconseguint el que pareix impossible. Trobes el pas amagat entre la gent i arribem al centre del bus.
No sé com t’ho has fet! Dic jo. Però ací estem, cara a cara, abraçats i recolzats al costat de la finestra.
Mentrestant, el bus arranca en posar-se verd el semàfor de l’Albereda, i comença a accelerar en girar la cantonada de Vivers com si fos un avió a la pista a punt d’enlairar-se. Sembla que anem a elevar-nos en qualsevol moment, així que aprofite per a abraçar-te més fort, com si anara a caure, encara que seria impossible, assetjats com estem pels passatgers enllaunats.
El sol del migdia ens enlluerna i fa que el cel blau ho siga més encara. Rebota sobre les copes dels arbres del llit del Riu en una fulgurant combinació de verds i ocres, blancs i grocs. Però a nosaltres ens dóna igual…
Ara mateix, en passar pel Museu de Belles Arts ens perdem la gran llima plantà a la porta. I quan arribem a l’altura de les Torres de Serrans s’escolta la música de la dolçaina i el tabalet, on es pot veure el moment just en què la Muixeranga culmina entre aplaudiments l’Alta de cinc. Però nosaltres només tenim ulls l’un per l’altre. Al mateix temps, en arribar a Pont de Fusta, el 28 ha de parar per què uns fallers desfilant en cercavila i ballant davant de la banda de música tallen la circulació, però nosaltres ni ens assabentem.
En arrancar de nou, el conductor ja no permet que res li pare, i aconsegueix la velocitat de curvatura en enfilar cap al Pla de la Saïdia. El bus es passa les parades de llarg per què ningú s’atreveix a demanar per baixar i el rètol de COMPLET desanima a la gent que el veu de lluny.
I així ens plantem a l’escola oficial d’Idiomes en qüestió de microsegons. Encara que per a nosaltres ha sigut una eternitat.
Malgrat les intencions del conductor, el semàfor en roig li obliga a parar, i la gent sospira alleujada després de la carrera infernal. Nosaltres, envoltats per la resplendor del sol, ens hem fos en una abraçada eterna i ens trobem com en un altre mon, en un altre temps…
No més quan girem per l’avinguda de Burjassot i de sobte s’apaga la llum del sol al nostre voltant ens adonem que hem passat la parada, i riem i baixem agafats de la mà, feliços de què no ens importe haver d’anar arrere per a trobar el sol de nou…
Pluja.
“Vagen cap arrere!”
Fa dies que sent la mateixa lletania cada vegada que puge al bus. És de nit, plou i fa fred i les parades havien d’estar plenes perquè quan arriba a la meua va quasi ple. Abans no m’haguera importat, però ara em molesta.
“Vagen cap arrere!” torna a la càrrega el conductor. I ja m’agradaria poder obeir-li, perquè vull arribar al final del bus. Però últimament no és fàcil. Per més que em faig la serp només aconseguisc donar un parell de passos fins a la meitat del passadís. Hi ha molts caps pel mig, però malgrat tot i l’aglomeració puc veure el teu rostre al final de l’autobús. De nou coincidim.
L’autobús avança lentament, l’avinguda del Port està col·lapsada de tràfic i cada vegada que es deté en una parada, la gent avança a pas de caragol, deixant un rastre de bava que els cau dels paraigües mullats. Una senyora major provoca una estampida en adonar-se que s’ha passat de parada i la meua posició millora en arribar al replà del centre de l’autobús. Ens hem mirat i m’has somrigut, en veure a la senyora esgrimir el seu paraigua mullat i com s’ha obert camí fins a la porta, com si fos Moisés al Mar Roig. Però encara estic massa lluny. El meu objectiu són els últims seients. Sí, aquests que van d’esquena al sentit de la marxa, en els quals et mareges si lliges o des dels que amb prou faenes es veu el paisatge de la finestreta. Però a mi no m’importa. No des de fa dues setmanes. No des que vas començar a pujar al meu bus.
Fa dies que ja ens reconeixem en veure’ns, però avui sent que em connectat. Encara que estic lluny, cada volta que et mire, em tornes el mig somriure, i em pareix que em vols dir alguna cosa. El bus continua navegant entre el tràfic i la pluja, i a poc a poc arriba al final de l’avinguda, al final del meu viatge. El bus va buidant-se, i per fi el seient del final es queda lliure i m’assec.
De nou estem cara a cara. I ja no parem de mirar-nos. Voldria dir-te alguna cosa, però el què? Estic arribant a la meua parada, se m’acabava el temps. Els teus ulls semblen expressar el mateix dilema. Saps que baixe d’ací a poc. El bus comença a girar en arribar al final de l’avinguda del Port, i em resigne a deixar-ho passar. Un altre dia serà.
Demane la parada en desgana, però en alçar-me del seient i al mateix temps que comence a baixar l’esglaó, un cotxe es creua davant del bus i el conductor gira i frena de colp, i jo em projecte cap avant. Perd l’equilibri, i la meua mà se solta de la barra. Sent com si volara en caiguda lliure cap a terra. No més unes desenes de segon abans de caure, escolte una veu tranquil·litzadora que em diu “encara sort que estava ací arrere per a agafar-te”.
Temps de lectura: 5 minuts
