La revista més vital

Vespre de tardor

 

Hi ha eixos moments que de tan tòpics s’esvaeixen i s’enganxen com tants altres dins de la madeixa dels temps. I els seus fils de llana s’han nugat de tal manera que ni els braços més agosarats i estesos de l’àvia que buscaven els meus sense tocar-se podrien desembolicar. I l’àvia estenia els seus i tot seguit els meus i arredonia i estirava i amb una traça imponent refeia les madeixes i les tornava toves com una esponja escupida a la platja i les guardava al centener i allí esperaven tot l’estiu fins que les convertia en peücs i en bufandes i en feia també aquells jerseis  tan acolorits de sanefes cridaneres de la calentor.

I, a sota de la taula braser vestida amb un estovall gruixut que tapava les vergonyes de la carn, hi havia un caliu encés i era perillós i et feia posar totes les alertes del món de banda de tots els qui venien a prendre’s el café amb llet i les sopes, sempre acompanyats d’aquelles sentors a tardor. I més tard la flaire a les castanyes torrades que entraven per les juntes dels finestrals tan mediterranis ells i sempre mal tancats, perquè no mai creien en el fred. I l’àvia abaixava el seu flexo i em feia arrimar-li les ulleres. I ella s’adequava al llum i una agulla i l’altra a sota dels braços coberts per una toca fabricada al seu albir, començava a executar les meravelles de la tardor. I ella tota encabida feia i feia i deixava anar les seues cabòries. I a mi em venien a la imaginació aquelles persones que anaven a missa i no deien res i tal com s’asseien s’aixecaven i en eixir al carrer es perdien entre la realitat de la vida…

I a fora, al pati, el gesmiler deixava de florir i les bronxes ja podien esperar a l’estiu proper. Les nadaletes treien els llucs estimant-se la nova vida I jo em deia que aquelles petites herbes amb les seues campanetes blanques i amb els botons tan grocs al seu bell mig feien com eixos xiquets que naixien i en fer el primer vagit rebecaven el coll i volaven amunt amunt a retrobar-se amb els altres nounats morts i feien les seues festes entre els núvols unflats de cotó-en-pèl i tots els sants del Nostre Senyor.

La tardor no era pas trista per a mi, perquè a més, estaven les dàlies que el pare enganxava amb unes canyes totes fines i les dissimulava amb fil d’empalomar per a dissimular el fals peu i en feien de tots els colors. I són les flors que després faríem en els tallers a l’escola totes elles de paper, perquè les dàlies són les flors de paper amb els seus centenars de pètals tan perfectes i simètrics com els dits de l’àvia quan separava les corfes dels gallons de les ametles mentre l’avi descobria aquella gràcia de Déu a cop de Martell i cul de morter. I aquells sorolls feien en mi l’orquestra de les canyes quan mesos abans espolsàvem els ametlers i omplíem aquells sacs tan rasposos que dormitaven el son dels infants allà dalt a les cambres que feien aquella sentor de garrofa i ametla i que no mai més he tornat a olorar.

I retrobe en la meua memòria la picardia d’assaltar les safates  acaramullades d’ametles sense pell, totes blanques i pulcres i que demostraven tota la netedat del món sencer i es convertien en una polseta al molinet i després en una bona pasta que l’àvia carava amb uns merengues espectaculars i en feia roses fúcsia i fulles verdes de paper que es menjava i a vore qui era el qui se les posava abans a la boca. I en tocar la llengua es desfeia com ho fa l’hòstia que cada dissabte al vespre el mossén t’estacava mandrós militarment.

I ara, que ben aviat fa nit, em vindria molt bé una bona conversa i la millor companyia del món. Perquè  els primers focs a la llar vénen a ser com els ignorants  dies quan s’enceta  l’amor on ningú no diu mai un t’estime i que després quan l’amor se’n fuig, igual que fa el fum pel fumeral, et quedes esperant un t’estime que no arriba mai. I així, mirant a fora el pit-roig amb la seua taca ataronjada al cos i que a  botets va cercant un cau on fer niu, m’esgole entre els coixins del meu sofà esperant una flaire de castanyes, uns maldecaps que desemboliquen la meua madeixa i unes ganes renovades, totes blanques com els gallons de les ametles de l’àvia.

I el vent, cada vespre més fred, continua fiblant per les juntes de les finestres, puja a la cambra i torna a davallar com una salutació que la nova estació donés a totes les andròmines argentades per la pols. I ara sí; ara sent el perfum que feia tant de temps que no olorava a sacs i a pomes, a perellons i a melons penjats a les bigues cansades i corbades pels anys.

Temps de lectura: 4 minuts

6+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close