Hi ha eixos moments que de tan tòpics s’esvaeixen i s’enganxen com tants altres dins de la madeixa dels temps. I els seus fils de llana s’han nugat de tal manera que ni els braços més agosarats i estesos de l’àvia que buscaven els meus sense tocar-se podrien desembolicar. I l’àvia estenia els seus i tot seguit els meus i arredonia i estirava i amb una traça imponent refeia les madeixes i les tornava toves com una esponja escupida a la platja i les guardava al centener i allí esperaven tot l’estiu fins que les convertia en peücs i en bufandes i en feia també aquells jerseis tan acolorits de sanefes cridaneres de la calentor.
I, a sota de la taula braser vestida amb un estovall gruixut que tapava les vergonyes de la carn, hi havia un caliu encés i era perillós i et feia posar totes les alertes del món de banda de tots els qui venien a prendre’s el café amb llet i les sopes, sempre acompanyats d’aquelles sentors a tardor. I més tard la flaire a les castanyes torrades que entraven per les juntes dels finestrals tan mediterranis ells i sempre mal tancats, perquè no mai creien en el fred. I l’àvia abaixava el seu flexo i em feia arrimar-li les ulleres. I ella s’adequava al llum i una agulla i l’altra a sota dels braços coberts per una toca fabricada al seu albir, començava a executar les meravelles de la tardor. I ella tota encabida feia i feia i deixava anar les seues cabòries. I a mi em venien a la imaginació aquelles persones que anaven a missa i no deien res i tal com s’asseien s’aixecaven i en eixir al carrer es perdien entre la realitat de la vida…
I a fora, al pati, el gesmiler deixava de florir i les bronxes ja podien esperar a l’estiu proper. Les nadaletes treien els llucs estimant-se la nova vida I jo em deia que aquelles petites herbes amb les seues campanetes blanques i amb els botons tan grocs al seu bell mig feien com eixos xiquets que naixien i en fer el primer vagit rebecaven el coll i volaven amunt amunt a retrobar-se amb els altres nounats morts i feien les seues festes entre els núvols unflats de cotó-en-pèl i tots els sants del Nostre Senyor.
La tardor no era pas trista per a mi, perquè a més, estaven les dàlies que el pare enganxava amb unes canyes totes fines i les dissimulava amb fil d’empalomar per a dissimular el fals peu i en feien de tots els colors. I són les flors que després faríem en els tallers a l’escola totes elles de paper, perquè les dàlies són les flors de paper amb els seus centenars de pètals tan perfectes i simètrics com els dits de l’àvia quan separava les corfes dels gallons de les ametles mentre l’avi descobria aquella gràcia de Déu a cop de Martell i cul de morter. I aquells sorolls feien en mi l’orquestra de les canyes quan mesos abans espolsàvem els ametlers i omplíem aquells sacs tan rasposos que dormitaven el son dels infants allà dalt a les cambres que feien aquella sentor de garrofa i ametla i que no mai més he tornat a olorar.
I retrobe en la meua memòria la picardia d’assaltar les safates acaramullades d’ametles sense pell, totes blanques i pulcres i que demostraven tota la netedat del món sencer i es convertien en una polseta al molinet i després en una bona pasta que l’àvia carava amb uns merengues espectaculars i en feia roses fúcsia i fulles verdes de paper que es menjava i a vore qui era el qui se les posava abans a la boca. I en tocar la llengua es desfeia com ho fa l’hòstia que cada dissabte al vespre el mossén t’estacava mandrós militarment.
I ara, que ben aviat fa nit, em vindria molt bé una bona conversa i la millor companyia del món. Perquè els primers focs a la llar vénen a ser com els ignorants dies quan s’enceta l’amor on ningú no diu mai un t’estime i que després quan l’amor se’n fuig, igual que fa el fum pel fumeral, et quedes esperant un t’estime que no arriba mai. I així, mirant a fora el pit-roig amb la seua taca ataronjada al cos i que a botets va cercant un cau on fer niu, m’esgole entre els coixins del meu sofà esperant una flaire de castanyes, uns maldecaps que desemboliquen la meua madeixa i unes ganes renovades, totes blanques com els gallons de les ametles de l’àvia.
I el vent, cada vespre més fred, continua fiblant per les juntes de les finestres, puja a la cambra i torna a davallar com una salutació que la nova estació donés a totes les andròmines argentades per la pols. I ara sí; ara sent el perfum que feia tant de temps que no olorava a sacs i a pomes, a perellons i a melons penjats a les bigues cansades i corbades pels anys.
Temps de lectura: 4 minuts
