fbpx
La revista més vital

Viatge a l’aquí i ara

Inspira. Expira. Inspira. Expira. Vaig estar tota una estona amb els ulls tancats intentant que tornara la pau que em faltava, o, simplement, que nasquera la pau que em van prometre quan vaig pagar la quota mensual del gimnàs. Mai havia assistit a classes d’aquest tipus. Mai havia cregut que aquestes activitats aconseguirien el seu principal objectiu: que durant cinquanta-cinc minuts el teu cos i la teua ànima no estigueren ací i ara, o, per contra, que estigueren més conscients que mai de la importància d’estar en el present.

«Carpe Diem». Disfruta del moment. Aprofita cada segon, cada minut, cada hora, cada dia. No et fies del demà, perquè el demà serà demà i demà poden canviar molt les coses, les situacions, les circumstàncies.  Aquella frase, que vaig aprendre fa uns quants anys en una de les meues primeres classes de Llatí al l’nstitut, va ressonar en el meu cap durant el curt espai de temps en el qual esperava que les portes de la sala s’obriren. Només deu minuts. Tinc l’estranya mania d’arribar molt puntual als llocs. No sé si en una altra vida vaig perdre alguna cosa important per no arribar a temps, però des de xicoteta em pose molt nerviosa quan el rellotge no acompanya el meu ritme de vida, a vegades més frenètic del que voldria. Si l’avió enlaira a les cinc de la matinada, jo he d’estar dues o tres hores, almenys, abans a l’aeroport. Si tinc metge a les nou i mitja, una hora abans. I així, amb tot.

Era agost, una càlida vesprada d’agost quan estava amb la meua família a la casa del poble. Havíem quedat per celebrar l’aniversari del meu cosí Miquel, quan, la meua iaia em va encarregar que anara a la botiga de la Plaça Major a comprar alguns ingredients per al pastís. Era el pastís preferit de Miquel i també l’especialitat de la iaia. El principal ingredient eren les anous i quan vaig arribar amb la compra a casa, em vaig adonar que se m’havien oblidat les anous en la caixa després de pagar. La meua iaia em va mirar fixament i amb el seu to irònic que encara la caracteritza em va dir:

-Si no fóra perquè tens el cap pegat al cos, el perdries.

Quan tens sis anys, la imatge d’un cap enlairat del cos és aterridora com també pensar que una persona pot ser capaç de perdre el cap en un instant fugaç. En un obrir i tancar d’ulls. Amb el temps, quan abandones la innocència de la infància, descobreixes que perdre el cap per alguna cosa o per algú és més comú que el que aquella xiqueta de trenes infinites i somriure engrapat podria arribar a imaginar.

Des d’aquest moment, mai vaig perdre res. Ara bé, he de confessar que malgrat dir “mai”, encara algunes vegades he caigut en la trampa, però sí que és cert que des d’aquella vesprada, que vaig haver de tornar a la botiga a per les meues anous, sóc més conscient de l’importància del temps en el nostre dia a dia. És el temps el que ens dicta. És el temps el que ens mostra el camí. És el temps el que ens limita, ens domina, fins i tot, a vegades, ens esclavitza. Per això, als meus trenta anys tinc l’estranya mania d’arribar abans a les cites, ser sincera amb les persones que vull, per a, sobretot, no fer-los perdre el temps. Ni el seu, ni el meu.

Portava uns pantalons de xandall grisos i una camisa vella. Una d’aquestes que et regalen quan compres un determinat producte i que, normalment, la utilitzes per a netejar la casa, dormir, o, fins i tot, per a guanyar en uns mesos la salut que has perdut durant tota la teua vida entre eixides i entrades, vins, tapes i uns quants cubates.

Al meu costat, una dona d’uns cinquanta anys em somreia amb complicitat, supose que no cal ser endeví per a descobrir la primera vegada d’algú. Els nervis a flor de pell, la respiració agitada, els llavis mossegats i les mirades mesclades de por i incertesa. Primer al sostre, després cap a baix, per a acabar en el costat dret on se situa la porta. «Fugir no és una opció» em vaig repetir desenes de vegades al cap. He sigut forta, valenta, he eixit d’experiències molt dolentes, de veres que no vaig superar una classe de ioga?

Quan es va obrir la porta, totes les dones van entrar ràpidament per agafar el millor lloc. Pareixien miures a punt d’eixir a la plaça, o, simplement, em van recordar a aquelles imatges que tots els anys Canal 9 projectava a l’hora de menjar quan era juliol i el cartell en roig de totes les botigues anunciava que ja estàvem en rebaixes. Les més veteranes corrien cap a la primera fila, al costat de la professora, per a veure bé els seus moviments o per a deixar clar a les altres qui n’era experta i qui no. La resta es col·locava en els buits restants. I jo, jo, al costat de la porta. «Fugir no és una opció», ja ho sé, però em vaig quedar l’última i no vaig poder trobar un lloc millor.

Ana Belén, la professora, una xica molt jove amb els cabells curts i blaus i un cos que ni en els meus somnis aconseguiria, va donar-nos el bon dia amb un somriure i una vitalitat  més grans que les meues ganes de tornar al llit. Va recórrer la classe amb la seua mirada i va preguntar que si hi havia alguna alumna nova a la sala. No vaig contestar. Em va mirar fixament. Ella i les altres dones.

-Ets nova? -va dir amb el mateix somriure amb el que ens va saludar.

Vaig respondre un “sí” tímid amb el cap. Després, es va acostar a mi i em va dir que les coses s’aconseguien a poc a poc, que si alguna postura o moviment no em sortia o no podia fer-los que no em forçara.

-Demà millor, ja veuràs. I en un mes ja ho tindràs tot dominat -va continuar mentre s’allunyava i se n’anava al seu pòdium de fusta.

Eren les nou en punt, o això marcava el rellotge que ens vigilava des del punt més alt de la paret principal. A vegades, jo també el mirava com si buscara en aquell objecte una mica de complicitat, com si per mirar-lo aconseguira que el temps passara més ràpid.

Vam començar la classe amb un parell de salutacions al sol, per despertar el cos, per despertar la ment i també l’ànima. Cada postura tenia un nom que mai havia escoltat, quasi totes, feien referència a animals. Que si la cobra, que si el gat de cap per avall, i moltes més que el meu cap no va poder assimilar. Era massa informació per tan poc de temps.

Només havia fet aquest primer quart d’hora i ja estava amb la llengua fora. Moltes de les meues companyes també, encara que elles no foren novençanes com jo. Mai havia pensat que fer ioga seria tan cansat i, per descomptat, mai haguera imaginat que em doldrien músculs que ni sabia que tenia. Més tard, vingueren les postures d’equilibri. En aquestes vaig haver de posar-me dempeus i barallar contra la gravetat. Primer un peu, després l’altre. Primer un braç i després l’altre. Jo no sóc de rendir-me fàcilment, per això, vaig insistir fins aconseguir fer quasi a la perfecció la postura de l’arbre. Quan em vaig veure a l’espill, esquivant cossos i caps, amb la planta del peu dret pegada al muscle esquerre i amb les mans alçades com si foren les branques d’un gran arbre, potser d’un pi o d’una figuera forta, robusta, sòlida i resistent, una llàgrima va nàixer de la conca del meu ull mentre la meua boca esbosava un somriure gran d’orella a orella. Era la primera vegada que reia al mateix temps que plorava. Era la primera vegada que ho feia de felicitat. Segons després, vaig perdre l’equilibri i vaig caure, però no em va importar gens. Continuava rient. Continuava plorant. Era feliç. És això la felicitat? Una classe de ioga? Un gelat en estiu? Una cervesa amb amigues quan més ho necessites? Un “apte” a l’examen de valencià? Sí, sí i sí. Totes les respostes eren un sí. Sempre havia cregut que la felicitat no existia, tampoc la tristesa. Moltes vegades he repetit fins a esgotar-me que ningú pot viure sempre alegre o eternament afligit. La felicitat són xicotets moments i aquell dia a ioga ho vaig comprovar.

Quan vaig mirar el rellotge ja sols quedava un quart d’hora de classe, i entre riures, olor a peus i encens, la professora ens va convidar a tombar-nos de cap per amunt en els matalassets i a tancar els ulls. Els primers minuts em va costar deixar la ment en blanc, per més que ho intentara, sempre venia algun que altre pensament que no podia controlar. Que si falten ous, llet o tomaques, que si la factura del telèfon m’ha d’arribar ja, o que si Marc, el xic amb el qual estava quedant des de fa un mes no m’havia escrit des de fa dies. No obstant això, a mesura que passava el temps, la música embriagava la sala i la veu d’Ana Belén penetrava cada vegada més en aquests racons que creia adormits. Va començar amb un viatge, aparentment, subtil. La seua veu era la guia que ens acompanyava a deixar-nos portar, a deixar-nos fluir, al fet que, durant deu minuts, els pensaments negatius i externs no tingueren lloc en aquest moment. En tancar els ulls, vaig visionar un espai pla, blanc i lluminós, però amb una llum tènue i agradable a la vista. Una llum que et convidava a confiar, a lliurar el teu cos i ànima a l’aquí i ara. Tot va ser més fàcil quan amb un suau murmuri, com si d’una cantarella es tractara, aquells mantres van començar a vibrar dins de mi mateixa: «Jo vull, jo puc, jo m’ho meresc». Després de diverses repeticions, la classe va quedar en absolut silenci, fet que vaig agrair per a poder quedar-me a viure en aquest viatge cap a mi mateixa que acabava de començar. Per moments, vaig tenir la intenció d’obrir els ulls per a observar amb deteniment què és el que ocorria fora, si algú es movia, si algú havia abandonat, o si algú estava com jo, ansiosa per descobrir, per sentir, per viure. En aquest petit obrir i tancar d’ulls, la veu d’Ana Belén va tornar a murmurar. Ja havia acabat la classe. Ja s’havia escrit un punt i a part al viatge.

Vaig obrir els ulls suaument. Notava el cos tan relaxat que semblava que m’acababa de despertar d’un somni molt profund. Amb les meues mans, gelades, per cert, els vaig tapar perquè la llum de la sala no em molestara. Quan els meus dits van passejar per les pestanyes, parpelles i conques fins a arribar al llagrimal, vaig tornar a adonar-me que estaven humits. La humitat de la felicitat, de la llibertat, de la sensació real de «Jo puc, jo vull i jo m’ho meresc». Em vaig incorporar lentament fins a arribar a aixecar-me per complet. Mai m’havia sentit tan gran malgrat el meu 1’55 d’alçada. Tot està en la ment. Tot. Fins i tot, poder moure’t estant quieta, poder plorar i riure al mateix temps, poder viatjar, conèixer, confiar, creure que una altra mirada és possible, i tot això, sense eixir del país, de la ciutat, fins i tot, de les quatre parets blanques d’un gimnàs del barri. El rellotge que m’havia acompanyat els cinquanta-cinc minuts de la classe ara marcava que era el moment de fluir, de viure, és a dir, que ara, era el meu moment.

-Fins demà- vaig dir mentre agafava la meua tovallola, motxilla i botella d’aigua. Perquè si. Demà tornaria. I despús-demà i la resta de dies de la meua nova vida.

Temps de lectura: 10 minuts

3+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close