Dimarts 21 de maig va tenir lloc a l’Aula Magna del Centre Cultural La Nau la presentació del llibre amb el títol que encapçala aquestes línies. La presentació va comptar amb la presidència del vicerector de Cultura i Esport, Antonio Ariño, i amb les intervencions també de Marina Murillo, premi Vicent Caselles 2017, i per Juan Bisquert, editor del volum. A continuació podeu trobar les meues paraules.
El primer que m’ha sobtat en tenir el llibre a les mans ha estat constatar que aquest estiu farà ja sis anys que Vicent ens va deixar. El segon, que moltíssimes gràcies, en nom de la facultat que ací represente, per dur endavant el projecte d’homenatjar, amb la publicació d’aquest llibre, a qui ha estat, sens dubte, el millor matemàtic que ha passat per les aules de la facultat.
Només cal enumerar la llista d’honors i reconeixements que ha tingut en els darrers anys, per no citar els que ja va rebre abans. Segur que me’n deixaré alguns. Hi ha reconeixements “locals”, però no per això menys importants: l’Institut del seu poble porta el seu nom, I.E.S. Vicent Caselles Costa. La revista de divulgació científica Dau al Deu li va dedicar un número. O també, que va ser nomenat Fill Il·lustre de Gata.
Recordem també que l’estiu passat varen tenir lloc les Primeres jornades científiques Vicent Caselles Costa al seu poble natal. Jornades en què es va aprofitar per fer la recepció per part de l’ajuntament de la donació de gran part de la biblioteca científica personal de Vicent.
Uns altres són d’un àmbit més ampli: els Premis d’Investigació Matemàtica per a joves investigadors porten el nom de Vicent Caselles. Són sis premis anuals atorgats per la RSME i finançats per la Fundació BBVA. Marina Murillo en 2017, i en 2019 Carolina Vallejo Rodríguez, alacantina formada també a la nostra facultat, han estat guardonades amb aquest important premi.
Molt més modestament, la facultat, juntament amb els departaments d’Anàlisi Matemàtica i el de Matemàtiques, col·labora amb el màster Interuniversitari en Investigació Matemàtica per a atorgar uns premis als estudiants amb millors expedients en l’entrada al màster i que també reben el nom de Vicent Caselles.
Finalment, podem recordar també que en el volum 33 del Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques es va publicar un extens article sobre l’aportació de Vicent Caselles al món de les matemàtiques i l’aplicació al processament d’imatges.
Crec, però, que a tot aquest conjunt de reconeixements encara li’n mancava un altre, un de més personal, i precisament és el que ara tenim a les mans. Podríem dir que aquest llibre és una mena d’homenatge complementari a tots els que ja s’han fet. A mi m’ha servit per conèixer un poc més a Vicent, per descobrir aspectes d’ell que desconeixia. I m’ho he passat molt bé llegint tant les visions que ell projectava sobre el seu cercle de persones properes, com les dels seus col·legues o les dels seus estudiants de doctorat. Com a representant de la facultat, torne a dir, no puc deixar d’estar content per la publicació d’aquest llibre. Content, encara que… Vull destacar un tros d’una d’eixes visions… concretament quan a la pàgina 44, Josep Pedrós, amic de la infantesa, després de descriure anècdotes i vicissituds prèvies a l’època universitària, ens relata:
“I va iniciar els seus estudis a la facultat de matemàtiques, a Burjassot… Mare meua, com malparlava de la facultat! Que si no tenien ni idea, que si eren uns ineptes, que si no tenien cap mena de vocació…”
Afortunadament, el mateix Josep ens disculpa, ja que continua dient:
“… i jo callava perquè ja havia comprès que les seues exigències estaven fora del comú, que la seua comprensió ràpida dels problemes matemàtics era infinitament més profunda que la dels altres companys de classe o, fins i tot, de bona colla de professors. No sé si s’adonava que més d’un cop eren persones que feien francament tot el que podien…”
El que també puc dir és que, segons els seus companys de promoció, no van començar a Burjassot. Aquella promoció va ser la darrera que encara va fer el primer curs a l’antiga facultat de ciències, i que el segon curs, ja van anar a Burjassot, encara que sense edifici propi.
La facultat era jove. No portaria, quan ell va entrar en primer curs, més de set o huit promocions formades. Un centre que segurament patiria els problemes associats a un creixement ràpid. Tal com diu el mateix autor de la contribució: “feien francament tot el que podien”.
Jo ara només puc dir que crec que, encara que hi ha moltes coses a millorar, ara no estem tan malament. I em perdonareu que ens posem alguna medalleta. No estem tan malament perquè, per exemple, pel que fa a docència, el grau de matemàtiques de la UV és, hui per hui, i llevats els dobles graus, el segon grau amb nota de tall més alta entre tots els graus de matemàtiques implantats en les universitats espanyoles, que en són uns quants. Entre les titulacions universitàries valencianes, si llevem també dobles graus i les titulacions relacionades amb ciències de la salut, entre les més demandades podem trobar el grau de matemàtiques, precisament després del grau en física.
Pel que fa a producció científica, en algun any recent, 2016-2017, i en algun dels múltiples rànquings existents -m’estic referint al rànquing URAP (University Ranking by Academic Performance-, la facultat de ciències matemàtiques de la UV no apareix malament a nivell espanyol, concretament, la cinquena espanyola, la 61 europea i la 153 internacional.
Per tant, alguna cosa hem millorat respecte a com estava la facultat fa trenta-cinc anys, tot i que una mica de raó sí que tenia Vicent. En el llibre, també es diu que després d’aquell decebedor primer curs a la facultat, Vicent va deixar d’anar a classe i que només venia als exàmens. Jo crec que això tampoc és totalment cert. He consultat amb companys de la facultat que van ser de la mateixa promoció i m’han confirmat que sí que hi anava. El que passava és que, o bé no anava a algunes assignatures (com hem fet molts!), o bé que no assistia regularment.
El cert és que, malgrat tot, la facultat, i la Universitat de València per extensió, va ser la seua alma mater. I per això estem ara ací. I si bé, en la seua època d’estudiant no va xafar molt les nostres aules (per cert, com ja he dit, les aules no eren nostres perquè l’edifici actual es va inaugurar quan ell ja estava fent el doctorat) després sí que hi va fer, en la facultat, la seua tesi doctoral, sí que va dirigir tesis doctorals a membres actuals de la facultat (per exemple, Francesc Aràndiga, la seua primera direcció de tesi doctoral), i sí que ha col·laborat intensament amb diversos col·legues.
Per acabar, m’agradaria dir unes paraules sobre com, directament o indirectament, Vicent em va influir. Concretament vull parlar de tres moments en què vaig coincidir amb ell.
Encara que no érem de la mateixa promoció, també vaig conèixer Vicent. On? Com no… a la biblioteca. A aquella biblioteca comuna a físics i matemàtics que estava en la primera planta de l’edifici D, el més proper a la pista. A aquella biblioteca on es respirava un ambient especial. Jo solia passar allà les vesprades i devia ser el meu quart curs de la llicenciatura. Vicent ja estava fent el doctorat. Deu ser del temps de la fotografia de la classe de teoria quàntica de camps de la pàgina 31 del llibre. No sé molt bé com, em va proposar estudiar concretament la formulació compacta de les equacions de Maxwell de l’electromagnetisme, la formulació diferencial. Com bé sabreu, les quatre equacions de l’electromagnetisme es poden escriure de forma senzilla fent servir els conceptes de forma diferencial, de camp vectorial i les operacions associades de derivada exterior, divergència, etc… Seguíem un llibre clàssic d’un tal Flanders de títol Differential Forms with Applications to the Physical Sciences. Ben aviat vaig veure que no podia seguir el seu ritme. Supose que ell també se’n va adonar. En unes setmanes em va passar una mena d’apunts, que encara dec guardar, on es detallava la deducció de les equacions.
Si esmente això és més que res per mostrar quina era la seua actitud davant les matemàtiques. Segurament tot allò que vam estudiar aquells dies no li va servir de res, ni en la seua tesi doctoral ni en la seua investigació posterior. A ell només l’esperonava la curiositat intel·lectual. O potser sí que l’hi va servir, perquè el que sí que tinc clar és que moltes de les coses que va fer després va ser perquè coneixia molt més del que havia necessitat per fer la tesi doctoral, perquè no s’havia tancat a estudiar només el que calia. Aquesta mentalitat oberta, aquest desig d’estudiar temes aliens al teu interès més proper…, és una virtut que és molt difícil de generar en els estudiants. I d’aquesta mancança possiblement la culpa siga nostra, dels professors.
Per cert, a mi sí que em va servir allò que vam estudiar, perquè després vaig acabar fent una tesi doctoral precisament sobre problemes variacionals sobre formes diferencials.
Anys més tard me’l vaig tornar a trobar. Per raons familiars, jo passava com cada any el mes d’agost a Palma de Mallorca i alguna vegada ens l’havíem trobat pels carrers de ciutat. La qüestió és que un d’aquells estius, sense avisar, vaig anar directament a veure si el trobava al seu despatx de la UIB. I, en efecte, allí estava. Jo de vacances, i ell treballant. Em va atendre perfectament. Em va contar algun dels seus darrers treballs i, recordant ell que sóc geòmetra, em va parlar de les meravelles de la curvatura mitjana i de com la feia servir per resoldre problemes de tractament d’imatges. Fins i tot, em va donar alguna separata dels seus darrers articles.
Escrivint açò m’he adonat que devia ser l’època en què vaig començar una nova línia d’investigació. Vaig començar a abandonar la que havia treballat fins al moment i vaig plantejar-me una altra menys abstracta relacionada amb el disseny de corbes i superfícies per ordinador. No degué ser ell, ni la visita que li vaig fer, l’única raó que provocara el canvi de línia d’investigació, però segur que ell hi va influir indirectament.
La tercera vegada que vam coincidir va ser quan, després d’haver completat dos projectes d’investigació en el meu tema inicial de recerca, vaig provar, sense èxit, de demanar-ne un tercer ja en la nova línia d’investigació. Poc després de rebre la no concessió del projecte, i no sé jo si relacionat amb això o no, el cas és que Vicent em va convidar a una estada curta a la Universitat Pompeu Fabra, a la mítica Estació de França a Barcelona on s’estaven provisionalment. Em va plantejar la possibilitat d’una col·laboració en un problema en què ell creia que les tècniques que jo treballava de disseny de corbes i superfícies per ordinador podien ser útils. I segurament ho serien. Malauradament, jo no en vaig poder treure trellat. Tanmateix, però, li guarde agraïment sincer. Jo el recorde així, exigent, però generós.
Una de les característiques de les matemàtiques, que també exemplifica el nostre Vicent, és que són eternes. Els resultats matemàtics, una vegada obtinguts, ho són per a sempre. Això és cert per als teoremes que provenen del temps de la Grècia clàssica, per exemple, però també per als actuals. Els resultats matemàtics obtinguts per Vicent, i la seua materialització en forma d’algorismes, com per exemple, per citar-ne dos dels que apareixen en el llibre, el model de Caselles-Kimmel-Sapiro de detecció de fronteres d’objectes o l’anomenat algorisme de Caselles d’equalització d’histogrames d’imatges fotogràfiques, eixos resultats… són eterns.
Gràcies en nom de la facultat per haver editat aquest llibre en honor de Vicent i tens també el meu agraïment personal per haver-me fet recordar a un amic que mai hauria d’haver oblidat.
Maig, 2019. Juan Monterde, Degà de la Facultat de Ciències Matemàtiques.
Temps de lectura: 11 minuts
