fbpx
Diversa, transversal i en valencià

Vicentica

La meua iaia era la canya. De salut, en general, es trobava bé i únicament les cames li donaven mal de cap.

Desgraciadament no havia pogut anar a escola i va haver de posar-se a treballar des de molt joveneta en una parada de triperia al mercat de Sant Pere Nolasco, en el barri de Morvedre, junt al carrer Sagunt, on vivia la família en una planta baixa des de fa molts anys. Encara i tot, havia aprés a llegir i escriure i les quatre regles bàsiques per a defensar-se.

M’havia explicat que li agradava ballar i disfressar-se en les festes del barri, llegir tebeos i anar al poble dels seus avantpassats, al principi de setembre, per les festes patronals; però, per damunt de tot, li agradava el contacte amb la gent i, encara per damunt d’acò, li tornava boja passejar i conèixer la seua ciutat.

La meua iaia era la canya. Com ja no podia ballar pel problema de les cames, ni volia disfressar-se perquè se li havia passat el temps, ni podia llegir per la gradual pèrdua de vista, ni anava ja al poble perquè s’havia venut la casa familiar, i que, a més, encara enyorava aquell contacte diari i permanent amb la gent i les seues aventures per la ciutat, em va explicar que, aprofitant que tenia vigent l’abonament anual, se li va ocórrer agafar el bus setmanalment per, a més de sentir-se acompanyada ,poder xarrar amb la resta de viatgers i recordar els llocs i els moments de la seua llunyana joventut, redescobrint la ciutat i els seus darrers canvis. Natzaret, Les Arenes, el Centre, la Ciutat de les Arts i les Ciències, Campanar;  és a dir, fer periòdicament un viatge en el temps pels barris de la seua perduda i recordada infància i els de nova creació.

Així, doncs, el primer dia, decidida i abillada amb roba còmoda i lleugera, va iniciar el seu pelegrinatge i va pujar a l’11 amb destinació el barri de Natzaret, on de menuda anava, de tant en tant, en el tramvia número 4 a la platja de Mar Azul a passar el dia amb els seus pares i la seua germana. Després de fer el pertinent trasbordament al 32, va seure al seient reservat per als majors i va començar, molt il·lusionada, a explicar-li on anava a la dona que estava asseguda davant d’ella. Recordava com, sota el refrescant canyís, preparaven, molt acuradament, el menjar portat de casa en carmanyoles redones i metàl·liques i que, quasi sempre, estava compost d’una bona truita de creïlla, ensalada russa i magre amb tomaca, tot molt bé disposat sobre les estovalles a quadrets blancs i rojos en aquelles tauletes i cadires de fusta llogades per a l’ocasió. També li va explicar com s’ho passava d’allò més bé a la piscina, la brutícia de la platja plena de plàstics, les restes d’animals morts surant damunt l’aigua, les canyes i branques pertot arreu, les obligatòries dues hores de digestió abans de prendre de nou el bany, per descomptat amb samarreta i gorra per a no cremar-se, i les construccions d’arena de castells i muralles amb el poal i la pala que feia amb la seua germana. La senyora assentia pacientment sense dir res, amb un suau somriure de complicitat dibuixat al seu ruboritzat rostre. Hui, Natzaret ja no és el que era.

El barri de Campanar, on feia molts anys vivia una bona amiga, va ser la seua segona destinació. Com l’altra vegada, començava la nova aventura amb l’11, per a pujar més tard, després de fer uns transbords, al bus número 2, a la Gran Via Marqués del Túria, que la deixaria ja en el barri on anava.

Durant el trajecte, i completament absorta mirant per la finestra com estava, recordava, satisfeta i despreocupada, la quadrada i esplèndida Plaça de l’Església, centre neuràlgic i cor vivent del poble, on, ja en aquells temps tan llunyans, entrava el 61, que començava el seu itinerari a les covetes del mercat, i després de passar per davall les Torres de Quart, enfilava cap on tenia el final del seu recorregut, i on baixava per a visitar a la seua amiga i passejar amb ella pels estrets carrers adoquinats del poble. I, per a acabar de rematar la vesprada, fer-se un bon berenaret, unes vegades en el Cafetí i unes altres en el Casino, amb una xocolata calenteta i una ensaïmada dolçament tacada de blanc mentre raonaven. Campanar tampoc era ja el recordat poble de llavors. El centre històric es veia ara, aïllat i indefens, envoltat per un fum d’edificis nous crescuts amb el boom de la bambolla immobiliària, monstre que, afortunadament, no havia pogut devorar la trama històrica del vell poble, fet que sí que havia propiciat la supressió de l’entrada de l’autobús fins a l’emblemàtica plaça.

La meua iaia era la canya. En una altra ocasió, m’explicava que aquell dia d’octubre havia clarejat plomís i amenaçava pluja, però aquesta circumstància no li anava a impedir realitzar la seua eixida setmanal per la ciutat; així que es va posar una bufanda al coll i un capell de llana al cap, va agafar un paraigua i es va disposar a anar-se’n. Quan ja al carrer va comprovar que no feia dia per a fer transbords i, mentre esperava el bus sota la marquesina, perquè començaven a caure algunes inoportunes gotes, va planificar la nova ruta de la setmana i va decidir que, com el dia no acompanyava, faria tot el recorregut sencer del’11, que mai l’havia fet.

Ja còmodament asseguda al reservat seient verd, va parar atenció al que passava per la finestra, deixant volar els records i la imaginació mentre pel davant els seus ulls vius i curiosos desfilaven pels diferents carrers, edificis emblemàtics, gent de tot tipus amb una pressa innecessària, museus i esglésies antigues, aparadors decorats amb un gust exquisit, tendes velles i botigues de tota la vida, xiquets agafats de la mà del iaio o la iaia de camí cap a l’escola i tota la classe de vida que, actualment, es desenvolupava en la meua benvolguda ciutat de València.

La meua iaia era la canya. A finals de febrer, amb una mirada fixa i intensa darrere les seues ulleres de vista cansada, em va dir que ja no podia fer més les eixides setmanals, que es trobava molt cansada i tot just volia que estar sola en sa casa.

La meua iaia va ser la canya.

Hui era jo la que, recordant-la i amb un trist somriure, el cor bategant-me al pit i afligida per l’absència, anava, de camí en el bus, a portar-li unes flors al cementeri.

Vicentica, la meua iaia, va ser la canya.

Temps de lectura: 5 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close