fbpx
La revista més vital

Vides tancades

El dia en què es van conèixer, quan va arribar a la parada acabava de passar el 31. Encara va poder veure-ho allunyar-se sobreeixint pel seu color i grandària entre la resta de vehicles. Que ràbia donava açò. El panell lluminós, amb el qual des de feia no gaire s’havia dotat a les parades dels autobusos de l’EMT valenciana, va canviar de “pròximament” a vint minuts. Es va consolar pensant que normalment quan el temps anunciat passava de deu minuts, sempre cabia la possibilitat que fóra un error. Es va asseure i va acceptar la conversa d’un ancià que utilitzava la parada tots els dies una estoneta per a prendre el sol. Aqueix dia anava molt carregada. Li va comentar a l’ancià que hi havia fet expurgació de llibres en la seua casa i els anava a donar a una biblioteca pública. En pujar a l’autobús la bossa de plàstic va cedir i els llibres s’escamparen pel passadís del vehicle. No va ser l’únic passatger que la va ajudar, però si l’únic que treballava en una biblioteca, just la que havia triat per a la donació. Van anar plegats a l’edifici, la va ajudar en els tràmits i van començar a quedar. La primera vegada que van dormir junts, ell va estar abraçat a ella tota la nit. També havia roncat durant tota la nit. A ella no li molestaven els seus roncs. Reafirmaven la seua presència en l’habitació. Havia cregut que mai tornaria a enamorar-se d’un home. I ara estava amb els seus membres embullats en els de un. El seu cos era fort i lleuger alhora, com el d’un ballarí. Podia alçar-la sense esforç del sòl, però sense exercir domini sobre ella. Les seues trobades eren una dansa en la qual, cap dels ballarins dirigia els passos de l’altre. I a poc a poc, com un ball, va ser creixent la seua relació fora dels dormitoris. Tots dos estimaven quasi les mateixes coses, encara que de diferent manera. No eren iguals, ni la meitat perduda de l’altre. Eren un complement inusual.

Un diumenge, malgrat ser un dia de festa, ell es va alçar d’hora, com si haguera d’anar al treball. Volia dutxar-se primer per a preparar-li el desdejuni. Una mica de llet vegetal i té en borsetes. I pa de sègol amb oli d’oliva.

—Tinc una sorpresa per a tu.

Ell la va agafar de la mà en baixar l’escala.

—On anem?

—A agafar el 25.

Ella li havia parlat de com li agradava passejar pel Saler.

A esquerra i dreta del vehicle van començar a succeir-se sense ordre de continuïtat camps de color verd brillant, interminables com un mar sense horitzó.

Una vegada van haver-hi baixat de l’autobús, caminaren amb cura pels marges dels marjals. Van caminar amb delicadesa. Tenien consciència de la seua intrusió com a éssers humans en un hàbitat que no els pertanyia. La dona es va fixar en una au que feia temps que volava sobre ells. Tenia una grandària considerable. Les seues ales, fosques, eren amples i arredonides, portava el coll arreplegat entre els muscles i unes llargues potes que sobreeixien sense proporció per darrere de la cua. Batia les ales profunda i lentament. En ella es reunien potència i serenitat. Es van detenir, i quasi alhora, l’au va descendir. De prop van poder veure que les ales no eren totalment negres. De la part superior del cap naixia un plomall de plomes blava marí. La cara, no obstant açò, era blanca. El coll, gris, era tan llarg com el d’una cigonya. Era inusual que una garsa real s’acostara tant a un humà. Durant un temps que els va semblar considerable, l’au no els va permetre fer cap moviment. I va tornar a sorprendre’ls quan sense prendre quasi impuls, va alçar el vol ascendint molt lluny en el cel.

Després van anar a la platja. Van passar davant d’un hotel abandonat. Enmig del no-res, entre muntanyes d’arena i vegetació dunar, aquella aberració havia sigut vençuda finalment per la naturalesa. Els cristalls de les finestres trencats amenaçaven amb els seus fragments afilats de vidre. Semblava un ens autònom, cadàver sense soterrar d’una època que no acabava de caducar.

A l’altre costat estava el mar. Els vaixells mercants semblaven propers. I el mar, més alt que en la platja de la Malva-rosa, pareixia que fora a desbordar-se d’un moment a un altre. Una gruixuda capa d’arena fina i calenta els feia enfonsar-se fins als turmells. Quedem-nos ací. Ella va desplegar la tovallola de platja que portava sota el braç. Cabrem els dos? Segur que sí.

Ell es va tombar primer. Ella es va tombar deixant les cames sobre l’estreta tovallola i el seu cap sobre el pit barbamec d’ell. A penes tres anys abans, una escena així en la seua vida haguera sigut impossible. Les agressions verbals i el terror psicològic als que l’havia sotmès la seua parella anterior, l’havien fet una dona fòbica i espantada, tot el contrari del que era ella. A mantenir el seu esperit intacte havia vençut, però va arrossegar unes seqüeles de les quals li va costar reposar-se, més del que haguera desitjat. L’agorafòbia i el terror a la gent es van manifestar un dia de sobte. S’havia preparat per a eixir al carrer i en girar el picaporta de la porta va sentir vertigen. La seua obstinació la va ajudar a eixir finalment de casa. Però va començar a aïllar-se. A penes quedava amb amics i solia ser desagradable amb els homes que se li acostaven. En l’autobús s’asseia en un dels dos seients individuals de la primera fila i si estaven ocupats, intentava asseure’s en l’últim seient d’esquena per a no veure a ningú  i no parlar amb ningú. Fins que un dia les circumstàncies la van obligar de nou a relacionar-se. Un vehicle va col·lisionar amb el bus. No va ser un accident greu, però una dona major va caure enfront d’ella. Es va veure obligada a ajudar-la alçar-se, a parlar amb altres passatgers i fins i tot a oferir-se com a testimoni del conductor. Llavors es va adonar que encara que no tinguera ganes de parlar ni de conèixer a ningú, havia d’obligar-se a fer-ho. Així que va començar a procurar asseure’s en seients dobles i de cara a l’entrada de passatgers, a poc a poc va ser establint relacions amb els habituals i a cedir el seient a les persones que  ho necessitaren. També va fer amics, com aqueixa conductora que acabava el torn quan ella agafava a les nits l’autobús després del treball. Ella baixava en l’última parada i quan no hi havia gent solien parlar una miqueta. Si no s’haguera obligat a interactuar amb els passatgers de l’autobús, mai l’ haguera conegut i les seues vides, com ell li va dir la primera nit, seguirien obertes.

Aqueixa migdia, ell l’havia citat en la mateixa parada en la qual tots dos esperaven el bus el mateix dia que es van conèixer. Va imaginar, que formava part del dia de celebració del seu aniversari. Cada any la sorprenia amb algun detall bonic. Era un home detallista i l’únic que li havia regalat la mocadorà el dia de Sant Donís. Mai se li haguera ocorregut dir-li que no volia contribuir al consumisme capitalista, per estalviar-se uns euros. I el primer dia que van menjar junts, va fer tot el possible per a trobar un restaurant que tinguera opció vegana, perquè ella poguera menjar sense problemes. S’estava retardant com de costum, però quan era a punt de cridar-li al mòbil, va arribar ell, com un elefant en una terrisseria. Un carro de xiquet gegant, d’aqueixos que s’eleven a l’altura dels seus progenitors perquè aquests no els perden de vistes, una gran borsa de bebè penjant del manillar, una motxilla en l’esquena i la seua filla de deu mesos, asseguda a cavall en un dels seus malucs.

Temps de lectura: 7 minuts

2+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close