fbpx
Diversa, transversal i en valencià

Vindicació del conte

És molt decebedor, per als qui gaudim llegint i escrivint contes, que la novel·la continuï sent percebuda com el “gran gènere” mentre que el conte està considerat el germà petit, el gènere menor. Com si no requerís —tant a l’hora d’escriure’l com de llegir-lo— un esforç tant o més gran que el que requereix la novel·la. Hi ha qui diu, en aquest sentit, que el conte és el pas previ de tot aquell que vulgui escriure novel·la, com si el conte fos una mena d’assaig preparatori abans de l’embranzida final que suposaria l’escriptura d’un artefacte literari de debò, com il faut, autèntic i amb pedigrí, que vindria a ser la novel·la.

I la veritat és que en tots dos gèneres l’escriptor/a pot arribar a excel·lir i oferir-nos una obra d’art inoblidable. Se m’acudeixen, per exemple, la novel·la llarga Madame Bovary, de Gustave Flaubert, la novel·la breu Adolphe, de Benjamin Constant o el conte “Tristesa”, d’Anton Txèkhov: totes tres obres, amb la seva extensió respectiva, són veritables joies de la literatura.

A més, cada gènere té les seves pròpies regles (una altra cosa és on es troben més còmodes un escriptor o un lector determinats), i és aquí on es contraposen l’extensió de la novel·la a la tensió del conte. Per la seva brevetat, el conte ha de ser intens, ha de captar i mantenir l’interès del lector des de les primeres línies i no deixar-lo anar fins arribar al final. I, si pot ser, fer que continuï pensant més enllà de l’acte de lectura, com passa, per exemple, amb el conte “La habitación de Nona”, de Cristina Fernández Cubas, amb “Radicals lliures”, d’Alice Munro, o amb el mateix “Tristesa”, ja esmentat, de Txèkhov. En això resideix la famosa teoria de l’iceberg promoguda per Hemingway, o la de Ricardo Piglia, referida a les dues històries que sempre explica un conte: la història literal (la que llegim) i la història oculta (la que cal que el lector intueixi d’allò llegit). Aquest procediment requereix d’una gran precisió per part de l’escriptor, que haurà de saber trobar les paraules justes i necessàries, descriure les escenes més precises i imprescindibles (i saber també esborrar tot allò que sobri) per a transmetre la història que es proposa contar i el missatge o la reflexió que pretén desvetllar. Això ho trobem, per exemple, al conte “Turons com elefants blancs”, de Hemingway, on assistim a la conversa aparentment banal entre dos amants que prenen un refresc quan, en realitat, estan plantejant-se si la noia hauria d’avortar.

Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut diversos vindicadors del conte com a gènere perfectament vàlid per ell mateix i de gran complexitat, els quals no s’han limitat a fer-ne una defensa teòrica sinó que han predicat amb l’exemple, com ara Gabriel García Márquez, Anton Txèkhov, Edgar Alan Poe, Jorge Luis Borges, Pere Calders, Quim Monzó, Albert Sánchez-Piñol o Jaume Cabré. Un d’aquests grans defensors del gènere va ser Julio Cortázar, que en un assaig titulat “Sobre el cuento” va considerar el conte com un artefacte d’una precisió i un arrodoniment tan perfectes com els d’una esfera:

“[El cuento] es algo que tiene un ciclo perfecto e implacable; algo que empieza y termina satisfactoriamente como la esfera en que ninguna molécula puede estar fuera de sus límites precisos.”

Una novel·la pot contenir algunes pàgines sobreres, com ara descripcions d’utilitat dubtosa, que no fan avançar l’acció sinó que ens aturen per tal que contemplem un paisatge o un escenari, o bé digressions del narrador o d’algun personatge que no afectarien gens al resultat final si s’eliminessin (i, amb això, no vull dir que no existeixin, a la història de la novel·lística, paràgrafs amb descripcions d’una gran bellesa i poesia o digressions ben carregades de raó). Un conte no es pot permetre res d’això. Ha d’anar directe cap al final, de tal manera que tot allò que s’hi expliqui, tot el que s’hi narri o es descrigui, tot adquireixi ple sentit en arribar al desenllaç. Així doncs, l’escriptor de contes ha de fer tot un esforç per tal que el conte es revesteixi de la perfecció esfèrica de què parla Cortázar. Però, i com ha de ser, el lector de contes? Intel·ligent i pacient. La idea no és meva, sinó de l’escriptora catalana en llengua castellana Cristina Fernández Cubas —a qui admiro profundament, tot i que ideològicament intueixo que tenim més d’una diferència— que va dir en una entrevista: “El cuento es un género muy misterioso y muy difícil. El cuento exige un lector despierto por la economía del lenguaje y la intensidad que exige el género. El lector de cuentos no tiene prisa por más que pudiera parecer lo contrario.” Efectivament, el lector de contes ha de saber tornar enrere quan li ha semblat que no entenia un fragment, una idea, un concepte. I ho fa esperant trobar aquella sintonia amb l’autor que, amb tota seguretat, es farà present. I és quan això arriba que el lector diu “Oooh!” i es queda amb la boca oberta. Acaba d’aparèixer aquell llaç invisible que uneix la intel·ligència de l’emissor amb la del receptor. S’ha produït la màgia. I això, en un recull de contes perfectament elaborats, rodons com esferes cortazarianes, representa quedar-se bocabadat cada cert nombre de pàgines, ni més ni menys que a cada desenllaç.

Temps de lectura: 5 minuts

4 Comentaris
  1. Shaudin Melgar-Foraster diu

    Molt d’acord amb el teu article, Anna. El conte i la noveŀla són dos gèneres diferents, cap dels dos és més important o més fàcil que l’altre, sinó que tenen característiques distintes, que no explico perquè ja ho has fet tu. Pel que fa a la noció que tenen alguns de que el conte és un preludi o assaig per arribar a poder escriure una la noveŀla, gènere de més pes (creuen) —tot i que escriure, el que sigui, sempre és una bona pràctica per escriure, també, el que sigui—, només cal que pensin en Borges, escriptor de referència; Borges no va escriure mai una noveŀla.

    1. Anna Porquet diu

      Gràcies, Shaudin, per comentar i pel que em dius. El pitjor són les vegades que, quan dius que escrius (o llegeixes) contes, has d’aclarir que no són per a nens. Però realment això només ho demanen persones que no tenen la lectura entre els seus hàbits. De tota manera, és una llastima que, fins i tot entre les persones lectores habituals, també existeixi un cert desmenjament cap al gènere conte. Cal que aquesta perspectiva esbiaixada i desencertada canviï, perquè aquestes persones no saben el que s’estan perdent.

  2. Susanna Ligero diu

    “Una novel·la pot contenir algunes pàgines sobreres, com ara descripcions d’utilitat dubtosa(…). Un conte no es pot permetre res d’això.”

    A mi precisament m’agrada escriure relats curts perquè el procés (pour moi) acaba sent una lluita implacable amb la meua pròpia tendència a la xerrameca. Quantes vegades he escrit fragments que em semblava fantàstics i després els he hagut d’esborrar simplement perquè no era el seu lloc (i l’estranya sensació de satisfacció trista que comporta la tisorada implacable).

    Un article genial, m’ha agradat moltíssim.

    1. Anna Porquet diu

      Moltes gràcies, Susanna! M’alegro que l’article t’hagi agradat tant.

      Sobre això dels fragments sobrers i d’esborrar descripcions massa llargues, pensa que Hemingway va dir que la paperera és el primer moble de l’estudi de l’escriptor. A tots ens passa, i aquesta sensació tan trista però alhora satisfactòria, com tu dius, és ben habitual entre els escriptors. Trista perquè al cap i a la fi t’ha suposat una feinada escriure aquells fragments, però satisfactòria perquè si a tu mateixa et sembla massa llarg, i veus clar que amb menys podries dir el mateix, imagina’t als lectors. La tisorada implacable és un exercici dolorós que et condueix a millorar el text. Comprovat.

      Una abraçada ben gran, Susanna. Ens anem llegint!

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close