fbpx
La revista més vital

Vull tornar a casa

Octubre de 2012.

Setze anys tenia. Asseguda en aquells sofàs del centre cívic esperant que fos l’hora per entrar a treballar, llegia expectant El senyor dels anells. Fernando sempre arribava uns minuts més tard que jo. Ell, que també s’estava llegint el mateix llibre, sense saludar-me m’explicava per on anava i conversàvem, apassionats, sobre el viatge d’en Frodo i els seus companys. No sé com, però sé que va ser en aquells moments quan va aparèixer per primer cop la idea de fer el Camí de Sant Jaume. Ara, catorze anys després, finalment em trobo de camí a Roncesvalles, l’inici del camí francès a la península. Eva condueix. Jo, neguitosa, parlo sense parar. Per ella és un viatge més. Vaig ser jo que li vaig proposar conscient de com difícil se’m feia imaginar-me anant sola, sense saber què és en realitat anar fins a Santiago caminant. Sento por i il·lusió. Sento que alguna cosa important comença avui.

Arribem. És un poblet minúscul i ple de gent, de cotxes i de bicicletes. Em sento perduda, sense saber ben bé que he de fer. Entrem en un edifici, sembla una antiga església convertida en alberg. Després de realitzar els diferents tràmits per poder-hi dormir ens instal·lem. Trio un llit, el de baix d’una llitera. L’Eva agafa el del costat. M’estiro. Observo l’estança. És una antiga església. Les parets son de pedra fosca, fredes. Un únic espai amb més de cent llits i més de cent peregrins dormint en ells. Quan tanquen els llums, observo de nou. La llum de la lluna entra pels grans finestrals, il·luminant les parets fredes i els llits plens. Tanco el ulls i em sento com la protagonista d’una novel·la medieval, descansant en un hospici després d’una jornada llarga caminant.

Amb la primera llum del dia comencem a caminar. És octubre i fa fred. Porto la motxilla a l’esquena. Se que no hauria de pesar més de set kilograms, en porto deu i els noto. En poca estona em fan mal les espatlles, encara no em puc imaginar que en pocs dies formarà part de mi i em sentiré més entranya sense ella que amb ella. El camí es entretingut. El paisatge que ens envolta és verd, molt verd. Sento la necessitat d’observar-lo, no em vull perdre res, i ho miro tot amb els ulls ben oberts. Mentre camino parlo amb l’Eva d’on dormirem avui, que farem després, que ens vindrà de gust menjar i on menjarem o si ens ho cuinarem nosaltres. Hem organitzat el viatge en vuit dies amb la idea de fer un tastet. Però, jo tinc uns altres plans. Jo estic aquí per conèixer el terreny i poder tornar sola per fer-lo tot sencer.

Fernando i jo imaginàvem com seria fer el camí de Sant Jaume. Com seria estar un mes caminant amb la motxilla a l’esquena. Parlàvem i, competíem. Qui el faria primer? Podríem acabar-lo? Seriem capaços de fer-lo sols? Jo sentia que si. Estava en forma, tenia 16 anys i podia amb tot, clar que si! Amb tot! Ara encara puc amb tot. Per això tornaré a acabar-lo sola. Com s’ha de fer.

Tres dies de camí. No puc suportar més la motxilla, em fan mal les espatlles. Molt mal. Tinc una butllofa a la planta del peu. Em fa mal al recolzar-me, en cada pas, a cada moment. Vull parar, me’n vull anar a casa. Però no, no ho faré. Eva em parla, com sempre fem. Sento la necessitat d’estar sola, de caminar més a poc a poc, escoltar que necessito. Però l’Eva em parla.

Cinquè dia. Sortint de Torres del Rio hem conegut a en Toni. Mentre m’explica tota la seva vida, l’escolto. És perruquer retirat. Fa uns pocs mesos va tenir una angina de pit i casi mor. Això el va fer tocar de peus a terra i començar a meditar. Meditar. Hi ha alguna cosa del que diu que em fa no poder deixar d’escoltar-lo, em té encuriosida. Mentre l’escolto deixa de caminar i em mira: “Rosa! T’adones que per aquest camí, aquest que tu i jo ara transitem, han caminat milers i milers de persones? Persones que buscàvem trobar-se, persones que havien fet una promesa, que buscàvem redempció, alguna senyal de que la vida val la pena. Tota l’energia que aquestes persones sentien, tota la força i la seva valentia. També tot el seu dolor i desesperació, han caminat per aquí. Aquest camí, aquest terra que tu i jo ara trepitgem té vida pròpia. Tu i jo estem sentit això a dins nostre ara mateix, ho pots sentir? Pots?”

No li dic, però ho puc sentir. Ell segueix caminant, jo em quedo enrere. Sento que alguna cosa del que ha dit és certa. No se que és, però està aquí. Respiro, miro endavant i el segueixo. Caminem en silenci, necessito estar sola, pensar. Penso amb Fernando. Com devia de ser el seu camí?

Arribem a Logronyo.

Decidim dormir a l’alberg parroquial. Fins ara sempre hem parat als albergs municipals, en aquesta ocasió, en Toni, que segueix amb nosaltres, ens recomana aquest. Ha sentit que s’està molt bé. Pico la porta i ens obre dos hospitalers. Un noi i una noia que ens reben somrients. Ens ensenyen l’habitació on dormirem. És una única sala, em recorda a Roncesvalles. No se quantes lliteres té, però per unes cent persones segur. Ens expliquen que el sopar és comunitari, que sempre hi ha algú que s’encarrega de cuinar per tothom i que sopem tots junts. Ens demana si volem col·laborar. Miro a l’Eva, ella em torna la mirada. Penso amb la responsabilitat de cuinar per tantes persones i se’m desperten ganes de fer-ho. A l’Eva i en Toni els hi sembla també bona idea. Accedim a fer-ho.

Em sento encuriosida amb com transcorre tot. Durant la tarda ha anat arribant gent a l’alberg. Peregrins de tot arreu. Un nois d’Alacant sense diners però amb ganes d’aventures, un senyor gran, en Juan, que camina sense mitjons perquè té una malaltia degenerativa i ha perdut mobilitat i no arriba a tocar-se els peus i no pot posar-se’ls, una mare i una filla dels Estat Units, i molta altra gent amb la que no ens presentem. Tothom em saluda. Alguns m’abracen alegres. Sento que hi ha alguna cosa que se’m mou a dins, no se posar-li nom, però noto molt clares les sensacions físiques. Pressió al pit, em quedo muda, sense paraules. Els miro a tots i observo les entrades i sortides de l’alberg, les converses.

Ja és l’hora de cuinar. L’hospitaler ens ensenya on és tot i ens proposa que fem un puré de verdura i carn arrebossada. Ens sembla bé. Començo a pelar carbassons mentre sento a en Toni cantar. Ràpidament l’Eva el segueix i de sobte els tres estem entonat una cançó de Nino Bravo, a capella. Desentonem molt i ric.

Em ressonen al cap les paraules d’en Toni: “…han caminat milers i milers de persones? Persones que buscàvem trobar-se, persones que havien fet una promesa, que buscàvem redempció, alguna senyal de que la vida val la pena…”. Mentre remeno el puré i sento com l’Eva i en Toni segueixen cantant em plantejo que estic fent aquí realment. Fa molts anys que somio en fer el Camí i ara ja hi soc, pelant verdura i cuinant per uns desconeguts que m’abracen i s’alegren de veure’m. No entenc res, no entenc que sento.

Tothom ens aplaudeix quan servim el sopar, em fa vergonya i al mateix temps m’agrada. M’assec amb tothom i sopo pensant que ara quan acabi aniré a dormir, em bull el cap i el cor i necessito pair tot el que estic vivint. M’aixeco just al acabar de sopar amb intenció d’anar al llit. L’Eva ve amb mi. L’hospitaler ens veu i ens crida a una habitació petita, la seva. Ens agraeix la feina feta i ens regala un pin casolà fet per ell. És una fletxa groga del Camí. Ens abraça. Li dono les gràcies i marxo. L’Eva se’n va cap al llit riallera però jo necessito seure i surto a fora de l’alberg i m’assec al carrer. Que em passa, tothom m’abraça i m’agraeix el que faig. Realment em resulta estrany, no recordo tant agraïment ni afecte al llarg dels meus anys de vida. M’adono que no estic acostumada i em sento trista per això. Ploro.

Vuitè dia. Ens llevem a Nájera. En Toni encara ens acompanya. Avui volem caminar fins a Santo Domingo de la Calzada. És la penúltima jornada que caminarem. El novè dia marxem a casa. Cada dia que passa sento més la necessitat d’estar sola. Pensava que fer-ho acompanyada m’agradaria. No em molesta la companyia de l’Eva i al mateix temps, el cap em va a mil i vull poder estar per mi, escoltar-me que em passa. Amb ella amb mi no puc.

Plou. Caminar sota la pluja en facilita anar en silenci. Eva camina més ràpid que jo, vol arribar ja, li molesta anar molla. En canvi jo em sento viva notant com l’aigua em cau a sobre i em mulla. Noto el contacte de les gotes al impactar amb la meva cara i com regalimen coll avall mullant-me també per dins la samarreta. Em quedaria quieta, sense caminar, amb l’aigua caient a sobre meu. I em fondria, desapareixeria. L’Eva em crida, vol saber si estic bé, com és que paro. Així que segueixo caminant. Cada dia la pressió al pit que sentia a Logronyo ha anat en augment. Cada cop és més desagradable, més profunda i antiga. És alguna cosa que fa anys que hi és i que no havia escoltat mai. No és nova la sensació, la atenció que ara  li dono sí.

Plou fins ben entrada la nit. En l’alberg de Santo Domingo hi ha llar de foc i està encesa. Em quedo a davant per entrar en calor després de la dutxa. Ho tinc clar, demà és l’última jornada programada, però jo tornaré. Encara em queden dies de vacances i em puc organitzar per tornar d’aquí unes setmanes, sola. Necessito caminar sola, saber que és això què sento, observar-me. A més a més, el Camí es fa sola.

Últim dia del nostre viatge juntes. Avui caminarem fins a Belorado, en Toni vindrà amb nosaltres fins allà. Estic contenta de que sigui així per que així l’Eva i ell poden parlar mentre jo em mantinc al marge, pensant en les meves coses. Des de Belorado agafarem un autobús per arribar, de nou, a Roncesvalles a buscar el cotxe. Començo a caminar més animada que els dies anteriors. Se que és per la decisió que vaig prendre ahir.

Mentre camino penso amb Fernando. Vam compartir feina durant dos anys. Ara sé que n’estava enamorada. També ell. Fa uns anys vam parlar-ho pel xat del Facebook i ell m’ho va confessar. També jo. Però, quan treballàvem junts no vam poder explicar-nos-ho. No ens vam atrevir. M’agradava compartir amb ell els matins abans d’entrar a la feina. Parlàvem de llibres, de somnis. Compartíem aficions com caminar per la muntanya, llibres fantàstics i música. Em sento alegre recordant aquells moments. També competíem. Qui dels dos arribava abans al cim i de quina manera. Utilitzàvem les mans per recolzar-nos en una pujada o una baixada o érem capaços de mantenir l’equilibri? Qui dels dos veia una pel·lícula abans o tenia un disc d’un grup abans. Era una competició divertida, rèiem, i ens unia més. Fins que jo vaig marxar del poble a viure a set-cents kilometres, a Girona. Un any després em va trucar. Volia venir a veure’m per que se n’anava a fer el Camí de Sant Jaume i volia veure’m primer. Vam passar una tarda junts, li vaig ensenyar la ciutat i va marxar. Em va demanar que anés amb ell. Li vaig dir que no. Treballava, havia conegut un noi i tenia la meva vida muntada allà. Em va dir que aviat tindria fills i ja no faria mai el Camí. Encara ara, al recordar-ho, sento mal gust de boca. Semblava que estava construint una vida que no quadrava amb els somnis d’adolescència que compartirem. Ell va marxar i jo no. Aviat vaig oblidar aquella conversa, fins avui. Al pensar-hi em creix la pressió del pit. Començo a pensar que deu ser angoixa.

Arribem a  Belorado després d’un matí de caminar amb molt poques parades. Noto la facilitat amb la que ara porto la motxilla i mantinc el ritme al caminar. Gairebé no he creuat cap paraula amb ells. Crec que l’Eva està mosca amb mi. Em parla amb monosíl·labs i no m’ha preguntat cap cop si estic bé, cosa que els últims dies feia sovint. No m’importa massa ara, necessito que marxem per poder tornar. Amb aquesta idea i després d’acomiadar-nos d’en Toni que segueix cap a Santiago, agafem un autobús que ens porta a Roncesvalles. Seiem juntes. L’Eva es manté amb silenci. Li pregunto si està enfadada amb mi i no em contesta. Així que faig silenci jo també. No necessito parlar, encara que ara sí em sap greu que estigui enfadada amb mi. Em recolzo al vidre de la finestra i miro per on passem. Ràpidament em tornen les imatges de les meves converses amb Fernando i recordo com en aquella època vivia amb els meus pares i m’aferrava a qualsevol idea que fos marxar de casa, com ara fer el Camí de Sant Jaume. Ell no sabia la situació de casa meva, només veia la meva part somiadora, no la part que volia fugir i deixar enrere la casa on els crits i els cops composaven la banda sonora. Recordant de nou la conversa a Girona abans que ell marxes sento necessitat d’excusar-me, d’explicar-li que no soc convencional, que tenia motius per oblidar aquells anys que vàrem compartir. Escolto a l’Eva murmurar. La miro. I m’ho diu: “Volia que compartirem aquest viatge i l’únic que hem compartit ha estat l’habitació”. L’escolto trista. Em dol, té raó i em sap greu veure-la així. Només puc dir-li que ho sento. Seguim en silenci fins a Roncesvalles.

Desembre de 2012.

Aquesta tarda agafo l’autobús a Logronyo on passaré la nit. Demà reprendre el Camí des de Belorado on arribaré també amb autobús. Em sento neguitosa. Ja tinc la motxilla feta, gairebé porto les mateixes coses que el mes passat. He aconseguit 15 dies de festa a la feina i me’ls passaré sola, com ha de ser, al Camí. Em ve de nou Fernando a la ment. Aquest mes ha anat reapareixent la seva veu a la meva ment. Escoltava les seves paraules com un reclam i al mateix temps com la veu de la meva pròpia exigència. Sentia estar perdent el temps, un temps per estar caminant i no per fer aquelles tasques de la vida quotidiana que fins el mes d’octubre m’havien impedit assolir aquell somni d’adolescència. El pes de cada una de les decisions que he pres al llarg dels 13 anys que ara em separen de la conversa on Fernando em va demanar que marxes amb ell i jo vaig decidir quedar-me el sentia a les espatlles. Tot m’empenyia a reprendre el viatge que havia iniciat. I ara, poc més d’un mes després, el reprenc.

Primer dia, segon viatge. Soc a Belorado. Tinc el camí a davant, veig la primera fletxa groga. Només l’he de seguir. Però no em puc moure. Em sento el cor bategar acceleradament dins del pit. Miro el camí, buit de peregrins. Segur que aquells que s’han atrevit a caminar en ple hivern ja fa hores que han iniciat el trajecte. No crec que trobi a ningú fins que arribi a Agés, el meu destí d’avui. Connecto de nou amb la pressió al pit que d’alguna manera m’ha acompanyat des de que vaig estar a Logronyo a l’octubre. Amb tot, camino. El camí em porta a un tossal no massa alt. Transcorre al costat d’un terreny militar i camino tocant la tanca metàl·lica que m’impedeix entrar. Al arribar a la part més alta trobo a terra unes rodones concèntriques fetes amb pedres petites. Les miro. Em fa pensar amb les llegendes de bruixes i akelarres. Respiro profundament, necessito ajudar-me a que m’entri l’aire, la pressió al pit és més forta i em costa respirar. Se que aquestes sensacions físiques em volen dir alguna cosa, malgrat això em centro en caminar. En seguir avançant.

L’alberg és buit. No hi ha ningú en tot el poble, només els dos hospitalers dels dos albergs. No hi ha cap botiga, només una bar. Entro en l’habitació, és gran i blanca. Nou de trinca. Té lliteres per unes dos-centes persones, només estic jo. Volia estar sola, estic sola. M’estiro al llit després de dutxar-me per esperar l’hora de sopar. Les parets son altes i, amb la llum dels fluorescents, brillen. Des d’on soc veig només llits. Em comença de nou a bategar el cor i noto aquella pressió al pit, m’escanya. No vull sentir-ho, d’un salt surto del llit i de l’habitació. Vaig a fer un volt.

Segon dia. Em fa mal el turmell. Crec que el tinc inflat. Penso que avui, a Burgos, trobaré algú amb qui parlar, és una ciutat. No em ve de gust seguir sola. No puc caminar, em queda un kilòmetre i he tardat dues hores en fer els últims tres. Vull plorar, però estic rodejada de gent. Alguns fan un tros del camí passejant els gossos, altres fan esport. Un senyora, asseguda en un banc de fusta, em saluda. Li retorno la salutació però casi no em surt la veu. La pressió al pit no em deixa respirar bé i em costa parlar. L’alberg està a darrere la catedral de Burgos. És un edifici nou. Un únic espai dividit per parets de fusta que creen passadissos. Enganxats a les parets estan els llits sense potes fent columnes de dos. Trio un llit de baix en el passadís on veig que hi ha més gent. Malgrat això només som set o vuit peregrins. Ens saludem tímidament i cadascú fa la seva. Em descalço i veig que tinc el turmell esquerre com una pilota.

Tercer dia. No puc caminar. No puc recolzar el peu a terra. No vull, he de poder. He de caminar i arribar al següent poble. No em vull rendir. Paro a esmorzar just sortint de l’alberg. Espero que amb la bota posada el peu s’escalfi i em faciliti caminar. Demano un suc de taronja, però em costa empassar-me’l. Noto com una bola, un nus a la gola que no em deixa engolir. El cap em va a mil, he de buscar una solució. Caminar és la solució, no desistir.

Porto tres hores caminant i només he fet la meitat del trajecte. Vaig molt lenta, em fa mal. Porto els bastons de caminar i els faig servir per recolzar-me. Segueixo sense poder empassar res, ni aigua. Segur que tinc el peu negre, no ho vull ni mirar. He de seguir. Recolzo el peu dret i noto que em molesta, pot ser esta sortint una butllofa. No hi vull pensar. Avanço el peu esquerre i recolzo els dos bastons, com qui té tres peus, i faig un saltironet. Així no arribaré mai. Estic en mig de Castella. No hi ha cap arbre, la sorra és d’un color blanc grogós. Miri on miri només veig matolls i el camí. Em giro només veig el camí pel que acabo de passar. Miro cap a davant, el camí que encara he de fer.  No veig cap poble, no veig la carretera ni cap cotxe, no veig a ningú. Estic sola. És el que volia, oi? Segueixo caminant,  molt a poc a poc. Amb dolor. He d’arribar a algun lloc, i parar. No puc parar aquí, en mig del no res. Em fa mal el peu, em falta l’aire. Segueixo.

No pot faltar massa, no se ja quan porto caminant, arrossegant-me gairebé. Però no pot faltar gaire, no? Com es deia el poble on vaig? No ho recordo, vull parar. Començo a preguntar-me com és que he decidit sortir de Burgos amb aquest peu. Com és que no m’he quedat allà? Noto com m’encenc, em bull la cara. M’estic enfadant. Com és que no m’he quedat en Burgos? Que no he vist el peu que porto? Que pensava, que podria amb tot? Tinc ganes de donar cops, de cridar! I ho faig. Amb els bastons pico els matolls, suaument. Segueixo en veu alta parlant-me a mi, a crits: “Què no has vist el peu que portes? Ara què? Ja estàs sola! No és el que volies??”. I segueixo picant als matolls, cada cop més fort. I més fort. No se que em passa que no puc parar. Em sento enfadada amb mi. Sola. No em fa falta ningú, em deia. Il·lusa, ingènua. Si, als setze anys pensava que era la millor, que jo podia amb tot. Però ara, que estic aquí sola, de que em serveix ser la millor? A qui li demostro ara res? A mi, ara no tinc a ningú que enganyar. Fernando no està aquí, la mare i el pare tampoc. Ja els hi puc explicar el que vulgui, que bé que ha anat tot i que bé que és estar sola en el món. Segueixo cridant-me mentre dono cops amb els pals als matolls: “ara a qui li demostres que pots amb tot!!?? A mi, no. Ara aquí, en mig del no res, lesionada. De que et serveix tanta valentia? De què? De res! De res!”. Caic a terra i ploro. Sento com la pressió del pit va reduint-se mentre ploro. Em sento desconsolada, profundament trista. Tirada al terra, lesionada, en mig del desert i sense saber que fer. Sola. Sense poder parar de plorar.

No se quanta estona ha passat. No puc plorar més i em sento més serena. No em vull quedar tirada aquí i decideixo caminar, una mica més. Aquest cop per salvar-me. Salvar-me d’aquelles idees que m’han portat fins aquí. Que m’han portat a pensar que no necessito ningú i que puc amb tot jo sola. Poc a poc avanço i arribo a un poblet, un únic carrer. Ningú a qui li pugui preguntar a la vista. Segueixo caminant. A la petita plaça del poble veig dues noies. Estan dinant. M’acosto. Em saluden en anglès. Estic nerviosa. Noto que no vull tornar-me a quedar sola. Entro en pànic de pensar-ho, així que els hi contesto amb el meu anglès macarrònic: “ Can I walk with you??”. Em noto a punt de tornar a plorar, intento contenir les llàgrimes, encara que crec que són evidents. Em diuen que si, i sense parlar massa més seguim caminant. Van molt ràpides, em fa mal el peu i em costa seguir el ritme però m’és igual. No em tornaré a quedar sola, avui segur que no, encara que em quedi sense peu.

Tres dies ja. Aquesta nit no he pogut dormir massa. No se si marxar o seguir. Encara que ara em sento més tranquil·la. Anit vaig sopar amb aquelles noies, alemanyes i vaig estar entretinguda, sense pensar. Fins que em vaig ficar al llit. M’adono de l’exigència auto imposada. De la necessitat de no fallar i demostrar que puc amb tot. M’imagino arribant a casa i explicar que m’he lesionat, que no he pogut i se’m desperta l’angoixa. Respiro i em retrobo amb la serenor de després de l’incident d’ahir. M’escolto i em pregunto que necessito més enllà del que se suposa que he de fer. Crec que seguiré una mica més. A un altre ritme. No vull marxar així, em sento desolada i no vull decidir res estant així.

Les dues noies em saluden i em sembla que m’estan esperant per seguir juntes. Em sembla bé. Marxo amb elles. Sento un pessigolleig a la panxa de nervis per no saber com anirà avui.

Camino a ritme de passeig. Elles van més rapides i de tant en tant s’aturen per esperar-me. Em ve Fernando al cap de nou. En la imatge que veig està mirant-me somrient, com feia sovint. Respiro profundament quan noto que em torna a faltar l’aire. Allò que volíem als setze anys, això que jo volia no és el que vull ara. No vull portar-me al límit físic. No se que vull encara, però se’m representa clarament la idea de que necessito descansar, cuidar-me, escoltar-me. Portem deu kilòmetres. Aixeco la vista i les veig assegudes en una pedra. Esperant-me de nou. Sembla que volen parar per avui. Parem.

Comença a ploure i entrem a l’alberg. M’estiro al llit a sobre del meu sac. Em sento sola i serena a l’hora. Alguna cosa ha canviat en mi. La pressió del pit encara hi és, però més lleugera. Sento la ment més clara. No sento aquella exigència cridanera que em diu tota l’estona que he de fer. Em quedo dormida sense adonar-me.

Quart dia. Plou encara. Molt a més a més. Sembla un diluvi. Em vesteixo amb les polaines i la capelina. Esmorzo amb elles i marxo deixant-les enrere. Sento la pluja com em mulla. Em baixa per l’esquena. És freda l’aigua i em noto les mans gelades. El peu encara em molesta, però tinc una mica més de mobilitat que el dia anterior. Miro el meu voltant. El paisatge s’ha suavitzat i no es tant desèrtic. Veig el primer poble i m’acosto poc a poc. Deixo enrere la primera casa i em trobo un taulell d’anuncis. Posa els horaris d’autobús i tren per anar a Palència. La parada més propera esta en Frómista, el següent poble. Ho veig clar. Serà l’últim poble on arribaré. Ara si. No em cal ara demostrar res, només cuidar-me i respectar el que ara necessito. Necessito parar.

Arribo al poble, veig un bar. Crec que esperaré a dins a les meves dues companyes de camí. Em ve de gust acomiadar-me, donar-les les gràcies. Sense trobar-les no se que hagués fet. Entro al bar i demano un refresc. Respiro de nou. M’observo com estic, se que estic prenent la decisió encertada. Avui dormiré aquí i demà me’n torno a casa. Mentre em prenc el refresc elles arriben, els hi explico. Es fa un silenci. Em sembla que els hi sap greu, i m’estranya. Amb l’idioma com a impediment no hem parlat massa. Em fan una abraçada i segueixen caminant. Em quedo en el bar una estona més. L’alberg no obri fins a les set de la tarda, queden unes hores.

Entra un senyor al bar. Seu a la meva taula malgrat totes les altres taules del bar son buides. Me’l quedo mirant. És uns senyor d’uns cinquanta anys, amb barba blanca. Té un aire de confiança, afable. Es presenta com a Sebastià i demana un cafè amb llet. Em sento bé amb la situació i em presento jo també. Parlem i detalls de la seva vida. L’escolto atenta. Hi ha alguna cosa d’ell que em tranquil·litza, em fa sentir en calma. Li explico el que he viscut i que demà marxo. Em diu que se’m veu a la cara la tristesa, que entén el que em passa, però que em pensi bé això de marxar. Me’l quedo mirant. Em diu tot això serè, atent a mi. D’acord, em donaré aquesta nit per pensar-ho.

Obre ja l’alberg. Trio un llit i me’n vaig a la dutxa, en Sebastià s’ha quedat a recepció parlant. Torno a estar sola i sento un buit al pit i a l’estomac. Penso que li demanaré a en Sebastià si vol sopar amb mi. En la dutxa em deixo relaxar. M’adono com la sensació de l’aigua caient-me a sobre del cos m’ajuda a relaxar-me. Em sento viva i em facilita escoltar que sento al cos. Això m’ajuda a saber que necessito, però encara em sento confosa. Marxo o em quedo. Torno al llit i veig que en Sebastià s’ha instal·lat a la llitera de sobre de la meva. Aprofito per oferir-li sopar junts. Hem diu que si. L’espero estirada al llit. Em sento rarament contenta. Han estat uns dies molt intensos, i ara em sento esgotada, no puc pensar més. Soparé sense pensar-hi massa i demà quan em llevi decidiré. Anem a sopar.

Cinc dies des de que vaig sortir de Belorado. Només cinc. M’han semblat mesos. Em costa aixecar-me del llit. No em sento amb forces de seguir, encara que en Sebastià m’ho demani. No vull tornar a fer allò que s’espera de mi, allò que es esperable. Necessito anar a casa i deixar-me estar. Rebaixar de veritat la meva exigència. La llitera de dalt es mou i veig com en Sebastià salta del llit i em mira. Em pregunta amb la mirada. Li dic que marxo a casa. Es fa un silenci. Crec que curt, encara que a mi em sembla etern. Em respon: “Em deixaràs almenys que et convidi a esmorzar?”. Somric, no m’ho esperava. Li dic que si. Em vesteixo per marxar. Penso en com es pot fer tant de vincle amb algú que acabes de conèixer. Com pot ser que em reconforti que accepti la meva decisió sense insistir en que la canviï i jo em senti agraïda? L’espero a baix. Esmorzem al mateix bar on ens vam coneixer. Un cacaolat i un croisant. Em fa una abraçada i marxa. Torno a estar sola. Aquest cop però em sento bé. Crec que ho he entès. Trobar-me amb el Sebastià, amb la seva amabilitat i el seu acceptar la meva decisió em fa adonar-me que soc jo que necessito ser amable amb mi, cuidar-me i acceptar les meves decisions. I ho havia oblidat. Respiro profundament. He descobert aquests dies que em va bé fer-ho. Em sento bé, contenta per poder-me deixar estar com estic i amb el que estic. Em carrego per últim cop la motxilla i me’n vaig a l’estació de tren. M’adono que no he pensat massa amb el Fernando aquests dies. Pot ser cal tancar aquesta porta, deixar de donar-li més pes al que ell i els nostres setze anys volien que al que jo, aquí i ara, vull. Vull tornar a casa i cuidar-me.

Temps de lectura: 26 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close