fbpx
La revista més vital

Xoc de civilitzacions o joc de trons?

Peu de foto: Libro de las Cantigas (Alfons X el Savi, s. XIII)
Resum de la ponència presentada en el Seminari «L’islam vist des d’Europa», que tingué lloc el 25 de febrer de 2016 al Palau Macaya de Barcelona.

«Els musulmans estan presents a Europa des dels inicis de l’islam, en el s. VII. Aquesta presència no es pot considerar un fenomen nou o importat: és un fet europeu» es podia llegir en el programa del Seminari. En efecte, aquesta presència és una realitat històrica innegable, i no podem sinó admetre-la, vivint com vivim en un territori europeu on durant segles s’assentà un estat islàmic… Em refereixo a al-Andalus, és clar. Al llarg d’uns sis segles l’estat andalusí va incloure les illes Balears, les contrades que avui conformen el País Valencià –l’anomenat Xarq al-Andalus pels andalusins–, i també, encara que sovint se’n fomenti l’oblit, part del Principat actual: la Catalunya Nova,  vora quatre-cents anys. I, ens agradi o no, la unitat dels estats cristians medievals de la península Ibèrica es forjà sobretot en la lluita contra al-Andalus.

Els límits cronològics que marquen la pervivència d’aquell estat islàmic europeu, ens els sabem de memòria: 711-1492; però hem de tenir present que, després de la culminació de la (re)conquista pels Reis Catòlics i del plany de Boabdil per la pèrdua de Granada, les minories musulmanes dites llavors ‘mudèjars’ continuaren subsistint en sòl hispànic –i no pas poc temps–, i que, anomenats ja ‘moriscos’ a partir de la Pragmàtica de 1502 que els obligà a la conversió forçosa al cristianisme, tingueren un pes social i econòmic important en algunes regions de l’antiga Corona d’Aragó. Fos com fos, el fracàs de les polítiques d’aculturació i d’integració dels moriscos va desembocar en el decret reial d’expulsió promulgat per Felip III el 1609.

Podríem parlar també de la presència històrica de musulmans en altres llocs d’Europa, però l’important no és confirmar el fet, sinó parlar de com es coneix o es desconeix, de com es veu i de com s’ha vist, rebut i percebut, l’islam a Europa, i des d’Europa; perquè el passat es projecta sobre el present i ens ajuda a entendre els ‘per què’ dels esdeveniments actuals. No cal dir que, dins de la Unió Europa, no es reben ni perceben de la mateixa manera tots els musulmans ni se’ls mesura a tots amb el mateix arrasador. Evidentment, el musulmà sr. Nàsser Al-Khelaïfi, natural de l’emirat de Qatar i ara propietari i president de l’equip de futbol París Saint-Germain, no és igual que la musulmana «aquella veïna, la mora del primer tercera». Ja ens entenem…

Tot i els canvis conjunturals inherents en la llarguíssima relació d’Europa amb l’islam, i tal com suggereix una altra frase del text de presentació del Seminari: «Cal tenir en compte també que l’islam no és una realitat religiosa homogènia». És ben cert, i convé insistir-hi; car, malgrat el volum ingent d’informació disponible avui dia, resulta que continuem coneixent només allò que volem i tal com ens interessa conèixer-ho. Veiem el que volem veure i escoltem el que volem escoltar. ¿Què sabem d’aquesta realitat religiosa plural que és l’islam? ¿La tractem de manera tan diferent de com la tractaren els nostres avantpassats medievals? ¿Quins discursos ens creiem sense distingir informació d’ideologia o de propaganda? Des de fa temps, els mitjans parlen amb lleugeresa de xiïtes, sunnites, wahhabites, drusos, alauites, sufís…, sense aclarir gaire els conceptes. Últimament els esmentats com un totum revolutum en relació a un islam identificat amb terrorisme, així i en conjunt, són talibans, salafistes, islamistes o gihadistes. I jo em pregunto, ¿haguérem acceptat sense protestar que des d’al-Jazeera TV, per exemple, s’hagués caracteritzat ETA com a grup terrorista cristià?… Els directius d’aquest famós canal d’informatius en llengua àrab podien haver estat al corrent –per què no?– d’un titular publicat en el diari “El Mundo” el 6 de febrer de 2004: «ETA nació en el seno de las juventudes católicas del PNV, articuladas bajo el lema Dios y Leyes Viejas».

I per acabar amb les cites del programa del Seminari, l’última: «Després de segles de convivència, Europa i els seus musulmans s’enfronten a nous reptes». Parlem de convivència en passat i en present, i en aproximar-nos a casos concrets aviat ens adonem que la convivència no pressuposa absència de conflicte, ans al contrari: la incomprensió i la confrontació són les constants. Parlem d’afrontar reptes, d’acord, encara que al meu parer, i tot i l’existència de nous factors en el panorama actual, els reptes no són tan nous. Tanmateix, el que no val a negar és que tenim –o, millor dit, continuem tenint– un problema gros, i el tenim tots, musulmans i no musulmans. Un problema que NO és nou, però per al qual sí que cal proposar solucions que no ens condueixin a reproduir cíclicament les mateixes equivocacions i malapteses.

Quant a la percepció de l’islam i a les actituds que els europeus no musulmans d’avui tenim cap als musulmans, no estem tan lluny de les reaccions dels nostres cristianíssims avantpassats medievals; de fet, els fonaments de l’Europa actual foren col·locats llavors. Admetem que el concepte d’islamofòbia designa un fenomen tan vell com la presència de l’islam a Europa. Diguem sense por que, probablement, els sentiments més generalitzats vers l’islam hi han sigut i hi són l’aversió, el rebuig i, sobretot, la por –un sentiment que ens fa molt vulnerables, i altament susceptibles de manipulació. No és estrany, doncs, que l’exacerbació de passions antiislàmiques solgui coincidir amb períodes de profundes crisis socials i econòmiques o en moments en què el projecte d’una Europa unida trontolla. En tals circumstàncies, la cerca de bocs expiatoris per a la conjura de tots els mals és tradició ben arrelada al vell continent, i ben aprofitada pels polítics i els ideòlegs del poder. Històricament, tota mena de ‘minories’ han sigut assenyalades com a culpables de soscavar la solvència de l’empresa civilitzadora o democratitzadora d’Europa. Tanmateix, i des que es presentà amb credencials homologables a la idea de “salvar la humanitat” mitjançant una “veritat única”, l’islam ha representat periòdicament el paper d’enemic ideal contra el qual unir voluntats.

També és cert que, des de l’Edat Mitjana, molts europeus no musulmans han manifestat postures dissidents pel que fa al sentir majoritari envers l’islam; alguns, fins i tot, han palesat llur curiositat per conèixer els costums i el modus vivendi d’aquest ‘altre’ tan peculiar que és el musulmà. Així mateix, en el si de l’Església Catòlica, el desig d’acostar-se a aquest ‘altre’ amb l’afany de dialogar, polemitzar i, en darrer terme, convertir-lo a la fe veritable amb arguments racionals, ha comptat amb partidaris tan antics, il·lustres i il·lustrats com Ramon Llull i els seus seguidors. Els sentiments ambivalents –repulsió i admiració alhora– han modelat la visió europea d’una cultura, la ‘islàmica’, que durant segles va competir i va vèncer en el terreny de ser considerada la civilització global, incloent-hi l’heretatge de l’antiguitat grecoromana, tan preuada com a signe propi i exclusiu de la identitat europea i occidental. La fascinació per l’islam de vegades adoptada i assumida com a símbol de rebel·lia o de transgressió de la norma és, sens dubte, una elecció individual, una qüestió marginal, però també inquietant per la capacitat d’afectar tant membres destacats de les elits intel·lectuals com adolescents en cerca de llur identitat personal. I en aquest sentit, el fenomen de la conversió per convicció ha suscitat i suscita una perplexitat i un desassossec que, lluny de convidar a la reflexió, sembla que concita un augment de l’animadversió.

Recordem que els termes ‘islam’ i ‘musulmà’ trigaren a quallar en les llengües europees per a designar una religió a la qual s’al·ludia freqüentment amb l’expressió “secta de Mahoma”. La llista de mots que solien emprar-se a l’hora d’esmentar un creient en l’islam és ben significativa: herèticpagàidòlatrainfidelismaelitaagarèsarraímahometà…, i d’altres de caire més ‘ètnic’, com ara moroàrabbarbaresc o turc; reduccions sempre útils per a caracteritzar ‘l’altre’ de forma ràpida i simple. I l’islam proporcionava un ‘altre’ molt útil per a la consolidació d’una determinada identitat occidental i d’un esperit unitari europeu. De tota manera, la construcció d’una imatge polèmica dels antany dits ‘sarraïns’ va començar abans de la primera expansió de l’islam. Un contemporani del profeta Muhammad (ca. 570-632), l’erudit Isidor de Sevilla (556-636), va escriure en les Etimologies a propòsit de la classificació dels pobles del món: «d’Ismael provenen els ismaelites; d’Agar, els agarens i de Sara diuen falsament descendir els sarraïns; habiten a Síria, en el desert».

La primera traducció de l’Alcorà a una llengua europea es va fer al llatí, a mitjan s. XII, quan l’islam ja comptava més de cinc segles d’existència. L’empresa, patrocinada pel llavors abat de Cluny, Pere el Venerable, es va encarregar a un arabista anglès, un monjo anomenat Robert de Ketton. Durant un viatge a Hispània, l’abat Pere va trobar De Ketton en terres aragoneses treballant com a traductor al llatí de textos científics àrabs i, segons ell mateix conta en el pròleg de la traducció, invertí una bona suma de diners a convèncer el científic perquè li traslladés el text del que en aquell temps es coneixia com “La llei de Mahoma”. La seva finalitat era manifesta: llegir-lo per a refutar-lo i, així, afegir la força de les paraules a l’ímpetu de les armes per combatre l’enemic del seu somni: convertir el món en un Universus Christianus. Tanmateix, l’eco de la publicació del text de l’Alcorà en llatí va ser gairebé nul aleshores; massa ocupats a justificar, preparar i sostenir conflagracions més cruentes –croades i reconquistes–, els intel·lectuals i doctors de l’Església tardaren quasi un segle a comprendre la utilitat de la proposta de Pere el Venerable: la “guerra ideològica”, al cap i a la fi.

Les croades, tinguem-les presents, perquè les ‘gestes’ dels croats i l’existència d’estats cristians –entre els segles XII i XIII– al Pròxim Orient van deixar una empremta profunda en els habitants d’aquelles regions, i en els seus descendents. No és casualitat que, en el vocabulari dels propagandistes actuals d’al-Qaeda o l’Estat Islàmic –també denominat DAESH o ISIS–, hi figuri el mot ‘croat’ com a sinònim d’‘occidental’, emprat amb tota la intenció d’encendre els ànims i de congriar simpaties envers la seva causa. L’ús del llenguatge, la coneixença dels significats de les paraules i les seves connotacions, és un dels reptes que hem d’entomar a l’hora d’encarar el problema. Pensem que, a l’orient de la Mediterrània i com a resultat de l’acció dels croats, la ideologia del gihad bèl·lic cobrà força per a unir els combatents de la Mitja Lluna contra els guerrers de la Creu. L’eficàcia d’aquest ús –i abús– del terme ‘gihad’ per a tals propòsits, la va comprendre perfectament un estratega militar tan hàbil com Saladí, el cèlebre rival del no menys cèlebre Ricard Cor de Lleó. Amb la mateixa eficàcia, a l’Església Catòlica li va convenir servir-se de l’expressió ‘guerra santa’ per a les seves croades; una locució, d’altra banda, utilitzada tradicionalment a Europa per a traduir el nom àrab ‘gihad’, fins que recentment, per circumstàncies de tots sabudes, l’arabisme ‘gihad’ s’ha incorporat als diccionaris i al nostre vocabulari habitual.

En la història de la relació d’Europa amb l’islam, els reptes que ara afrontem tenen molt a veure amb les conseqüències de l’ambició de les potències europees per dominar el món i els recursos naturals i humans del planeta, amb la vellíssima excusa de “civilitzar el bàrbar” (o de “salvar les ànimes dels pobres pagans”, o de “portar les llums, la democràcia i la llibertat als pobles sumits en les tenebres de la injustícia i la tirania”, depenent del moment). De tot plegat, ara com ara, ens fixarem preferentment en els grans projectes colonials del s. XIX i en com afectaren i afecten la geopolítica i les societats d’àrees tan diverses del món islàmic com el Magrib, el Pròxim Orient, el Sahel o l’Índia. “Qui juga amb foc, es crema”, i “Qui escup al cel, a la cara li cau”. La saviesa popular és tan lacònica com lúcida en aquest sentit i no cal donar-hi més voltes.

Des de l’era dels grans descobriments, la intel·lectualitat europea s’havia deixat seduir per un fenomen cultural que assolí el seu apogeu de bracet amb la ideologia colonial vuitcentista: l’orientalisme. La decadència de l’imperi turc otomà va propiciar un descens de la por a l’altre en favor de la curiositat i la fascinació per l’altre, i allò que fins llavors havia sigut un moda, un moviment artístic i una passió de literats i lectors amants de Les mil i una nits, esdevingué coneixement positiu i entrà amb tots els honors en l’Acadèmia. L’objectiu d’aquesta nova disciplina científica –suposadament desproveïda d’ideologia– era l’estudi d’Orient, no pas com a referència geogràfica, sinó com a representació d’una identitat cultural oposada a l’occidental, i els seus programes d’estudis podien incloure les llengües indígenes americanes, l’etnologia de les tribus de Guinea o la història de l’art xinés; però no ens enganyem: el centre d’atenció de l’orientalisme vuitcentista, i també del noucentista, era el món islàmic o la “civilització islàmica” –una etiqueta amb què es magnificava la dimensió de l’objecte d’estudi i que marcava l’altre per excel·lència: l’Islam, així, amb majúscula inicial– , i les llengües que calia conèixer per a la compleció d’un bon currículum eren l’àrab, el persa i el turc.

El subjecte agent, l’orientalista, normalment un home acreditat com a prestigiós professor universitari i llorejat doctor, acumulava un pou de sapiència –com una espècie de “todòleg humanista”– sobre qualsevol manifestació de l’objecte a investigar: la gent ‘oriental’ (o, millor dit, ‘orientalitzada’). Per al tema que ens ocupa, l’orientalista, islamòleg o arabista, era consultat talment un oracle sobre tot el que concernia al seu camp d’especialització; és a dir, religió, costums, llengües, història, literatura, art, ciència… Dins d’aquest esquema, Occident (l’europeu) era l’ens racional, dinàmic, en avenç, lliure i, en definitiva, ‘superior’; mentre que Orient (l’islàmic) era l’ens irracional, inamovible, atemporal, sotmès i, per tant, ‘inferior’. Pel seu exotisme, potser l’oriental/musulmà resultava sorprenent, atractiu i fins i tot simpàtic, però no se li concedia la mateixa capacitat, ni la suficient intel·ligència, per a emular els èxits de l’occidental/europeu en el moment de crear i d’imposar un model global de civilització.

Sé que estic simplificant –caricaturitzant fins i tot– els motlles de l’orientalisme científic europeu; però, a l’hora d’enfrontar-nos als reptes actuals d’aquesta relació complicada entre Europa i l’islam, no hem de perdre de vista que moltes de les imatges, construccions culturals i actituds que va propiciar i va difondre, avui dia continuen ben vigents. El llegat de l’orientalisme ha proporcionat bases ideològiques sòlides i coherents a teories tan fressades com la del “xoc de civilitzacions”, sense anar més lluny. I, si no volem continuar rodant al voltant del mateix cercle, als dialogants d’una banda i de l’altra els toca esmerçar-hi el màxim d’esforç.

Deixem, doncs, de pensar que nosaltres, ‘europeus moderns’, som més tolerants i més intel·ligents que els nostres avantpassats en el moment de revisar la nostra percepció de l’islam. Personalment, no crec que l’Europa actual sigui l’escenari d’un xoc entre dues civilitzacions –¿l’occidental contra l’oriental?, ¿la cristiana contra la islàmica?, ¿l’Europa de les llums, moderna i laica, contra l’islam obscurantista, obsolet i fanàtic?…–, el que està passant potser és el producte de l’evolució dels diferents avatars o variants culturals d’una mateixa civilització. ¿Quina?, l’originada, que sapiguem, a les albors de la història de la humanitat, el motor de la qual ha sigut i continua sent la dinàmica guerrera per a la consecució del poder i el control social: un mer joc de trons entre els Set Regnes de Ponent i els Set Regnes de Llevant. Dins d’aquest paradigma, mitologies i religions –politeistes, henoteistes o monoteistes (les del Déu Únic i la del Déu Pare, Fill i Esperit Sant)– han mantingut un rerefons comú i han transmès uns models de comportament que no ens han ajudat gaire a superar les sempiternes pors a fer front als reptes de convivència entre cultures, ni a millorar la qualitat de les relacions humanes. I els mites actuals i globals de les societats occidentals o occidentalitzades, pretesament alliberades dels atavismes religiosos, no semblen aportar gaire res de nou que transformi a fons les mentalitats. Dels rituals del Temple als rituals del Centre Comercial, de l’Ull de Déu a l’Ull de Google que tot ho veu i ho controla, entre la fletxa i el míssil, entre atacar amb catapultes o amb drons armats, ¿què ha canviat i què no ha canviat?

El patró subjacent, el comú denominador a les fraccions implicades, la igualtat que contenen les diverses variables de l’equació es pot definir, al meu entendre, amb l’adjectiu destacat en cursiva del sintagma següent: civilització patriarcal. ¿No és hora ja de tenir també en compte aquesta premissa en el moment de replantejar el diàleg entre Europa i l’islam? ¿No convé canviar, d’entrada, els fils del teixit d’aquesta civilització per ordir una nova trama? ¿Per què continuar negociant amb els “senyors de la guerra” de torn per administrar la pau? ¿Per què no substituir la majoria d’interlocutors per una majoria d’interlocutores en les meses de diàleg? Això sí que suposaria un canvi substancial i, com a mínim, una esperança de trencar amb els resultats de sempre. ¿Ens atrevim a proposar noves alternatives per a afrontar vells reptes? ¿Podem adduir proves en contra dels possibles efectes d’un model alternatiu quan encara no ha tingut l’oportunitat de posar-se en pràctica?, ¿o és que realment no volem canviar res?… Potser no, potser ens conformem a sobreviure dins del cercle viciós d’aquesta història escrita pels secretaris (des de fa més de cinc mil anys) i les secretàries (des de fa a penes dos-cents anys) dels reis d’Orient i d’Occident, i amos del món.

Temps de lectura: 16 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close