He creuat els oceans
de la teua nuesa,
on Pàtrocle plora
arraulit a la mà.
He desfet la madeixa
de punts suspensius
on no queda ningú
que em mire en la distància.
He abraçat el cos
de serps llenegadisses
i pedres d’amiant.
La vora és lluny
d’un cercle de bruixes,
de merles arbitràries.
Ningú a la vora
de pomes i cireres,
de carros de combat.
No era una broma,
dalla entravessada
reblerta a vessar.
He vist el sol
ferir la teua nuca
de cera i ambrosia.
Un udol del temps,
frontissa escadussera
que torna per ja més.
Una travessia
de neu a la butxaca,
de borles de quitrà.
Temps de lectura: 0 minuts
