A la meua filla, a qui tant li agrada escoltar històries.
Com un gegant ferreny que clapa entre dos ribes
es despertà una vesprada ardent a l’estiu,
mentre a la vila es dorm pel cansament diürn
i els petits, que el reptaven, va voler devorar.
“Jo sóc l’amo d’aquests confins exteriors.
Si desitgeu imposar la vostra fantasia,
m’haureu de combatre i passar-me per damunt.
Llavors, si us atreviu –reptà el pont tot seré
vencereu el lligam del cau que prohibeix
i el món serà tot vostre per apamar límits.
Si no goseu, esdevindreu fills de la por.”
Restaren tots aterrits al davant del monstre,
guaitant el riu de sang, on vençuts, acabarien.
l’un a l’altre, excitats, es fiten i ‘encoratgen,
i en això se’ls acut la llegenda dels Barracs,
mítics suprahumans, moradors de l’altra banda.
“No ens sabrem sencers restant d’aquest costat,
sotmesos a la llei, no obtindrem dignitat.
Apa! Segons l’exemple de David, llencem-nos-hi!”
S’enfilen per damunt el llom del pont en fila,
conjurats: no guaitar el rostre de la mort
–l’abís al qual ens deixem engolir borratxos.
Sacsa el gep el gegant, s’eleva més i més,
Satan invita al vertigen de l’absolut.
Ja al punt cimer del tràngol, a l’albir de Déu,
sentint la fúria del cor que bat en èxtasi,
com el tità, atrapats, instant sense temps,
fos tota mena de sentit, enllà de vincles,
algú quebrà la darrera prohibició:
Experiment del ver sobre por i coratge.
El perill sotja al món tothora i, displicent,
perdona i permet nostre ser ara i ací.
Jau ara el pont ferreny domenyat, sonegós.
Infinit s’obri el món al regne de l’ensomni.
L’estel argentat i daurat vetlen de nit.
Temps de lectura: 1 minuts
