fbpx
La revista més vital

Gossos uniformats

En aquesta vida, he patit dues fòbies: els homes d’uniforme i els gossos. De ben petita, que jo recordi, ja em passava. El pare va treballar una temporada de conserge. Fins que no es canviava de roba no volia saber re d’ell; no el reconeixia; m’amarava el pànic.
Pel que fa als gossos només aguantava els cadells, amb recel. Em feien massa respecte. Me’ls imaginava quan es fessin grans. El veí del cinquè tenia un pastor alemany. Una vegada vam coincidir a l’escala. Jo devia tenir vuit o nou anys. Ho recordo perquè al cap de poc temps vaig fer la comunió. Ell baixava. Jo pujava. Només adonar-se’n, el gos se’m va abraonar. Per molt que li pegués el seu amo, ell continuava bordant-me, bavejant-me al damunt, espantant-me amb els seus lladrucs. Em vaig pixar al damunt. No vaig sortir de casa en un mes.
Jo anava celebrant aniversari rere aniversari. Però el terror que em provocava la visió de qualsevol gos o d’un pobre guàrdia urbà tot ordenant el trànsit anava en augment. Els meus pares ja no sabien què fer-me, què dir-me, què no dir-me. No hi havia terme mig. Em feien por, especialment, els Dòberman —la meva padrina en tenia dos i els va haver de sacrificar a l’escorxador— i els uniformes foscos, sobris i lluents. Als deu vaig anar al primer psicòleg; en va, com tots.
Els primers diagnòstics sempre apuntaven el mateix: epilèpsia; els segons, tres quarts de mateix, m’estava tornant boja; si no ho estava ja.
Després de llençar un bon feix de diners a cada visita, els meus pares van optar per dur-me a un metge naturista. No confiaven pas en la medecina alternativa, però ja no els quedava altre remei que provar-ho. Ho van intentar, els pobres, però el resultat fou idèntic al que predicaven els deixebles d’en Freud: Tanquin-la, es faran un favor, creguin-me.
Però no, no em van tancar. Al contrari. Van continuar tenint-ne cura, protegint-me, allunyant del meu entorn qualsevol gos, qualsevol conegut que treballés amb uniforme. Dòberman, ni un. Colors foscos, fora, ben lluny. La salvarem, es deien. Debades, no obstant. No els puc retreure res. Ho van intentar. Tenien fe. Jo també.
L’època corresponent a l’adolescència la vaig passar d’aquella manera. No vaig tenir cap ensurt greu, però déu n’hi do els cops que van haver d’atendre’m perquè s’havia creuat en el meu camí un pastor belga o un trist funcionari de correus.
No podia anar al cinema; no suportava l’home de la llanterna. Encara menys podia estar-me a prop d’un soldat, d’un mosso d’esquadra, d’un porter d’hotel.
Vaig créixer, però tot continuava gairebé igual. Tots pensàvem que el fet d’entrar a la facultat potser… Però no. Re de re.
Em faig capficar en l’estudi. En deu anys vaig aprovar tres carreres. Per això he estat la consellera de Governació. La dona més important de la nació després de la Primera Dama. Però quan havia de participar en algun esdeveniment públic… M’havia de col•locar ben lluny dels Mossos. Sobretot quan anaven de gala. M’esfereeixen. Em sap molt de greu, però em té totalment lligada de mans. El meu company d’ Interior, un encant, tot s’ha de dir, va ordenar que no volia ni un gos a prop meu. Sempre duia escorta de paisà.
Vaig estar molt de temps sense patir cap incident d’aquest tipus. Era feliç sense gossos, sense uniformes, al meu costat. Sabia que podia curar-me. I tot semblava indicar-me que així estava ocorrent. Però una tarda vaig haver d’agafar el metro.
No fa ni un mes que el President va proposar de muntar una campanya per promocionar els transports públics a les escoles. In situ, un membre del govern viatjava amb un grup de primària i els explicava els avantatges de l’autobús, del ferrocarril, del metro. A mi em va tocar anar de Badalona fins a Zona Universitària amb dues classes d’ESO. Vam fer transbord a Passeig de Gràcia. Aquell passadís fou el meu infern.
Ja havíem recorregut mig passadís quan vaig distingir, entre la multitud, una parella de guàrdies de seguretat —vestits tot de negre— que duien, aferrats un cadascun, un Rottweiler. Els gossos em van olorar, com sempre. Ells sempre han sabut que em domina la por envers ells. No era odi, només una fòbia que encara avui no he entès per què la pateixo. Van començar a córrer. Quan ja els tenia a tocar, em vaig girar i vaig fugir, esperitada, fins que vaig relliscar. Un cop a terra, despentinada, amb els papers volant i el vestit tacat i rebregat, els dos Rottweiler em fitaven, perversos, divertits, engrescats. No paraven de bordar-me, a un pam de la cara. M’havia tornat a orinar al damunt, com feia anys que no em succeïa. No van trigar ni dos minuts en arribar els dos guàrdies. Encara va ser pitjor: un parell d’uniformes negres, impecables, austers. Ells cridaven i colpejaven els gossos perquè reculessin. Però no els obeïen. Uns bordaven. Els altres xisclaven. I jo en mig. Plorava, gemegava, suplicava que tot s’acabés. Vaig sofrir un del meus atacs. Inconscient. Impàvida. Espasmes. Els ulls en blanc; em van haver d’ingressar.
Quan vaig sortir, drogada perduda, ja no era la mateixa. M’havien obligat a dimitir. Motius personals. El President va fer ben fet. Quina imatge podia donar el país amb una consellera llunàtica?

Fins que he anat a parar a aquesta bruixa; vident, curandera, escurabutxaques; digueu-li com vulgueu. Jo mai no he cregut en aquestes coses, en el més enllà, en els esperits, en la reencarnació. Però no puc continuar així. Aquest matí he comprat el diari, com sempre. A primera plana, ben destacat, el President abraçat al nou conseller de Governació. El meu successor és un llepaculs de pa sucat amb oli que fa quatre dies s’examinava, a corre cuita, del nivell C de llengua. Un inepte. Un totxo. Un dels gendres del President. No. He decidit que recuperaré el meu lloc de treball. Amb dignitat, amb la cara ben alta, per la porta gran. M’ho he guanyat amb prou mèrits. Tornaré. I el President ho haurà d’acatar.
Fa mitja hora llarga que m’espero. A la saleta hi ha elefants de vidre amb la trompa trempada, piràmides alineades, encens cremant a l’ambient. Davant meu han passat una mare amb una filla, una parella i una àvia. Tots n’han sortit amb una riallada i la mirada feta un espurneig. Un secretari —que sembla, més aviat, un descarregador del moll— m’avisa que ja puc entrar-hi. 50 €, sisplau. Els pago. Bona tarda.
—Bona tarda. Escull-ne un —em mana la bruixa assenyalant-me tres munts de cartes. El de l’esquerra—. Vejam com tenim això… —Silenci. S’ho rumia. Medita. Fa una ganyota. Dubta. Renega. Torna a barallar les cartes. No li ha agradat el que hi ha sortit—. Perdona’m, torna a agafar-ne un… —El de l’esquerra. No penso canviar. Es rendeix. Respira fons. Se li ha esqueixat la cara—. Homes amb uniforme i gossos, oi?
—Sí, senyora —li responc, un xic alleugerida. Algú que em comprèn, per fi.
—Et passa de sempre. Des que eres una nena amb trenes. I cada dia t’afecta més… Ja ho veig. Què t’han dit els metges?
—Re.
—No en tenen ni idea, no pateixis. Vejam que tenim per aquí… —Continua formant parelles, trios, figures, a priori, inconnexes. No entenc ni un borrall. S’ho repensa. Hi torna—. T’han fotut fora de la feina. Ja ho veig. No em diguis que ets la…
—La mateixa.
—No me n’he adonat. Estàs molt canviada, no?
—M’he aprimat.
—Estàs feta una pena, filla. Tranquil•la, que això ho arreglarem ara mateix. No saps per què et passa. Només vols saber-ho. Anem bé?
—Correcte.
—Tot et ve d’una vida anterior. No creus en la reencarnació. No sé si ho entendràs…
—Provi-ho.
—Segona Guerra Mundial. Eres una noia jueva, rossa, preciosa, com ara. Et van raptar, violar i, després, et van abandonar amb una gossada de Dòberman. Et van matar a mossegades.
—Qui?
—Els gossos.
—No, vull dir qui em va segrestar?
—La Gestapo. Duien un uniforme negre amb…
Ho sé, perfectament. Me n’he d’anar. No em trobo gaire bé. Gràcies per tot. No crec que hi torni, però amb aquestes coses mai se sap.
Surto de la consulta. Em costa respirar. Aturaré aquest taxi. Me’n vaig cap a casa. He de pensar en tot plegat.
Després de donar-hi totes les voltes possibles, només hi veig una sortida. Ja sé que no és culpa de ningú, però meva segur que no.
Aquest vespre sortiré. Aniré als bars de Llepant. A prop de la caserna. Em lligaré un quinto. El violaré. Després li la tallaré. Demà m’aproparé a la Gossera Municipal. En compraré un qualsevol. Petit, no vull tenir problemes afegits. El torturaré fins que rebenti. És un començament. Aviat tornaré al despatx.

FI

Temps de lectura: 7 minuts

3+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close