fbpx
La revista més vital

Tauromàquia naturista

—No, tot sortirà bé. No hi pensis més, vols? Confia en mi, per una vegada en ta vida. Tranquil•litza’t, fes-me aquest favor. Sempre he de ser jo qui dona la cara per tots. Ja ho sé… Ho sento, estava pensant en veu alta. Escolta, què en saps, del Jordi? Ho farà? N’estàs segur? No ho sé, no ho veig gaire clar. Em sembla que, a l’últim moment, es tirarà enrere. Sí, d’acord, a un quart de dues. Fins ara.
En Pol Bosch va penjar l’auricular, tremolós. Suava sense parar. Tindria prou collons per fer-ho? No ho sabia, encara, del cert. I això que havia estat ell el que havia proposat aquella acció reivindicativa, com tantes altres. No se’n penedia pas, però cada minut que mancava per a l’hora assenyalada una llosa l’ennuegava. Tan sols havia pogut mig convèncer dos companys de l’associació, dos dels antics, dels més fidels: en Marc Serra i en Jordi Rius.
La nit abans havia desempolsat el passamuntanyes i havia netejat l’òxid del matxet. Va tornar a fer un cop d’ull al rellotge: tres quarts d’una. Respirà ben fondo. Tot seguit, va refrescar-se la cara i el coll amb aigua freda. Mentre s’eixugava, es reflectí al mirall: N’estàs segur? No, ni de bon tros. Sobretot, rumiava en les represàlies que se’n derivarien, com afectaria al partit. Perquè, una cosa era penjar una pancarta al balcó de la Generalitat o xiular el discurs d’un feixista, i una altra, ben diferent, executar un traïdor.
No era culpa seva si aquell bocamoll havia pixat fora de test. No podia permetre que tornés a humiliar i assassinar un ésser viu. Es mereixia el càstig que li havia plantejat; ja feia massa temps que durava la broma.
Just el dia escollit per a l’atemptat se’n celebrava el segon aniversari. Dos anys de matances sense interrupcions. Cada dia una dotzena llarga d’assassinats. Cada dia una dotzena llarga de curses de braus. I aquell multimilionari de sang blava pretenia canviar el xip de la fiesta nacional; malauradament, ho estava començant a assolit. Havia d’acabar amb aquella bogeria d’una vegada per totes, encara que li anés la vida.
La una en punt. En Pol va muntar la seva bicicleta de muntanya. Mentre es cordava el casc, comprovà el contingut de la motxilla: passamuntanyes i ganivet; tot correcte. Directe al lloc de trobada. Via Laietana número 59. Durant el trajecte se li va sortir, dos cops, la cadena de lloc. Un senyal de mala sort?
En Marc s’esperava dins el seu taxi ecològic, aparcat en doble fila. Al maleter hi guardava els dos metres de corda d’escalada i la bossa d’escombraries buida. Mentre no arribaven els col•legues, es ficà al bar de la cantonada i va beure’s una camamilla triple.
Per la seva part, en Jordi s’estava a la boca del metro. Duia un pal d’escombra. Minuts abans de sortir de cosa, havia vomitat tres cops seguits. Ara ho tenia clar: quan veiés en Pol li diria que ho deixava córrer, que no comptés amb ell, que se’n rentava les mans. Era un assassinat, a sang freda, sense solta ni volta. I ell no estava disposat a convertir-se en un d’ells.
Tots tres van tornar a consultar l’hora: passaven cinc minuts de la una. En Pol baixava per la Gran Via; en menys de cinc minuts hi arribaria. Mentre lligava la bicicleta en un fanal, en Jordi se li apropà:
—Ho deixo estar… Adéu.
—Què fots aquí? Que estàs sonat? —va recriminar-lo en Pol.
—Passo, només volia dir-t’ho abans no sigui massa tard —li confessà en Jordi.
—I ara m’ho dius? Em deixes penjat? Abandones la lluita del partit?
—Ho sento, Pol. De debò, que em sap greu. Però no puc més…
Els dos amics es van fitar. No podia forçar pas ningú. En el fons, ho entenia i en compartia l’opinió. Ell era el primer de no estar-ne, del tot, convençut.
—Tant és, Jordi. De fet, ens va una mica gran tot plegat…
—Si vols, encara…
Llavors en Jordi se’n va anar. Pel camí es creuà amb en Marc, el qual no entenia un borrall de la nova situació. Tan sols li va atansar el pal d’escombra a mode de relleu. Just quan passaven sis minuts de l’hora prevista, per la porta principal de la Casa de Andalucía en sortia el personatge de moda a Espanya: Sandro Lapuerta, magnat i aristòcrata ramader. Era el culpable d’haver organitzat, els dos darrers anys, macroespectacles taurins de dotze hores ininterrompudes.
L’escortaven dos guardaespatlles. A la porta, la limusina. Just quan el xofer es disposava a obrir-li la porta, en Pol i en Marc els atacaren. Amb el pal d’escombra, en Pol va estabornir els escortes. Per la seva banda, el conductor del cotxe de luxe s’espantà i va córrer esperitat. Els dos activistes, emperò, no li pararen gens d’esment i tiraren pel dret; van tapar amb la bossa de plàstic el cap de l’assassí de toros; tot seguit, l’immobilitzaren amb la corda. Se’l van endur al taxi i el tancaren al maleter. En Marc accelerà fins fondre’s damunt el quitrà.
—I ara? —preguntà en Marc, tot traient-se el barret de llana.
—Continuar amb el pla.
—Sense el Jordi? Que ets boig?
—Què vols? Abandonar-lo en un contenidor?
En Marc no va respondre-li. En un parell de minuts desembocaren a la Ronda del Litoral. Durant el trajecte, cap dels dos no va obrir el pap. En Pol barrinava, seriosament, avortar l’operació. Definitivament, no estaven fets de la mateixa fusta podrida que el seu segrestat. Per la seva part, en Marc va pensar en frenar bruscament en un revolt i deixar-lo estès a terra; algú ja el recolliria. Com havien arribat tan lluny? Un toro, si pogués, també ho hauria fet?
Hi estaven arribant. No hi havia ningú, tal i com suposaven. Només un munt de fàbriques tancades. Aparcaren el taxi en un terreny obert sense asfaltar. No s’havia ofegat, però no parava de renegar.
—¡¿Qué coño queréis de mí?! —cridà l’empresari taurí tot just li descobriren el cap.
En Pol no va ni contestar-li. Sense mirar-lo als ulls, li clavà una ganivetada a l’alçada de la melsa. Immediatament, l’home de negocis va caure de genolls i començà a perbocar sang a raig. En Marc, a primera fila, ho guaitava entre marejat i penedit. No sabia ben bé què fer. Només se li va ocórrer dir:
—Anem, Pol…
—No, encara no.
—Dios mío… —maleïa en Lapuerta, amb una mà prement-se els budells que se li escolaven tall avall.
—Fes el que vulguis —intervingué el xofer del taxi—, però jo plego…
—Covard de merda… Ara li tens llàstima, a aquest assassí d’indefensos animals?
—Una cosa és parlar i l’altra fer-ho. No tinc pebrots, com vols que t’ho digui?!
—No em deixis sol, ara no, sisplau… —li pregà el cap de colla.
—Véns o no?
—Sí…
—I ell?
—Que es podreixi dessagnat com les dotzens de toros que tortura i mata cada dia, desgraciat!
—Si tu puges, ell també. Per aquí sí que no passo. El fiquem darrere i el deixem a prop d’un hospital. D’acord?
—Però què… —va intentar objectar en Pol.
—Tu mateix: o això o res. Me’n vaig sol i et denuncio. T’ho juro. Escull.
Ambdós militants ecologistes van aprofitar per comprovar l’estat del teu segrestat. No tenia ni esma de canviar de posició. La punyalada l’havia enxampat per sorpresa. Es pensava que era un segrest clàssic, per diners. Estava esperant que li llevessin la caputxa del cap per preguntar-los quant volien per alliberar-lo. Però s’havia equivocat, de totes-totes.
—Matadme, si creéis que és lo más justo. Pero pensad que yo sólo intento dar al público lo que me pide: aporto felicidad a sus vidas. Soy esclavo de la tauromaquia, lo reconozco, pero que yo sepa no es ningún delito…
Un minut més tard, en Marc i en Pol van engrapar per les aixelles en Peña, l’acomodaren al seient del darrere i el van dur al primer ambulatori que trobaren.

FI

Temps de lectura: 7 minuts

1+

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close