fbpx
La revista més vital

Un viatge de nou mesos

Ara que ja està tot apunt d’acabar, o de començar, depèn de com es mire, no puc més que tirar la vista enrere i recordar aquells primers dies. Em veig a mi mateixa, asseguda al meu llit, amb la vista clavada en el reflex que em tornava l’espill. El cap recolzat a les mans; els colzes, a les cuixes.

– Tinc díhuit anys i estic embarassada. Tinc díhuit anys i estic embarassada. Tinc díhuit ants i estic embarassada.

Repetia i repetia una i altra vegada aquella oració que per a mi en aquell moment era una successió de paraules sense sentit, com si fora un mantra, com si l’Eva de l’espill poguera assumir per mi la situació que m’havia tocat viure.

– Oblida’t de la universitat, Eva. Oblida-te’n de les festes amb les amigues, de tornar tard a casa i de beure alcohol quan et vinga en gana.

M’havia passat l’últim curs de l’institut comentant amb les meues amigues com seria de meravellosa la vida universitària, com de bé ens ho anàvem a passar al pis que pensàvem compartir i a la discoteca els dijous per València.

Doncs s’haurien de buscar una nova companya de pis, o fer lloc per a un bebé. Però no, això no podia ser. No podia estar estudiant si havia de guanyar diners suficients com per mantenir un xiquet, i no podia donar-los eixa faena als meus pares, com si ells no hagueren tingut prou amb ocupar-se de mi. No, això era cosa meua. Jo havia comés l’error i jo hauria de carregar amb les conseqüències.

– Hauràs de buscar un treball.

Recorde passar-me hores i hores davant d’aquell espill, parlant a l’aire, al reflex o a mi mateixa, qui sap. Ni tan sols ho sé jo. Mirant-ho amb perspectiva, potser l’únic propòsit d’aquella xarrada sense sentit era fer temps: mentre no acabara, no podia anar a parlar amb els meus pares per contar-los el que acabava de descobrir.

Perquè estava espantada, com no estar-ho? Estava segura que els meus pares no s’anaven a prendre molt bé el meu embaràs. De segur pensarien el que probablement estiga pensant qualsevol de les persones que estan llegint açò: que vaig ser una irresponsable i no vaig utilitzar protecció. Però no encertarien amb les seues suposicions.

Àlex i jo sempre utilitzàvem protecció. I quan dic sempre és sempre, era una cosa que els dos teníem sempre en compte. Tampoc vaig a dir que jo haja sigut sempre la xiqueta més responsable del món, però els meus pares em van criar de forma que jo entenguera que, si la cagava jo, seria jo qui netejara la merda. Així que sí, solia pensar en les repercussions que podien tindre els meus actes abans de fer cap moviment. I vaig tindre la sort que Àlex estava totalment d’acord amb mi en aquest aspecte.

Però de vegades la vida no és justa i no li reparteix les millors cartes a aquells que no fan trampes. A nosaltres no ens van tocar les millors cartes, això per suposat.

Mare meua, espere que la meua filla mai lligga açò, perquè es pensarà que em va arruïnar la vida, i no és així; però la va canviar, la va canviar abans del que tocava i sense donar-me un marge per a fer-me a la idea.

Els preservatius, com tot, tenen un marge d’error, i a nosaltres ens va tocar eixa excepció. O potser ens va tocar un que estava punxat. El cas és que alguna cosa va fallar en el mecanisme un d’aquells dies, i quan em vaig assabentar, ja no hi havia solució possible, perquè ja havien passat eixes 14 setmanes de termini.

Que com vaig tardar 14 setmanes en assabentar-me? Bona pregunta. Jo sempre he tingut un cicle menstrual molt irregular, així que no em vaig alarmar els primers mesos. A més, sempre utilitzàvem protecció, per què m’hauria de preocupar?

Els meus dubtes van vindre ja més avant, quan vaig començar a torbar-me malament i vomitar tot el que em clavava a la boca i, encara així, engrossava. Em vaig fer un test abans de dir-li res a Àlex i, com podreu imaginar, va donar positiu. I un positiu com una casa, a més, perquè després em vaig assabentar que estava embarassada de més de tres mesos.

Recorde alçar-me del llit, finalment, aquell dia, i decidir que, abans que res, parlaria amb Àlex, encara que no sabia si em feia més por parlar amb ell que amb els meus pares. Podia estar segura que els meus pares em donarien suport sempre i per al que fóra, encara que al principi s’enfadaren un poc. Pel que feia a Àlex, no podia estar tan segura. Volia a Àlex i sabia que ell em volia a mi, però érem molt joves i açò anava a canviar les nostres vides de dalt a baix. Estava clar que els dos havíem estat implicats en el procés de creació d’allò que estava creixent al meu interior, i sabia que Àlex no m’anava a deixar el marró per mi sola, però, i si no estàvem d’acord amb el que havíem de fer?

– Hola, preciosa -em va contestar de seguida quan vaig marcar el seu número al telèfon.

I què vaig fer jo? Vaig soltar la bomba com qui encén un petard i el llença lluny ràpidament abans que li explote a la mà. Així, sense intentar suavitzar la situació abans, ni tan sols un “hola”.

– Àlex, estic embarassada.

Durant uns segons, l’únic que vaig rebre com a resposta va ser el silenci. Després, vaig escoltar eixir aire molt poc a poc, com si l’hagués estat contenint.

– De quant? – va preguntar.

– Quinze setmanes.

– Merda.

– Sí, merda.

No sabia si haguera avortat si haguera tingut l’oportunitat. Però eixa possibilitat ja no existia, i això ens llevava l’única opció que podria haver fet que continuàrem les nostres vides sense cap canvi.

– Què tens pensat fer?

– No ho sé, Àlex. De moment, dir-li-ho als meus pares.

– Encara no els ho has dit?

– M’he assabentat fa una estona. Ni tan sols m’ha donat temps a conscienciar-me.

– Has pensat el que vas a fer quan…?

– Quan què?

– Ja saps. Quan el tingues.

– Vols dir que si he pensat en donar-lo en adopció? Encara no he pensat en què vaig a fer, de moment només he sigut capaç de pensar que havia de cridar-te… però tinc sis mesos per a pensar-ho, no?

– Tenim, Eva. Eixe xiquet és tant teu com meu. No vaig a deixar-te sola, ho saps, no?

No les tenia totes amb mi, però això era el que necessitava saber quan el vaig cridar.

Contar-li-ho als meus pares tampoc va ser tan complicat com m’imaginava. Sí, es van sorprendre i al principi pareixien prou molests, però quan els vaig explicar la situació van afluixar un poc. A més, la perspectiva d’un nou xiquet a la família destensava els ànims de tots.

Perquè, sí, finalment Àlex i jo vam decidir quedar-nos amb el xiquet. No anava a ser fàcil i requeriria sacrificis per part dels dos, però estàvem dispostos. El moment més complicat va ser quan ens vam adonar que l’hauríem de criar per separat.

L’embaràs va fer que els dos haguérem de madurar més ràpid, renunciar a l’etapa de joventut que encara estàvem començant per convertir-nos en dos adults drets i fets. És una cosa que simplement passa quan te n’adones que una vida que no és la teua va a dependre de tu. Dóna por, però per això mateix et dóna una determinació que abans no tenies, i comences a prendre decisions que no hauria de prendre un xiquet.

Àlex i jo deuríem haver viscut el nostre romanç adolescent i, ja en la universitat, adonar-nos-se’n que, de vegades, voler a l’altre no ho és tot, que hi ha circumstàncies que condicionen el que una parella tinga futur o no. Nosaltres, en lloc de dos o tres anys, vam viure eixe procés en tres mesos, si hi arriba.

Va ser una decisió difícil, però els dos sabíem que era el que s’havia de fer. La nostra filla (perquè aleshores ja sabíem que venia una xiqueta) tindria un pare i una mare que la cuidarien a més no poder, però no al mateix temps ni al mateix lloc. Al menys, majoritàriament, perquè ens continuàvem estimant i no pensàvem renunciar a la nostra amistat. Fóra com fóra, els dos estàvem decidits a no permetre que la felicitat de la nostra filla vinguera condicionada per la nostra separació: la nostra filla anava a ser la xiqueta més feliç del món.

Mirant enrere, me n’adone que potser el meu embaràs va ser una mena de viatge, un viatge d’eixos en què, encara que no te n’adones en el moment, adquireixes coneixements que no se t’obliden, passe el temps que passe. En aquest cas, vaig aprendre a diferenciar les persones que m’estimaven i estaven amb mi, donant-me suport, passara el que passara.

Els meus pares van tardar poc en canviar la cara d’angoixa per un ampli somriure quan els col·locava les mans al damunt la panxa perquè notaren les patadetes del bebé.

Per altra banda, alguns dels nostres amics, per desgràcia, van deixar de ser-ho. Van començar a tractar-nos a Àlex i a mi com si estiguérem infectats d’una malaltia mortal contagiosa, així que nosaltres vam decidir que el millor era renunciar a la presència d’eixes persones a la nostra vida. No mereixien l’esforç.

No obstant això, la majoria d’ells, després de la sorpresa, ens ajudaren en tot el que podien i fins i tot es barallaven per fer-nos regals per a la xiqueta. Eixes són les persones que realment valen la pena.

La resta de la família em visitava constantment amb un somriure que els omplia la cara en veure que cada vegada que em veien estava més grossa.

Ara que estic a l’hospital i les contraccions són cada vegada més abundants, tot i el suport dels meus familiars i els meus amics, tot i que la mà d’Àlex agafa la meua amb força, tot i que sé que vaig a comptar amb l’ajuda de molta gent per poder dur açò endavant, tinc por. Por del futur incert, por de no saber com dur la xiqueta endavant, por de no ser prou madura com per poder criar-la.

Però, tanque els ulls i respire, i note el tacte familiar de la mà d’Alex i el soroll de la conversació dels meus pares uns metres més enllà i, tot i que seguisc nerviosa, ja no tinc por.

Sé que tot anirà bé.

Temps de lectura: 9 minuts

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close