1365, quan els mallorquins van tenir el privilegi de ser catalans
L’estreta relació que hi ha hagut des de sempre entre catalans i mallorquins ha fet que, com en tota família ben avinguda (noteu la ironia), el frec hagi provocat tant l’afecte com la butllofa. Això és així en tant que la conquesta de Mayurca va ser una idea de Jaume I El Conqueridor, duta a terme per tropes de nobles catalans el 1229 i repoblada per catalans del Rosselló, Empordà i Barcelona. A partir d´aquí, els embolics familiars arran del repartiment d´herències de Jaume I ja són continus durant més d´un segle i acaben per espatllar les relacions entre els catalans de la península i els de les illes. Tot i això, des de la corona aragonesa, es veia Mallorca com un assumpte català, fins l’extrem que, Pere IV , el 1365 , va concedir el privilegi als mallorquins de ser considerats catalans i de regir-se pels Usos de Barcelona. Estic parlant del Privilegi de Sant Feliu de Guíxols.
Quan Jaume I va morir el 1276 , va deixar el seu regne al seu fill Pere III d’Aragó (Pere II el Gran, per als catalans), qui va heretar tots els títols dels regnes que formaven la Corona d’Aragó a excepció del Regne de Mallorca, que li va deixar al seu fill Jaume II. Ningú no s’explica el perquè d’aquest peculiar repartiment d’un regne, però el què encara s’explica menys és què, a sobre, el Rei de Mallorca, acabat de nomenar, hagués de ser subsidiari del Rei d’Aragó o, el que és el mateix, del seu propi germà. Per a més inri, a més de les Balears, el nou regne de Mallorca tenia els territoris del Rosselló, Cerdanya i la Senyoria de Montpeller, i tenia la seu reial a Perpinyà. Una autèntica bogeria.
Sigui com sigui, Jaume II es va desentendre d’allò de ser “subsidiari” del seu germà Pere III i es va independitzar. Per acabar de fer-la grossa, Jaume II, es va aliar amb francesos i el papat contra el seu germà, la qual cosa no va fer més que embolicar-ho tot una mica més. Confiscacions, recuperacions, vassallatges i desvasallatges al rei d’Aragó, van fer que el “Regne de les Mallorques” anés trampejant independent fins el 1349, en què Pere IV, vencent Jaume III de Mallorca a Llucmajor, es va annexionar les Balears i els territoris dependents de la díscola Corona de Mallorca i els va incorporar, ja definitivament, a la Corona d’Aragó.
En tot aquest context d’expansió d’Aragó per la Mediterrània i de recuperació de les terres mallorquines per al regne, el rei Pere IV (Pere III el Cerimoniós per als catalans) va decidir concedir a les Balears els anomenats “Privilegis de Sant Feliu de Guíxols” el 1365. Amb aquests privilegis, els mallorquins adoptaven les constitucions catalanes, amb els oficis i beneficis catalans. Així mateix, es regirien pels Usos de Barcelona i fins i tot tindrien dret a representació a les Corts Catalanes. Així passaven a ser catalans de ple dret, tal i com ho van ser els primers repobladors de l’illa 135 anys abans.
Els mallorquins (llegiu “baleàrics”) a partir de llavors es guiaven per les lleis i usos de Barcelona, si bé tenien l’inconvenient que, davant de qualsevol problema judicial, havien d’anar a Barcelona a dirimir-los, cosa que molestava sobretot les elits mallorquines. Elits que van adoptar de no gaire bon grau allò imposat pel rei catalanoaragonès, arribant fins i tot a no enviar representants a Corts a Barcelona. Tot sigui el dir-ho, que això no passava als representants menorquins i eivissencs, ja que, recelosos del centralisme mallorquí, no dubtaven a marcar distàncies amb els veïns i enviaven representants a Corts.
Aquesta inclusió dins l’estructura política catalana va fer que, per exemple, al Compromís de Casp de 1412 , en què 3 representants de cada regne (Aragó, València i Catalunya) havien d’escollir el nou rei que governaria Aragó, els mallorquins estiguessin inclosos a la representació catalana.
La situació de catalanitat jurídica de les illes va durar fins el 1439 , en què Alfons el Magnànim , després de les contínues queixes dels nobles mallorquins, va decretar l’anomenat Privilegi de Gaeta, que suspenia l’ús exclusiu del dret català i se substituïa pel Dret Romà i una adaptació illenca dels usos catalans. Lleis i usos que serien els que funcionarien a les illes fins el 1715, quan la monarquia hispànica va assimilar finalment tota la Corona d’Aragó.
En definitiva, que per molt que agradi o no, les illes Balears i Catalunya han tingut -i tenen- una profunda relació mútua que ningú no pot negar, compartint una història, una cultura i una llengua comunes, si bé cadascuna amb les seves innegables particularitats. Una altra cosa és que les relacions hagin tingut alts i baixos, alternant moments de germanor amb moments de mala maror, i que hi hagi gent que vulgui explotar de forma maliciosa les diferències, però això, simplement, són figues d’un altre paner.
Al capdavall, els plurals acabats en “-es” del català són una aportació dels escriptors mallorquins.
Per alguna cosa serà.
Temps de lectura: 4 minuts
