«M’encisa el socarrat de la paella, però jo no em puc escudellar; quan la cullera frega el cul de la paella sempre m’esmussa. És una cosa que no té trellat ni forrellat».
Com és possible que, tenint el valencià paraules i expressions tan pròpies, que permeten una comunicació única entre usuaris i usuàries i que formen part de la nostra idiosincràsia, cada vegada s’utilitze menys? I no ho dic jo; les últimes dades proporcionades per la Plataforma per la Llengua ens mostren que, a València, parla valencià habitualment una de cada tres persones –això fa un 34,8 %–. Si parlem de València ciutat, el percentatge disminueix fins a menys del 15 %.
Però no serà aquesta una reflexió que es queixe d’aquestes dades, perquè gemegar és ben fàcil. Allò que pretenc és posar en valor com el valencià és mostra inequívoca d’una identitat com a poble i, més generalment, com la llengua és el vehicle de transmissió cultural per excel·lència. Un vehicle que, malauradament, es va quedant sense gasolina i al qual és precís carregar-li’n més.
No cal comptar les vegades que he passat per la caixa d’un supermercat i, tot desvanit he dit «amb targeta, per favor». En valencià. No obstant això, a la pregunta «¿tienes la tarjeta de cliente? Dime el número», automàticament l’he lletrejat en castellà. Redeu, això és gastar gasolina i no recarregar-ne després, amb l’estima que tenim a tot allò inflamable. I de la mateixa manera que jo no era conscient del dany que poden fer aquests comportaments tan ximples a la llengua fins que no vaig ser fadrí, pense que molta gent tampoc ho és.
Allò que vull dir és que cal que tinguem seny a l’hora de triar la llengua en què parlem. Sí, és cert que fa comboi parlar castellà amb algú i descobrir que es pot parlar valencià perfectament, però en fa més no haver de canviar sistemàticament de llengua. Malgrat les dades, no hi ha excusa per a espolsar el valencià de la nostra quotidianitat, encalar-lo lluny del dia a dia i refilar-lo a un lloc també molt típic de la nostra llengua.
Com tornar a carregar el nostre valencià? Parlant-lo, millor o pitjor, però parlant-lo. I no només això, sinó també escoltant al Botifarra o a Raimon, mudant-se per a anar a un convit, pegant un bac mentre espigoles taronges, escurant després de fer un arròs al forn o festejant amb un o una valencianoparlant.
No fa falta parlar un valencià acadèmic –cosa que molts i moltes temen a l’hora d’encetar una conversa– ni ser un lletraferit per a fer servir la nostra llengua. De la mateixa manera que deia Fuster que «ningú no s’ha d’enganyar: dir “bon dia” ja és fer literatura», dir «bon dia» també és fer llengua.
Temps de lectura: 2 minuts
