Encara que fou publicat el 31 de maig del 1998, l’article -degudament ajustat a l’espai reservat de les pàgines de cultura del setmanari-, fou redactat i alçat en l’arxiu corresponent una setmana abans, durant la celebració de la Fira del Llibre a València, on em trobí l’escriptor suecà just quan anava a l’encontre d’un altre lletraferit, aquest primerenc, Joan Olivares, qui, al mateix temps que s’estrenava com a narrador, guanyava el Premi de Narrativa Eròtica La Vall d’Albaida amb la novel·la Dies de verema.
Dins de la caseta que hi havia disposat l’editorial, de tan reduïdes dimensions que escassament hi cabien un parell de persones, com sardines en llanda, entre piles de llibres i expositors, hi vaig poder distingir, no sense penes, les seues ulleres sobreeixint amb treballs per damunt del mur de llibres, mentre es proposava a signar-ne alguns d’exemplars seus.
Recorde que plovia a estones, i a estones guaitava un sol justicier que et feia rodar el cap, o la ment, o ambdues coses ensems, convertint aquell esdeveniment cultural -amb cues sense fi de consumidors de lectura mediàtica (sense cap interés literari), en un purgatori per als valencians.
Aquella no era la primera vegada que em trobava amb Josep Franco. Cinc anys abans, m’havien acceptat una proposta una mica surrealista: dirigir i presentar un programa de ràdio que s’havia d’articular entorn a una tertúlia literària. El programa havia de tenir un format setmanal d’una hora de durada. En aquella ocasió, el tema a tractar durant la tertúlia amb els convidats era el llibre Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. Havia de comptar, doncs, entre un i tres convidats, pel cap damunt -sent un participant el mínim d’assistència perquè es pogués portar a terme el programa, sense que semblés cap monòleg. En tenia un d’assegurat; me’n faltaven dos més, però. Així que vaig tirar d’agenda i durant un parell de setmanes em passí tots els matins telefonant a uns i altres possibles candidats. Finalment, el Zequi en facilità el telèfon de Ferran Belda, director del quadernet (amb perdó) “Comunidad Valenciana” del diari El País a València. No només es mostrà amable, sinó que em va transferir tot un allau d’informació que no tinguí més remei que anotar-ne les dades en qualsevol tros de paper que tenia a la vista. Temps més tard, i també gràcies a la seua atenció amatent, em proporcionà el telèfon d’una de les referències literàries més importants del País Valencià a La Safor. Però això vindria temps més tard. Vaig pensar llavors que ben bé podria apuntar-me un bon tant si aconseguia tindre la presència en directe de Raimon, però, segons em confessà per telèfon, en aquelles dates s’estaria a Roma fent una sèrie de recitals, i li era impossible la seua presència, tant física com telefònica. Jo volia que aquell programa marqués una fita en la ràdio local, ja que no podria ser en alguna de les cadenes estatals grans, que ho fes una a nivell municipal seria un gran triomf, i potser algunes cadenes s’ho mirarien d’una altra manera i em plourien els contractes. La realitat, però, s’hi imposà, tossuda, de nou. El segon convidat que també n’acceptà la invitació fou Vicent Ventura, gran amic de Fuster –aquesta “gran” amistat es troba retratada en tota la seua complexitat a l’epistolari de Joan Fuster, publicat per 3i4-, que es mostrà no massa convençut de la utilitat i seriositat del programa, tot i que al capdavall es va comprometre a participar-hi via telefònica. Així que concretarem l’horari i el temps que en disposaria, de participació, o de veu, o de silenci. No hi hagué cap problema (els problemes vindrien després, durant l’emissió). I el tercer de la discòrdia, Josep Franco, n’acceptà la invitació alhora que se’m tornava a caure el cel damunt el cap, “és que, per educació, jo mai dic que no a ningú”, em confessaria, bo i maleint que la direcció del programa no tingués ni el mínim detall d’haver-lo convidat a sopar o a fer-se càrrec de les despeses del taxi que havia de tornar-lo a Sueca, de nit. No contaré, perquè no és el propòsit d’aquest retrat, com transcorregué la nit, que, sense saber-ne ben bé per què, tingué una de les més nombroses audiències que recordaven els responsables de l’emissora: estigueren amb els pàmpols ben apegats als transistors la classe de segon de periodisme de la Facultat de Ciències de la Informació de la U.V. amb seu a Montcada; a més, ens comunicaren que s’havia arribat a escoltar a diverses poblacions de la vora i fins en alguns barris dels afores de València ciutat. Tanmateix, el que sí contaré ara és la trobada amb l’escriptor de Sueca a la Fira del Llibre a Vivers, la primavera plujosa del 1998.
Per aquells dies, encara ressonava una irritant controvèrsia amb l’escriptor suecà i una part de la crítica arran de la publicació d’un altre llibre seu anterior, L’enviat –una novel·la curta en pàgines i llarga en crítica àcida (amb raó)-, motiu sobrat perquè des d’alguns papers impresos se la condemnara al foc etern. “Qui té dret a llançar a les flames un llibre?”, vaig reflexionar en veu alta. “Tot el món hi té dret”, va reflexionar l’autor en veu alta. “De tota manera, el lector sempre té les seues preferències i criteris a l’hora de llegir un llibre”, va sentenciar, sense més romanços. Josep Franco no podia estrafer el seu posat neguitós, mentre desesperava interiorment a l’espera que algun lector encuriosit l’endevinara d’entre les piles de llibres, o s’hi acostara, encara que fos per tafanejar una mica (això els passa a la majoria d‟escriptors valencians: són sistemàticament ignorats, per la oficialitat, pels mitjans de comunicació, per les grans editorials, per les distribuïdores, per la ciutadania. Pocs llibres, puc afirmar, en firmaria aquella vesprada, de la seua nova novel·la, Les potències de l’ànima, on, al llarg de més de quatre-centes pàgines, s’hi esforça per copsar la realitat de tota una època, els 50 i 60, a l’ombra de l’abassegadora mediocritat franquista, a través de l’autopsicoanàlisi.
—Es pot dir que Les potències és la vostra novel·la de reflexió i anàlisi del franquisme?
—Ben bé, és com una espècie d’expiació meua. Volia tancar un període històric, que calia finir ja definitivament.
—A la novel·la, quina part correspondria a la història, quina a la ficció, i en quin grau vos heu implicat?
Durant uns minuts pensa en la resposta, mentre ho aprofita per signar-ne un llibre (no el que li han acabat de premiar), sinó un autèntic best-seller, el seu best-seller: L’últim roder. En acabar la dedicatòria, s’apuja les ulleres i, mirant la fulla en blanc del bloc de notes, em diu:
—Tot plegat és molt difícil d’explicar. És difícil discernir quina part de cada cosa podem trobar-hi. Realment, quan no tens idees a contar, sempre tires mà de la teua pròpia història, de la teua vida. I això sempre suposa que hi haurà una gran extensió del text que hom escriu a propòsit de l’engany de la memòria.
—Aquest engany de la memòria, però, no respondrà a una més que evident intencionalitat de l’autor?
—Sens dubte que, en el meu cas, la busque. Jo pense que ve marcada per l’evolució normal de l’autor en la seua recerca per trobar nous camins possibles per a la seua escriptura, i per a poder desenvolupar noves idees amb què construir una novel·la.
—És ací, concretament en la recerca d’eixos nous camins possibles, on vós cerqueu l’adjectiu adient amb què matisar el substantiu i, fins i tot, conferir a la frase una ambigüitat calculada?
—Sí. Sobretot, el que intente és que el lector puga compartir amb mi tot el text a través del significat més ampli de cada paraula. Per això, tampoc m’importaria que el lector comprenguera una altra cosa, perquè, en definitiva, d’això es tracta. Escriure és establir una comunicació amb el lector, un intercanvi d’idees.
Mentre enraonem, he agafat un dels exemplars que s’hi exposen de la seua darrera novel·la, guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 1997, Les potències de l’ànima, una de les seues narracions més reeixides, amb escreix, i l’he anat fullejant, tot i que ja me l’havia llegit setmanes abans. Escrita en un to més prompte optimista, també sentimental, de vegades dur, i un escepticisme que plana amerant tot el text, el protagonista, un psicoanalista, narra la seua vida a tall de confessió, maldant per interpretar la història, copsar la vida i entendre tot allò que l’envolta, en un acte de contrició. Hom podria dir que es tracta, sens dubte, d’una novel·la dura… Molt dura…
—És un acte de contrició. Està molt encertada aquesta expressió; per això és dura. Tanmateix, l’autor –és a dir, jo- he volgut que el text estigués travessat en tot moment per la ironia, una sòbria ironia, i per l’humor. Clar, aquesta ironia i aquest humor els haurà de trobar el lector entre línies. No s’hi troben explícits en la lectura directa.
—Això pot suposar un major esforç per part del lector i…
—Això suposarà que quan el lector haja llegit la novel·la i l’haja comprés, se sentirà no només complagut sinó immensament feliç. Llegir no és cap plaer, com ens volen fer creure; llegir és dur perquè és un esforç. Qui no haja llegit mai en sa vida, doncs, és clar que es creurà això de que llegir és un plaer; per això no lligen.
Tot plegat no són més que alguns recursos narratius, estilístics, amb què l’autor pot disposar dels elements escaients per a psicoanalitzar tota una generació que, esponerada pel temps històric que li va pertocar viure (i patir) van tractar de trobar la felicitat mitjançant el “primitiu” procediment de transgredir les normes, mentre uns altres s’hi apujaven al cavall de la història.
—Una de les claus de la vostra novel·la és el seu protagonista, un psicoanalista. Per què aquesta figura com actant principal?
—Per poder analitzar molt millor aquella etapa històrica, comprendre-la, i veure en quin grau ha marcat i decidit el seu destí. D’altra banda, també volia conéixer quant era capaç d’arribar a influir un intel·lectual en la societat i obrir-ne una de nova. El problema dels intel·lectuals és que ara no són més que simples divulgadors de reflexions analítiques.
Tot plegat, anava reflexionant pel camí de la conversa -entre una mena de rebel·lies de somiatruites, errades i penediments, junt amb un sentiment de culpa i recança fortament arrelats-, que u pot tindre la sensació, o el sentiment, que la vida s’ha llançat a perdre en l’esforç i que el destí ha estat en mans d’algú altre. Eixe altre, però, que s’està de dir l’escriptor, no és més que u mateix, determinat a fer de la lluita històrica un valor, el sentit de la seua vida. Greu error, ens ve a dir aquesta novel·la, però sense dir-ho.
M’acomiade de Josep Franco amb una abraçada, tot recordant aquella nit als estudis de la ràdio comarcal on -em confessà- se sentí totalment perdut, sense arribar a comprendre com havia pogut dir que sí a la meua invitació. La bona educació té eixes coses. Tanmateix, però, el record és agradable i serví perquè una bona colla d’estudiants de Ciències de la Comunicació aprengueren com no es deu de fer mai un programa de ràdio.
Títol: Les potències de l’ànima
Autor: Josep Franco
Any: 1998
Editorial: Edicions Bromera (Col·lecció L’eclèctica)
Gènere: Novel·la
Pàgines: 384
ISBN: 9788476603659
Premi: Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 1997
Preu: 22,50€
Temps de lectura: 10 minuts
