Que l’aigua és un bé escàs, és un d’aquells mantres que la gent, sobretot a l’àrea mediterrània, coneixem molt bé. La calor i aquestes sequeres estiuenques que moltes vegades acaben per afectar el subministrament d’aigua corrent, ens fan prendre consciència de la necessitat de valorar l’aigua. És per això que, quan veiem que es produeixen grans crescudes als rius a causa d’una temporada de pluges estranyament alta, no són pocs els que es lamenten que aquesta aigua se’n vagi directa al mar. Pantans, assuts, preses… els rius cada cop estan més explotats fruit de l’exagerada necessitat d’aigua corrent de la societat moderna i, si no fos per la pressió popular, estaria tan aprofitada que no arribaria ni una gota al mar, com de fet passa a no pocs rius petits i no tan petits. No obstant això, aquesta política de fer preses a tort i a dret per retenir l’aigua -per més que hi hagi gent a qui li agradi- té doble mesura i, justament, aquesta obsessió acaparadora està provocant el fenomen contrari: que ens quedem sense aigua. Estic parlant del rebliment dels embassaments.
Un riu és, per definició, el desguàs natural de les aigües que cauen al continent. Això significa que, a més del seu paper de sèquia natural donant vida allà per on passa, aquesta aigua renta, alhora, el producte de l’erosió del continent: els sediments. En una situació normal, la llera dels rius transporta els sediments generats a la seva conca i els diposita al mar, on forma deltes i omple els fons marins que, amb el temps, acabaran formant noves muntanyes. I on van tots aquests sediments si els rius no són capaços de portar la càrrega fins al mar? Efectivament, queden retinguts als embassaments que hi ha al mig.
Conegut és l’efecte que té sobre els deltes la retenció de la terra que fan les preses, tal és el cas de la brutal reculada del delta de l’Ebre a causa d’això, però resulta molt poc conegut l’efecte que aquests sediments tenen als pantans, els quals perden capacitat a marxes forçades i a velocitats endimoniades. Però és clar… com que el problema està sota l’aigua, ningú ho veu i ningú no li fa cas. El problema és molt més seriós del que pugui semblar i d’una solució pràcticament impossible.
L’any 1953 s’inaugurava el pantà de Cordobilla a la llera del riu Genil. Amb els seus 34 hm3 (3 vegades el pantà de Flix), aquest embassament permetia el reg de més de 15.000 hectàrees de cultius del camp andalús. Sap quina és la seva capacitat avui dia? Uns paupèrrims 0’5 hm3. O el que és el mateix, que en aquest període de temps el pantà ha perdut el 98,5% de la capacitat. I no pensi que és una cosa extraordinària: el de Doña Aldonza (23 hm3) ha perdut el 96%, el de Pedro Marín (19 hm3) ha perdut el 95% i a ells hauríem de sumar infinitat de petits pantans que han quedat absolutament penjats de terra (cas del pantà del Relleu), produint enormes pèrdues als regants i propietaris de les preses. I això només són els que veiem.
Efectivament, els embassaments més grans, en tant que són més grans, acumulen més aigua i, per tant, són un parany més gran per a uns sediments que no poden superar la presa per fins que siguin. L’exemple més clar és el del pantà de Mequinensa, que amb 1.533 hm3 de capacitat, és el més gran de la conca de l’Ebre.
Aquest embassament, construït el 1964 a la llera del riu Ebre conté al seu interior la gens menyspreable quantitat de 200 hm3 de sediments acumulats pel riu en poc més de 50 anys. Us sembla poc? Doncs sapigueu que amb aquest volum de graves, sorres i fangs robats al delta de l’Ebre es podrien omplir fins al ras dos embassaments com el d’Oliana o quatre vegades l’embassament de Riosequillo. I igual que aquest, els més de 200 pantans que retenen la conca de l’Ebre o els més de 1.000 que hi ha repartits per tota la geografia espanyola, alguns dels quals, com el de Terradets, han arribat a formar autèntics sistemes deltaics (amb la seva flora i fauna corresponent) a l’interior de l’embassament, reduint-ne el volum d’aigua en més d’un 30%. No és poca cosa.
La solució a aquest problema no és ni fàcil, ni senzilla i, ni de bon tros, barata, encara que segur que a algun se li haurà acudit la genial idea de dragar els pantans i, així, acabar amb el problema. Doncs bé… sap vostè quants camions de 25 tones de càrrega es necessitarien per treure els llots del pantà de Mequinensa? doncs tan sols 13.600.000…i si cada minut se’n carregués un, ho tindríem buidat en uns breus 25 anys. Facilíssim!
La problemàtica no és fútil, i si bé hi ha possibilitats de dragatge o recuperació de capacitat en el cas d’ embassaments petits, la solució efectiva passa per reduir l’erosió de la conca -disminuint els cultius i la desforestació- i pel buidatge periòdic dels embassaments utilitzant les comportes de fons, que arrossegarien bona part dels sediments i els tornarien a posar en moviment. L’inconvenient és que, per una banda, deixar els cultius no és una opció, la reforestació de les conques és una utopia, i buidar els embassaments -de tal forma que impliqui deixar de produir electricitat o deixar de tenir aigua per regar, la indústria, el turisme, beure, etc.- és una autèntica missió impossible.
En definitiva, l’home ha pensat que els rius són la seva aixeta particular i no ha tingut en compte el fet que és un sistema natural, amb les seves dinàmiques particulars totalment al marge dels interessos humans. Això vol dir que si no fem les coses jugant a favor de la natura (deixant cabals lliures, retirant preses obsoletes i racionalitzant el consum d’aigua), la pròpia naturalesa acabarà per treure’ns-ho.
…i ja ho està fent.
Temps de lectura: 5 minuts
