Sant Jordi, l’heroi cristià venerat per l’Islam
Per als que ens dediquem a l’escriptura, la primavera té una data especial que destaca més que la resta: la diada de Sant Jordi. Aquest dia -el 23 d’abril, per als despistats- a més de celebrar la festivitat del patró de Catalunya, la tradició dicta que el llibre i la rosa han de ser obsequis que no poden faltar a cap casa. Obsequis tradicionals que ajuden a fer que la literatura (ergo la cultura) entri a l’interior d’unes famílies, per desgràcia, massa refractàries a accedir a aquest tipus de subtileses. Amb tot, si alguna cosa no es pot negar és que la festivitat és netament cristiana ja que s’hi venera un heroi i màrtir cristià. Encara que us recomano que tingueu la ment oberta ja que, encara que us sembli mentida, Sant Jordi és molt venerat… per l’Islam! I, a sobre, en un dels seus feus més conflictius: Palestina.
Si algun personatge hi ha que es trobi en tota la iconografia del món cristià, aquest és Sant Jordi. Ja sigui ortodox, protestant, catòlic o copte, la figura d’aquest sant màrtir apareix arreu que hi hagi cristians, donant lloc a tota mena d’advocacions. De fet, se li han dedicat festivitats, edificis, carrers, places, barris, esglésies, monestirs, se li ha fet sant patró de països (Anglaterra, Grècia, Albània, Portugal, Catalunya, Etiòpia, Rússia…), i fins i tot un país porta el seu nom (Geòrgia). Però…com pot ser que una imatge tan icònica de la cristiandat pugui ser venerada per l’Islam? Primer de tot, hem de veure d’on surt la fama del tal Jordi.
Segons sembla, Sant Jordi, que va viure durant el segle III dC, va ser fill d’un militar romà procedent de la Capadòcia (a l’actual Turquia) instal·lat a la colònia romana de Diòspolis (actual Lod, a Israel). Va ser en aquella terra on jugava a les batalletes, que el militar, anomenat Geronci (a cadascú li toca el nom que li toca, què hi farem), es va casar amb una dona local de bona família anomenada Policrònia. I de les batusses civico-militars de la parella va néixer al cap de poc temps el seu fill Georgios.
Georgios (nom grec que significa “pagès” i del qual deriven totes les versions posteriors), va créixer i es va enrolar a l’exèrcit romà, aconseguint amb el temps la categoria de tribú. No obstant això, l’emperador Dioclecià va arrencar una dura campanya de repressió contra els cristians, per la qual cosa va ordenar a tots els tribuns de l’imperi a reprimir durament la nova religió. Davant aquella ordre, Georgios es va negar a acomplir-la, ja que s’havia convertit en cristià. Atenent (ehem!) les raons de Georgios, Dioclecià, amablement (ehem!) el va apartar de l’exèrcit i el va ordenar torturar, ni més ni menys que durant set anys. Temps durant el qual, Georgios no va baixar del burro i va acabar morint el 303 dC sense abjurar de la seva fe.
Alguns cronistes diuen que la tortura va consistir a ser tallat a bocins amb una roda d’espases, arribant a ser fins i tot escapçat. Encara que el més graciós de l’assumpte és que, segons sembla, durant aquest lapse, va ressuscitar fins a tres vegades. És de suposar que, avui dia, aquests cronistes no haurien passat un control d’alcoholèmia a l’ús, tenint en compte la fantasia de la història. Potser per això, temps a venir, aquests escrits es van considerar apòcrifs pels teòlegs – digueu-los perepunyetes. Amb tot, la fama de Georgios va córrer com la pólvora, sent elevat a sant l’any 494, per causa de la seva bravura i tenacitat a l’hora de defensar el cristianisme.
Així, l’exemple de Georgios va calar profund entre els seus paisans, els quals li van professar una devoció absoluta des de llavors. Devoció que no es va trencar malgrat que la població va passar de ser totalment cristiana a ser totalment islàmica, passant, així, a formar part del culte musulmà de la zona, malgrat ser un personatge netament cristià.
De fet, actualment, el nom Al-Khadr (Jordi en àrab) és un dels més utilitzats a Palestina i fins i tot es fan oracions en nom seu, arribant a fer-se visites a les esglésies cristianes per part dels musulmans de cara a encomanar-se a Sant Jordi, ja que tenen gran devoció i fe en la seva capacitat de fer miracles. No en va, durant el període otomà -segle XVI al XX-, el monestir ortodox de Sant Jordi a Al-Khader (ciutat prop de Betlem anomenada així pel fet que està enterrat Georgios en aquell monestir) va ser protegit per les forces turques com a demostració de respecte i veneració del sant.
Per si fos poc, fins i tot els teòlegs islàmics associen la figura de Sant Jordi a la d’Al-Khadir, un servent de Moisès, el qual seria una representació -malgrat no quadrar en època- dels valors reencarnats en diversos personatges de l’Alcorà, entre ells el de Georgios. Sent, per això, considerat com un home sant o un profeta al nivell del mateix Jesús.
D’aquesta manera, Sant Jordi (Jorge, George, Al-Khadr, Georgios…) més enllà de representar un heroi únicament cristià, en el fons encarna tota una sèrie de valors universals que tenen cabuda a qualsevol cultura humana independentment de la seva adscripció religiosa.
Abnegació, compromís, fidelitat, coratge, bondat… així, representats en un personatge que navega entre el mite i la realitat, es converteixen en un exemple a seguir per tota la humanitat. Una humanitat que, malauradament, està en permanent amenaça pel temible drac de la ignorància, l’egoisme i la cobdícia. Negra amenaça alada que, tan sols la llança de Sant Jordi serà capaç de destruir per aconseguir que, de la seva sang vessada, broti en aquest món la rosa de la bellesa, l’harmonia i la cultura que tant necessitem per prosperar.
Temps de lectura: 5 minuts
