Març: mes de festes i de Falles… de l’antiga Roma?

Les Falles són una de les festivitats més importants de València. Ja fa dies que s’olora la pólvora, s’escolten els masclets i es percep l’ambient de festa que el mes de març implica. La paraula “falla” prové del llatí facula, que significa ‘petita torxa’. En el Llibre dels Fets es diu que les tropes d’En Jaume  portaven “falles” per a il·luminar-se. Heus ací la primera relació –etimològica– amb la Roma Antiga. No vaig a dir que les Falles ja se celebraven a Roma, puix estaria mentint. És un tema molt estudiat i el seu origen com a tal no es remunta més enllà del segle XVIII. Jo vinc a parlar dels avantpassats de la celebració, de les seves arrels, ja enfonsades en una tradició mil·lenària, molt abans de rebre el nom de la nostra festa per excel·lència.

Les Falles començaren tenint la simbologia dels ritus solars amb motiu de l’arribada dels equinoccis i solsticis, on era habitual encendre fogueres –pensem en les Falles, equinocci de la primavera, o en Sant Joan, solstici de l’estiu–. També tenen a veure amb els ritus de fertilitat i regeneració de la vida, especialment la vegetal: s’acaba una etapa, es crema allò roí i en naix una de nova. S’encenien fogueres, es dansava al seu voltant i es cremaven ninots celebrant l’arribada de la primavera. I si us dic que aquest simbolisme –no les Falles– ja començà en l’antiga Roma?

A Roma, el mes de març, Martius, estava dedicat a Mart, que abans de ser el déu de la guerra que totes i tots coneixem fou, originàriament, déu de la vegetació. Al mes de Martius hi havia moltes festes (segona relació amb els valencians i valencianes). Abans de capficar-me en les Falles, aprofite per a fer un molt resumit esbós d’algunes d’aquestes celebracions:

• A les calendes –el primer dia de cada mes– celebraven la Matronalia, la festa de les dones casades. Els romans, poc després de fundar la seva ciutat, raptaren les dones del seu poble veí, Sabinia. Un episodi molt difós en la història de l’art: el rapte de les sabines. Quan sabins i romans van entrar en guerra, les dones, el primer dia de març, aconseguiren apaivagar el conflicte. D’ací que Martius s’encete amb una festa ja el primeríssim dia.
• El dia 5 se celebrava la fi del mare clausum, el tancament de les rutes comercials a causa de l’hivern. No només això, sinó que la vespra dels idus de març, dia conegut pel cèlebre assassinat de Juli Cèsar l’any 44 a.C., hi havia la Mamuralia, la festa de l’antic Mart (Mamurius Veturius), en què els romans expulsaven de la ciutat, i a colp de garrot pintat de blanc, un vell disfressat que simbolitzava l’hivern. De igual manera, encara que no amb tanta vehemència, en Falles donem la benvinguda a la primavera i deixem lluny l’estació precedent (tercera relació).
• El dia 17 es portaven a terme les conegudes Dionisíaques, que van donar veu al tòpic romà d’orgies de vi i de sexe. També és cert que aquest tòpic ha estat un poc exagerat pel cristianisme i la festa fou prohibida perquè no encaixava amb els nous valors ideològics de l’Estat. No em detindré ací: hi ha moltes coses a dir sobre aquest tema.

Vull arribar al 19 de març. Eixe dia, els romans celebraven la festa de la Quinquatria, en honor de Minerva, la patrona dels artesans. No deixa de ser curiós que hui, el mateix dia, Sant Josep, patró dels fusters, siga lloat per tota València (quarta i més clara relació). Només canvia el fet que les lluites de gladiadors tan cruentes han desaparegut –no així com les innocents corregudes de bous que ja s’anuncien en l’Estació del Nord, però tampoc em detindré ací–; la resta, ja veieu les correspondències. Aquests propers dies seguirem reunint fustes velles per a cremar-les en honor de Minerva, però el nom ha mutat i ho anomenem Falles.

No atribuïsc tota aquesta simbologia als romans, encara que les relacions són ben paleses, sinó a un imaginari col·lectiu difós en l’Antiguitat. Servisca com a prova d’açò la traducció d’un fragment de Sobre la deessa síria, de Llucià de Samòsata, un siri que va viure en època romana, al segle II, i escrivia en grec (això sí era plurilingüisme). En ell, explica una festivitat amb què ben bé es podrien comparar les nostres Falles.

Celebren la més important de totes les festes que jo conec al principi de la primavera, i l’anomenen uns festa del foc, altres de la torxa. […] Afigen aus, vestits i joies d’or i plata i, una vegada tot complet, li prenen foc i tot es crema. A aquestes festes s’acosta molta gent procedent de Síria i dels països veïns, i tots porten els seus propis objectes sagrats. Tots tenen distintius fets a la seva imatge.

Avui, aquests rituals del foc i de la renovació, tan antics, han sofert òbviament grans modificacions. S’ha perdut, en certa manera, una part de tot el simbolisme que els envoltava o dels cicles de la natura, si bé mantenim encara la purificació catàrquica que proporciona el foc. Predomina la crítica popular, moral, política i social, en detriment de conceptes més profunds.

I no dic que açò no siga correcte: a l’inrevés, tot canvia amb el temps, però hauríem d’aprofundir en l’origen de les coses. No només sobre l’origen material, per així dir-ho, tal i com hi sabem de les Falles, sinó que parle de tot allò que amaguen les nostres festes, les nostres celebracions, els nostres costums i, si m’apures, el nostre dia a dia. Una bona excusa per a llegir els clàssics que tant ens han ensenyat i que tant tenen a dir-nos.

Temps de lectura: 5 minuts