Fa poc he tornat a veure una d’eixes pel·lícules que coincideixen amb la infantesa i s’incrusten irremeiablement als records que tens d’aquesta: Shakespeare in love. Aquest film va arribar a ma vida en format de VHS del Speak Up, una revista per aprendre anglés que la meua germana, filòloga in the making, comprava quan li esqueia el títol de la coberta. La meua persona de vuit-deu anys va estar empassant-se aquest i altres hits noventeros en versió original amb una regularitat preocupant durant una bona temporada, i supose que a ella li he d’agrair el Certificate of Proficiency in English que em llueix al currículum. Gràcies, Susanna del passat!
Per a les persones normals que l’han vista com a molt una vegada i mitja (la mitja a la tele, i alçant-se a pixar de tant en tant) o cap ni una, els refresque la memòria breument. Shakespeare in love té dues trames principals: d’una banda, la història d’amor entre un jove William Shakespeare (Joseph Fiennes, germà menut de Lord Voldemort) i Lady Viola de Lesseps (Gwyneth Paltrow, hui Pepper Pots i estrella d’aquest anunci tan bizarro de Tous); de l’altra, el procés de creació i posada en escena d’una de les obres més famoses del «bard»: Romeu i Julieta. Abans que algú s’espante, ho deixe ja clar: ara parlaré de la segona part.
Sense traure-li mèrit a la part romàntica de la pel·lícula (apegaloseta, sí, però també encantadora i amb un ritme que la converteix en un fil conductor més que acceptable), la vertadera joia de la pel·lícula és l’homenatge que fa al món del teatre, del teatre isabelí en particular, però també en general. Homenatge, sobretot, a la capacitat del teatre per a enamorar i que es reflecteix a través de tres personatges.
Un n’és Lady Viola, a qui la pel·lícula ens presenta immersa en una obra representada per a la reina Isabel I (never forget que Judi Dench es va endur l’Oscar a Millor Actriu Secundària per vuit minuts d’actuació. Ole tu). Primer de tot la trobem rient entusiasmada amb la resta del públic en una escena còmica i, poc després, amb gairebé llàgrimes als ulls mentre recita de cor uns versos d’Els dos gentilhomes de Verona. Inspirada per les grans heroïnes shakespearianes, al llarg del film veiem Lady Viola arriscar la seua reputació i futur matrimoni en disfressar-se d’home per a poder interpretar Romeu a l’obra del seu estimat (un clar paral·lelisme amb la Lady Viola de Nit de reis). A l’època, la participació de les dones al teatre estava prohibida (i sobretot, de dones nobles i amb bona fortuna), però això no aturà la nostra heroïna. Sense cinisme, podria dir-se que, més que Shakespeare, l’amor vertader de Lady Viola és el teatre.
El segon personatge és, com ell mateix es presenta, «els diners»: el senyor Fennyman (mal anomenat «Pennyman», guiño, guiño), que hui en dia seria allò que en diem el productor. Al contrari que Lady Viola, Fennyman comença l’obra supurant tírria infinita per actors, autor i equip en general. Tot i ser aficionat al teatre, no té gens de respecte per les persones que el fan possible i en un principi sols porta una idea al cap: recuperar, amb escreix, la seua inversió en l’obra de William Shakespeare. Tot canvia, però, quan arriba l’actor Ned Allen (interpretat per un Ben Affleck molt jove, molt graciós i molt lluny de ser Batman) i el deixa sense paraules:
A partir d’aquest moment, veiem com el senyor Fennyman queda absolutament captivat per l’obra i acaba sent un més de la companyia, per al que és bo (versos mítics, escenes d’acció, girs de guió) i per al que és roí (rivalitat, censura i imprevistos que sorgeixen dos minuts abans d’eixir a escena).
El tercer personatge té una presència que gairebé no arriba al minut, però cal esmentar-lo pel seu paper en una de les escenes més belles, a parer meu, de la pel·lícula: l’arribada del públic al teatre. Una banda sonora espectacular acompanya el moment en què riuades de gent discorren cap a El Teló i comencen a emplenar-lo de gom a gom, nobles i rics a la graderia, i populatxo a l’arena. L’escama de tot plegat és alegre, formidable, i d’aquesta en sorgeix una veu discordant: la d’un mossén que no deixa de cridar que el teatre és pecat i tota la cantà. En una metàfora visual d’allò més curiosa, la multitud l’empeny cap en dins del recinte, sense donar-li possibilitat d’escapatòria. Més endavant, veurem el mateix mossén emocionat quan la Julieta desperta al costat d’un Romeu inert, i després, aplaudint com un boig, llençant besos a l’escenari, amb la joia i passió de l’amor a primera vista.
(D’aquest moment no he trobat, lamentablement, clip a Youtube, però us deixe l’inici de l’obra, memorable també.)
Podria comentar molts més aspectes teatrals a què la pel·lícula fa referència: el treball dels actors, la construcció del guió, les vanitats d’uns i d’altres, la capacitat de superació d’aquells amb dificultats, el xoc de parers que fa saltar espurnes més d’una vegada… Servidora porta ara cinc anys com a membre d’una companyia de teatre amateur i, salvant les distàncies amb aquells que actuaven per a Sa Majestat, he de dir que amb aquesta revisió m’he sentit meravellosament còmplice amb els personatges (a quin sant, si no, em posava a escriure sobre una pel·liculeta de fa 19 anys que gairebé ningú recorda).
Però sobretot em quede amb la gentada àvida, la xerrameca expectant, el silenci sepulcral, l’aplaudiment rabiós al final i amb la màgia, per dir-ho d’alguna manera, de la representació teatral. No penseu que em pose elitista: hui dia hi ha moltíssimes formes d’entreteniment genials, algunes d’elles amb més pes creatiu i intel·lectual del que se’ls reconeix. No obstant això, poques d’elles tenen aquesta capacitat d’exaltació col·lectiva, i de connexió entre públic i actors.
L’atmosfera d’unió i gresca d’una nit de teatre és talment única i m’atreviria dir que més ho és encara quan hi ha lligams entre els qui són a dalt de l’escenari i els que són asseguts al pati de butaques. És difícil descriure la sensació barreja de satisfacció, orgull i diversió, resultat de passar-te vora un any treballant amb els companys del grup de teatre local i presentar davant de veïnat, amistats i familiars una obra que els fa riure, estremir-se i fins i tot vessar alguna llàgrima, i que finalment els arrenca un aplaudiment eixordador.
Després del segon espectacle que vam fer a l’Aula de Teatre d’Alberic a 2014, vam projectar en pantalla la següent frase de Federico García Lorca: «Un poble que no ajuda i fomenta el seu teatre, si no està mort, està moribund». En un món que cada cop més ens esperona cap a l’existència en soledat, on el jo pesa més que el nosaltres (malgrat les terribles conseqüències que això comporta), el teatre és una d’eixes taules de salvació a les que hem d’agafar-nos com siga, una de les experiències que encara ens recorda que, en realitat, junts ens ho podem passar d’allò més bé, i ser tots una miqueta millor. Hem de defensar els espais i els professionals i sobretot recordar que el teatre és encara (i per molts anys) quelcom de totes i tots.
Així doncs, que visca el teatre, perquè així nosaltres també viurem.
Temps de lectura: 6 minuts
