Macedònia, com el seu nom indica, és un lloc de contrastos. Un poble eslau tant oblidat com acollidor, amb tot el dret de decidir i ser considerat allò que vol ser. Un poble eslau refermant la seua voluntat sentimental de ser el poble deixeble directe d’Alexandre el Gran. Un fet singular tenint en compte que les tribus eslaves van xafar els Balcans un mil·lenni després del conqueridor. Aquesta creença dinàstica sobre els hereus del gran explorador no és gratuïta. Si bé els Balcans no és el lloc idoni per a tindre bons veïns, el cas macedoni és paradigmàtic: els búlgars els consideren una part intrínseca de la seua nació, consideren el macedoni un dialecte de la seua llengua. Els albanesos, majoria a ciutats macedònies com ara Tetovo, somnien amb la creació la de Gran Albània. Però l’enemistat màxima prové des d’una altra macedònia. El país hel·lènic concedeix el nom “República de Macedònia” com a una pura provocació: “Macedònia només hi ha una i Salònica és la capital d’aquella regió grega”. Per als grecs aquells eslaus iugoslaus que empren el sol com a bandera són “Skopjians“. Aquest fet no és intranscendent. Grècia (estat que ignora les seues minories eslaves) bloqueja qualsevol pas pel que fa a la denominació internacional a qui encara es coneix arreu del món com a “Antiga República Iugoslava de Macedònia” (FYROM, en anglés). Almenys fins al moment.
És un fet paradoxal que la independència de Macedònia de la resta de Iugoslàvia va ocórrer sense guerres, sense morts. Uns macedonis a la recerca d’una entitat nacional on l’historicisme no s’ha tingut en compte. Mentre a Salònica el museu de la independència Macedònia focalitza la lluita durant segles d’aquelles terres, a Skopje, la lluita es basa en la creació de Macedònia com a entitat separada de la Bulgària Otomana del segle XIX. Em va resultar fascinant comparar ambdós museus. La història contra els sentiments nacionals.
Un sentiment nacional redibuixat fins al ridícul màxim. Si bé Skopje durant els temps de Tito era un clar exponent del brutalisme arquitectònic, durant l’últim decenni, totes aquelles façanes fetes de ciment ondulat a base de forjats han sigut cobertes per falsos relleus clàssics, decorades amb columnes dòriques i incomptables estàtues de diferents èpoques (des de clàssiques a revolucionaris contra l’imperi Otomà) que ara adornen el centre històric de Skopje, camuflat amb un nou barroquisme digne de Disneyland.
És l’anomenat “Skopje 2014”, un projecte concedit per tal de renovar i remarcar el caràcter “macedoni” de la ciutat (recordem-ho, parlem d’una ciutat amb més d’un 20% de població albanesa). Inspirant-se en els estils arquitectònics de l’Antiguitat Clàssica, Skopje 2014 es va anunciar originalment el 2010, quan el projecte inicialment preveia la construcció d’uns 40 monuments, escultures, façanes renovades i nous edificis. L’any 2015 el nombre d’edificis i monuments ja s’havia triplicat. Mentre l’economia macedònia continuava sense tirar avant, les escultures apareixien com esclata-sangs a la tardor. Partia amb un pressupost inicial de 80 milions d’euros, però el cost final de transformar la capital Macedònia en un escenari hollywoodià prou coent va ascendir a vora els 700 milions d’euros. Una autèntica macedònia de corrupció amb implicacions criminals.
L’any passat, part de tota aquesta nova parafernàlia decorativa es va veure tacada amb els colors d’una macedònia de fruites. És el que es va conéixer com a la “Revolució Colorida” (Шарената револуција). Un moviment social que aglutinava la diversitat ètnica del país contra el govern corrupte de Gruevski i la seua obra cabdal de convertir Skopje en un món tant idíl·lic com fals. Palés va quedar que els materials d’aquells Arcs del Triomf eren més aviat temporals, i amb menys duració que l’imperi d’Alexandre. El material semblant al cartó pedra d’aquells lleons gegants que van convertir Skopje en la ciutat més kitsch d’Europa, certament no passarien a la història.
Alguns exploradors somniàvem en tornar a visitar aquelles terres focalitzant amb llarg termini per tal de gaudir d’una ciutat distòpica. Edificis clàssics en runes mostrant d’altres més vells, més grans, i més brutals fets per a perdurar. La bellesa dels cànons de l’estètica amaga una cara socialista, dura com les pedres. Un somni distòpic que sembla ser no veurem. D’aquella crisi política va nàixer un nou govern crític amb l’anterior executiu. “Sense resoldre el problema denominatiu que tanta controvèrsia genera amb el poble grec, les portes d’Europa romandran tancades”. Això és el que va pensar el nou primer ministre Zoran Zaev i amb eixa fita està disposat a, de nou, reescriure la història, començant per llevar de la plaça central de Skopje la immensa estàtua eqüestre d’Alexandre el Gran (que brolla aigua al mateix temps que gira sense fi). Un rèdit polític criticat durament ja per alguns sectors que rebutgen la idea d’abandonar l’enfortiment nacional així com la d’apropar-se cap a occident.
Tot aquest desgavell titànic d’aquell govern d’escultors i lladres es podia haver evitat. Era tan senzill com deixar de banda el nacionalisme romàntic i llegir un poc d’història. La solució queia en respectar aquestes paraules, unes paraules pronunciades pel mateix Alexandre el Gran: “Enterreu el meu cos i no construïu cap monument. Manteniu les meues mans fora, perquè les persones sàpien que qui va guanyar el món no tenia res en les seues mans quan va morir”.
Imatges pròpies d’un viatge per les macedònies l’any 2014
Temps de lectura: 5 minuts
