La darrera setmana estem assistint a debats lingüístics que si més no, donen per parlar. Primer era la Irene Montero qui decidia animar el debat parlamentari amb la paraula “portavoza”. Com és habitual a l’Estat espanyol, tothom té alguna cosa a dir, i les crítiques al voltant de la feminització del llenguatge no s’han fet esperar. Portavoza ha resultat ser poc més que un sacrilegi envers la sacrosanta, inviolable i inalterable lengua española. Una llengua que tot i -veges tu què curiós- és parlada segurament pel mateix nombre d’homes que de dones, sembla oblidar totes aquestes dones a l’hora d’expressar la realitat. Supose que si som sinceres, la llengua no s’oblida de res i qui ens oblidem som les persones, i que per tant aquest fenomen no és exclusiu de l’espanyol. Molts cops, quan surt el debat sobre el gènere del llenguatge, s’imposa l’opinió que les duplicitats són tedioses i que en un email dir benvolgut/da és redundant i innecessari. Innecessari per a qui? Per als homes? El llenguatge és qui fa realitat les coses, és la vareta màgica perquè fets i esdeveniments SIGUEN. És la passarel·la entre l’imaginari i la realitat. Us donaré una prova: fa un parell d’anys que vaig decidir transformar el llenguatge per parlar amb la meua filla major. És com una espècie d’experiment casolà molt senzill. Els contes que llegim els trasnformem per tal que siguen protagonitzats per dones (els prínceps bells, que canten molt bé i que viuen en palaus fastuosos, són rescatats per guerreres i cavalleres valentes i encoratjades que munten a cavall i lluiten amb dracs i gegantes) i les anècdotes diàries i històries que contem als sopars i dinars familiars són protagonitzats per persones o, si cal especificar, per dones (per exemple, “avui he pujat a l’autobús i l’autobusera m’ha obert tot i que ja havia tancat la porta” substitueix a “avui l’autobuser s’ho ha currat i m’ha obert la porta in extremis” siga quin siga el gènere real de la protagonista. Pot semblar exagerat però penseu que hem de compensar la masculinització de la societat). Doncs l’altre dia vam tenir els primers resultats de l’experiment: se’ns havia espatllat el rentaplats i en explicar-li a la xiqueta que havia vingut una persona a reparar-lo va dir “i com es deia la dona que l’ha arreglat?”. Et voi-là, la màgia havia funcionat. Qui repara electrodomèstics a l’imaginari col·lectiu? Els HOMES! Doncs ja no! Sembla una estupidesa, però si ens parem a pensar, quin missatge li donem a les nostres filles si totes les històries que contem són protagonitzades per homes? Si el gènere neutre és l’home? Doncs el missatge crec que és prou evident…
La segona notícia lingüística de la setmana i que té molt a veure amb la capacitat del llenguatge per visibilitzar la realitat, ha estat el fet que la cooperativa valenciana Consum ha decidit deixar d’etiquetar en valencià. A banda del fet que a nivell de màrqueting aquesta és una decisió no massa encertada (l’únic que farà serà emprenyar milers de consumidors i consumidores mentre que provablement no ajudarà a incorporar clientela nova) crec que cal recalcar la importància de l’ús vehicular d’una llengua. Si no veiem la nostra llengua en cap lloc és com si no existís. El fet que certs aspectes de la nostra vida no es vegen reflectits en la nostra llengua, és a dir, que no puguem comprar, anar al cinema, veure la televisió o llegir premsa escrita en valencià, fà que una part de nosaltres mateixos no acabe d’existir. Sincerament, espere que Consum recapacite i torne a l’etiquetatge en valencià.
Temps de lectura: 3 minuts
