Les adaptacions literàries a la xicoteta i gran pantalla agraden, i no només als grans lectors. Una prova d’això són les novetats de la cartellera de cine que arriben a guanyar el tan desitjat Oscar que, no sempre són fidels al llibre original. La factoria Disney no ha estat l’única que ha maquillat els contes populars que lingüistes com els germans bessons Jackob i Wilhem Grimm, o professors de la cort com Charles Perrault, recopilaren. Aaltres obres literàries posteriors que s’adaptaren a la pantalla van patir moltes modificacions que, de vegades, es pot dir que milloraren la història original.
Tot seguit, presentem quatre adaptacions que agradaren més que el llibre, encara que, moltes vegades, a despit de l’autor.
1. L’últim dels mohicans, de James Fenimor Cooper publicat en 1826 i que es va adaptar al cinema en 1992. La història se situa a mitjan segle XVIII quan tant França com la Gran Bretanya es disputaven el control de les colònies de l’Amèrica del Nord en la Guerra dels Set Anys. Els nadius es dividien en dos tribus majoritàries enfrontades a mort: els mohicans, partidaris els anglesos, i els fures, de part dels francesos. Quan les fures segresten les dos filles del coronel britànic Munro, els mohicans els ajuden. I a partir d’aquest moment és quan trobem les grans diferències entre llibre i pel·lícula. En la part final del film, Alice, la filla rossa del coronel, es precipita per un penya-segat per fugir dels furons, i la seua germana Cora es queda amb Ull de falcó, un mohicà d’origen blanc. El desenllaç en el llibre ocorre més bé al contrari, Alice sobreviu i Cora, que en realitat és mulata, mor.
Sembla que l’objectiu de Fenimore era mostrar els progressos de la civilització enfront els salvatges i la supremacia de la raça blanca, tot i que en el llibre el romanticisme té molt més pes.
2. En 1996 es va publicar El quadern de Noah, de Nicolas Sparks i vuit anys més tard se’n va fer la versió cinematogràfica. Les diferències entre el llibre original i l’adaptació són tan mínimes que quasi es pot dir que es limita a xifres exclusivament. En la pel·lícula, la parella es coneix quan Allie té dèsset anys i Noah dènou, però en realitat tenien quinze i dèsset, respectivament. Els escenaris, els cotxes i el vestuari del film estan ambientats en els anys quaranta, encara que en el llibre es diu que es coneixen just en l’estiu de 1932. Segons la pel·lícula és la mare de la xica qui s’oposa a la relació, quan en realitat el llibre diu que és el pare.
D’altra banda, i ja donant pas a les dates numèriques, els dos joves passen set anys sense veure’s segons la pel·lícula, però en el llibre en són el doble, catorze. Més nombres, durant la seua absència, Noah li escriu una carta al dia durant un any, no de traspàs, i per això tenim un total de 365 cartes en la pel·lícula, mentre que en el llibre Noah li escriu una carta al mes durant dos anys i mig que, si traguem el compte, en són trenta. Allie no arriba a llegir cap carta perquè els pares les hi amaguen totes i en la pel·lícula ella ho descobreix quan demana explicacions a Noah per no saber res durant tot aquell temps. En el llibre, Noah li ho conta tot sense que ella ho pregunte. Altres canvis són que en el llibre Allie es converteix en una artista, estimava dibuixar, i pateix Alzheimer i no de demència senil com veiem a la pel·lícula.
3. En tercer lloc, el que més crida l’atenció de l’adaptació del llibre Mary Poppins de Pamela Travers (publicat en 1934) i la pel·lícula musical (estrenada en 1964) és l’actitud de l’autora. El disgust de Pamela Travers fou monumental i va manifestar obertament el seu rebuig total per la tan ben acollida versió cinematogràfica de Disney (jo en sóc una fan devota). La història de la mainadera màgica en la pel·lícula és la d’una dona que entra en la vida de dos xiquets durant el temps suficient per inculcar-los valors com la importància de les xicotetes coses de cada dia, la virtut del riure i el perill de prendre’s les coses massa seriosament, el mateix que sobrevalorar els diners i el seu poder.
La mainadera és una recreació d’una tia paterna de l’autora que, després de morir el seu estimat pare (un banquer somiador i aficionat a la beguda amb poca inclinació a les coses materials) que es va fer càrrec de l’educació de Pamela i dels seus germans amb mà dura i una rigidesa extrema que l’autora va voler traslladar al llibre de ficció. Aleshores, més que retre homenatge la seua intenció era demostrar el seu tarannà estricte, però Disney va aconseguir que fora adorable i inoblidable. En el llibre la mainadera pretenia que els nebodets al seu càrrec l’obediren sense donar-los cap explicació ni respondre mai a les seues preguntes (aquesta última mania el petit príncep), sense oblidar els càstigs físics com a instrument per fer la seua voluntat.
L’autora va tardar més de vint anys en cedir els drets de l’autor a la companyia Disney, tot perquè necessitava els diners de manera urgent. El que més li va desagradar a Pamela fou l’excessiva dulcificació de la mainadera i els dibuixos animats que en algunes escenes interactuen amb els personatges. Disney també va eliminar sense contemplacions capítols sencers del llibre (com el dia que fan les compres de nadal) i en va afegir d’altres nous (com la visita dels xiquets al banc on treballa el pare i les repetides absències de la mare dels menuts).
El final feliç del llibre suposa un canvi total respecte al llibre perquè en les pàgines escrites llegim que els xiquets es queden plorosos i la seua mare s’ho agafa a la tremenda perquè la mainadera se’n va sense avisar.
4. Les bruixes, de l’autor britànic d’origen noruec Roald Dahl es va publicar en 1983 i poc temps després, en 1990, es va adaptar al cinema. Roald Dahl és molt conegut per les seues obres infantils i juvenils, i també per pilotar avions de caça durant la Segona Guerra Mundial. A més, fou un gran defensor dels llibres i la lectura, a més d’un gran escriptor de cartes.
La versió cinematogràfica de Les bruixes és bastant fidel al llibre en tot moment. Amb la mort dels seus pares, un xiquet se’n va a viure amb la seua iaia que li conta històries sobre la seua infantesa on les bruixes tingueren una presència important. Durant unes vacances d’estiu, iaia i nét descobreixen una reunió de bruixes en el mateix hotel on ells s’allotgen. És el moment per a destruir-les, però no poden evitar que el xiquet es convertisca en ratolí. A partir d’aquest fet, el desenllaç entre llibre i pel·lícula canvia totalment. En el llibre, la iaia tanca el nét-ratolí en una gàbia i tots dos es consolen mútuament pensant que és un sort poder compartir junts el poc temps que els queda. A ella perquè ja és gran i a ell perquè els ratolins viuen molt menys temps que un humà.
En la pel·lícula, però, tot és més optimista perquè el xiquet protagonista, el mateix que la resta de xiquets que les bruixes convertien en ratolins, recuperen la seua natura humana. Aquest final fílmic, si tot s’ha de dir, va indignar molt Roald Dahl, que es caracteritzava per rebutjar tot tipus de convencionalismes com els xiquets perfectes, passius i envoltats de comodidats i d’una vida feliç programada pels adults i, sobretot, per una família que sempre estava al seu costat per protegir-los.
Imatge: de la pel·lícula en versió original The Notebook
Publicat originàriament a LIBROPATAS
Temps de lectura: 7 minuts
