“El llenguatge de les paraules pot acabar per expressar la necessitat que les paraules morin, però ho expressa”. I de quina manera! El suïcidi de les paraules…, idea que força el pensament a representar l’ofici d’escriure des de la seva impossibilitat. Aquesta és una de les imatges que m’aleteja al cervell després de llegir Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig, llibre publicat el 1991.
De fet, recordo que quan en alguna entrevista es referien a Roig com a escriptora polígrafa (estic pensant en l’entrevista que Ramon Muntaner li va fer l’any 1989, en el programa Celobert), ella responia que considerava que aquest qualificatiu no li esqueia massa, ja que, de fet, li costava molt escriure. Precisament, Digues que m’estimes… és un llibre que parla d’aquest ofici, de l’ofici de l’escriptura: reflexionant sobre temes tan rellevants com són els bagatges literaris (les lectures que cada una carrega a dintre), la relació entre literatura i mentida, la relació amb la llengua materna o les dones en la literatura. A més, una de les singularitats d’aquest llibre és que hi trobem pinzellades de les diferents facetes del món escrit de Roig: la literària, la periodística, la humana, la intel·lectual, la barcelonina… Per tant, va més enllà d’un simple recull de notes que l’autora va anar fent al llarg dels anys, ja que la mescla d’estils ens permeten entrar en el seu univers personal, que, en ser profund, és transferible.
De fet, Roig trenca amb l’aureola i pesantor que segles de metafísica de l’artista han situat el creador per sobre de la massa vulgar dels mortals, per entendre l’escriptor/a com una persona més que observa, recorda, oblida, exagera i, treballant amb les paraules, crea –i que no necessàriament pateix o té més sensibilitat que la resta. I és que, per bé que a Montserrat Roig l’assaltava l’ànsia de dir allò que no s’ha dit mai –tot i sabent que això era impossible–, emfasitzava que per narrar cal escoltar les veus que no se senten, la gent humil que crea oralment, sense ser-ne conscient, històries efímeres. Ella, doncs, fa un cant a la literatura i al llenguatge del carrer. Ja que és aquí on hi ha les paraules vives que, al capdavall, la humanitat necessita per explicar-se ella mateixa.
A més, Roig remarca que en l’ofici d’escriure es treballa la memòria. La memòria del que es viu i s’ha viscut. Així es transforma tant la realitat immediata com la de la infantesa –per aquest motiu és important observar tant cap endins com cap enfora. Per exemple, l’experiència d’un tren que va cap a Madrid es pot transformar dins d’una novel·la en un tren que ve de París –i Roig ho explica amb simplicitat i elegància, que és com si el lector veiés les mans del mag a càmera lenta per copsar el mecanisme que produeix la màgia. Concretament, un dels símbols de la literatura de Roig és el pati de casa seva, el pati de quan era una nena i tenia prohibit jugar al carrer, el pati on es va sentir culpable per primera vegada, el pati on l’olor de llimoner era l’aroma de la tardor i de la postguerra. Seguint aquest camí, recorda també altres escriptors que han tornat a la seva infantesa (per recrear-se): Màxim Gorki, Jack London, Elias Canetti, Thomas Bernhard… Per bé que, segons l’escriptora, es deixen més traces d’allò que s’oblida que d’allò que es recorda.
“Estem acostumats a ocultar tot allò que és tèrbol, complicat, contradictori. (…) Però la literatura es venja i, com que no és la vida, es fa ambigua”.
Cal tenir en compte que aquest llibre comença a partir d’una anècdota que Roig va viure amb Josep Maria Castellet, quan aquest va sentenciar (segurament en to de broma) que ella mai seria escriptora, ja que no era ni alcohòlica ni drogoaddicta ni lesbiana. Amb murrieria, Roig aprofita aquestes paraules per parlar del dubte sobre el talent. En més d’un apartat apareix que la dificultat de narrar, de treballar les paraules, pot arribar a desvetllar la temptació de “vendre l’ànima al diable” –aquí utilitza alguna frase d’algun autor conegut que deia que, si per escriure una pàgina perfecta calia violar la germana, ho faria. I, immediatament després de fer aquest plantejament, Montserrat Roig es –i ens– pregunta el per què?
Aquí es remou una altra de les preocupacions que té molta rellevància: la del sentit de l’escriptura. De fet, quan era més jove, aquesta “lectora indisciplinada encara que feliç” –com ella mateixa es defineix– va fer tota una sèrie d’entrevistes a escriptors i escriptores on una de les preguntes que repetia era: per què escriviu? Resulta molt interessant llegir algunes de les respostes que mai acaben de ser tancades ni completes, ja que, seguint el punt de vista de Roig, potser la resposta sincera seria massa simple o massa obscena. Així doncs, hi ha qui escriu per escapar de la monotonia i retrobar el jo perdut, o bé per recompondre un món que ens apareix fragmentat. O bé, escriure és una petita venjança contra la vida, una petita “llibertat, desprestigiada, solitària, poc rendible”.
“La llengua, per a qui escriu, és allò que queda quan ja s’ha oblidat tot”.
Montserrat Roig era del tot clara: ella necessitava escriure en català. De fet, emfasitza que la relació amb la llengua materna i amb la llengua apresa no és la mateixa. En aquest sentit, fa referència a autors que han escrit en la llengua apresa i han reconegut que això els ha causat neguit i sensació d’incompletesa. Un dels exemples més universalment coneguts és el de James Joyce (l’irlandès que escrivia en anglès). I és que la paraula és poder. I quan Montserrat Roig recorda que en el col·legi de monges rebia una ensenyança completament en castellà, explica que sentia com si intentessin dominar el territori del seu jo; ja que mai una “mesa” podria ser una “taula”.
“Però no solament a través del castellà descobria que el llenguatge és poder. (…) Fins no fa gaires anys, una part del meu cos que Coromines data des de finals del segle XIV, no existia al diccionari del mestre Fabra. La vaig usar al meu primer llibre i la saliva se’m fonia”.
I és que la dona, la dona que escriu, la dona que és tafanera com Eva i Pandora, fa trontollar l’ordre del món. Això és, dit en altres paraules, fer trontollar les relacions viciades de poder que el sistema masclista i patriarcal s’ha encarregat de reproduir ad nauseam: el bo i intel·ligent (l’home), el dolent i sentimental (la dona). Amb mirada crítica, Montserrat Roig fa un petit repàs de com en la literatura, aquí vista també com a discurs de poder, ha maltractat les dones. A més, tampoc descuida les grans dones creades per homes –mentre les dones reals no tenien ni el temps ni les mateixes possibilitats que els homes a l’hora d’escriure i publicar. De fet, Roig remarca que és necessari que la dona deixi de ser definida en relació amb l’home perquè, si no, la construcció de món es fa des de la consciència de ser ‘l’altra’ o el ‘sexe dèbil’. Per aquest motiu, deia que cal escriure des d’un llenguatge que no ha estat valorat, de tal manera que possibiliti buscar la pròpia mirada de dona (i no s’està parlant de mirada femenina condemnada a la parcialitat) sense passar per la masculina. Les referències a autores són moltes: només a tall d’exemple és interessant esmentar des de Virginia Woolf, Kate Millet, sor Isabel de Villena, Caterina Albert…, fins a Rosa Chacel.
Per tal de concloure, cal tenir en compte que en Digues que m’estimes encara que sigui mentida (on aquest “encara que sigui mentida” del títol és un cant d’amor a la ficció –amb un pessic d’ironia) hi trobem des de reflexions profundes a anècdotes personals –amb, segurament, una mica d’inventiva, com a ella li agradava expressar-se…, ja que hi ha literatura en molts racons de la vida. A més, també hi trobem reflectit i repensat el moment històric que li va tocar viure, amb la mirada ètica de quan feia periodisme. Combinats amb moments de prosa poètica, i lucidesa penetrant. De fet, com la mateixa Montserrat Roig ens convida fer, ens podem preguntar si la literatura és l’art de la mentida? O, justament, dins de l’art…, no es pot mentir, de tal manera que una narració pot ser mentida i veritat alhora –com aquella manera mallorquina tan bonica de començar els contes amb “això era i no era”. Així doncs, aquest llibre, si s’estima la literatura, produeix tant plaer estètic com plaer intel·lectual. És més, si qui llegeix també s’ha enfrontat a la necessitat d’expressar-se des de la creació de narracions, pot sentir a voltes com si Montserrat Roig li estigués llegint les entranyes. I és que, a vegades, com diu Roig, baixem a l’infern perquè estem buscant la pau.
Títol: Digues que m’estimes encara que sigui mentida
Autora: Montserrat Roig
Any de publicació: 1991
Primera edició en aquest segell: 2009
Editorial: Edicions 62
ISBN: 978-84-92549-96-2
Temps de lectura: 8 minuts
