Al principi dels anys 90 del segle XX, El Cabanyal-Canyamelar, aqueix barri –quasi comunitat independent-en el qual desemboca la ciutat de València en el seu extrem est– era un lloc tranquil als meus primers anys d’universitat. Bell i tranquil. Els interminables carrers de més de 300 nombres, travessats per travessies en un plànol en reticle que li feien semblar-se sense exagerar a Manhattan, s’estenien ininterrompudament, esguitats d’habitants de classes socials diverses.
En la zona del Canyamelar, hereva del tram pertanyent a la xicoteta burgesia relacionada amb els negocis del port i el comerç, vivia el veïnat amb més possibilitats econòmiques. En els carrers pertanyents al Cabanyal, Cap de França i en la del desconegut i plagut Llamosí, habitaven majorment obrers i oficinistes. Els pescadors, mariners i venedores de peix ja començaven a ser anecdòtics. La setmana santa marinera començava a eixir de la seua crisi dels anys 80, i les confraries, conscients de la importància identitària i patrimonial de la seua festa, tornaven a presumir pels seus carrers de tota la pompa de les dècades anteriors. I en el Clot, la zona econòmicament més empobrida, membres de l’ètnia gitana que parlaven en valencià convivien en pau.
Doncs bé, d’aqueix Cabanyal feliç, bell i tranquil, en el qual la línia 31 de l’EMT ens arreplegava al matí i retornava caiguda la vesprada als universitaris i universitàries autòctons, alguns companys universitaris d’altres barris de València començaven a preguntar-me si no em feia por viure a “aqueixa zona”. “A quina zona?”, els preguntava jo.
Set anys després vaig obtenir la resposta. Tot formava part d’un pervers pla d’especulació immobiliària que havia començat transmetent als habitants d’altres barris de la ciutat, i és que Cabanyal-Canyamelar era un lloc perillós i suburbial al qual no s’havia d’anar. Aqueix pla, en 1997, passava a la seua segona fase, utilitzant persones excloses socialment per a assetjar els habitants autòctons i expulsar-los mitjançant el que es va anar cridant en geografia urbana, moobing urbanístic.
17 anys de lluita més tard, la resistència veïnal va aconseguir paralitzar els atroços plans d’especulació immobiliària. No obstant això, l’ànima del Cabanyal-Canyamelar ja havia sigut ferida amb l’expulsió forçosa d’una gran part de la seua població autòctona, dipositària de la seua identitat i la seua memòria col·lectiva. Però lluny d’haver-se lliurat, Cabanyal-Canyamelar està en el seu moment més crucial.
Quasi despoblat dels seus habitants autòctons, és objecte d’una segona onada -aquesta vegada benintencionada- d’invasors forans. Uns són atrets per les possibilitats que aquest barri marítim recentment alliberat de la piqueta ofereix a la modernitat cosmopolita i a l’hostaleria alternativa. Altres, activistas socials, es veuen atrets, per la borsa de marginalitat que, instal·lada i manipulada pels especuladors, malviu al actualment degradat clot i a l’anomenada zona zero del barri.
Aquests nous habitants significaran una entrada d’aire fresc i contribuiran a la seua rehabilitació, si en les seues aportacions, sense dubte importants, respecten la memòria històrica del Cabanyal-Canyamelar, no qualifiquen de gentrificadors als veïns resistents, que s’oposen al tràfic de drogues i al gamberrisme en el barri, i sobretot, no releguen novament a l’ostracisme els habitants autòctons. Perquè els habitants autòctons del Cabanyal-Canyamelar fórem les víctimes silenciades d’aquesta guerra econòmica i urbanística indecent.
Les primera conseqüència que va dur l’amenaça de l’especulador va ser l’adulteració de la identitat del Cabanyal-Canyamelar. Però aquesta adulteració, paradoxalment, va ser involuntàriament encetada pels simpatitzants forans de la primera època, que venien al nostre poble a reforçar la resistència veïnal. Va ser la primera vegada que la bona intenció va suposar l’adulteració del nostre patrimoni immaterial. Adulteració que va ser duta a terme, sense voler, a través de les publicacions i activitats culturals que es realitzaven per a donar suport a la nostra causa, capitalitzades i inconscientment adulterades per una part minoritària del veinat del Cabanyal-Canyamelar, molts d’ells no autòctons, que no representaven la visió col·lectiva del barri, ni de bon tros, la seua realitat. Podem dir que estàvem davant del naixement d’un Cabanyal apòcrif.
Amb l’adulteració del patrimoni immaterial del Cabanyal-Canyamelar, València també perd. Si no s’actua, si no es dóna més veu a tots els historiadors, historiadores i cronistes autòctons que tant han treballat i investigat, les conseqüències poden ser molt greus. Si no es difonen les obres d’aquests historiadors i no es desagreuja a la totalitat les persones depositàries de la memòria i la cultura del barri, la ciutat a la qual pertany des de finals del XIX, de vegades per sort i d’altres per desgràcia, perdrà un dels seus béns patrimonials més singulars i més importants, amb una rica història cultural plena de personatges de relleu als àmbit social i sobre totes les coses, cultural.
Perquè la “Xicoteta Rússia”, com es coneixia el Cabanyal en temps de la II República, per la seua proliferació d’organitzacions republicanes d’esquerra, ha estat un focus de cultura singular i amb una trajectòria independent de la de València, en què la totalitat de les seues classes socials mantenien l’ús del valencià; molt lluny, per tant, de la “coentor” de la burgesia capitolina. Com es pot entendre, sinó, l’aparició d’un estil arquitectònic autòcton? El modernisme del Cabanyal no podria haver nascut mai si no haguera format part d’un territori amb un sentiment diferenciat. Aquest modernisme que no està present unicament en els habitatges més menuts, sino també en els edificis més nobles (i que curiosament, mai apareixen als catàlegs apòcrifs), hauria de nomenar-se modernisme Cabanyaler, ja que a la seva manifestació amb edificis més rics també estan presents característiques estilístiques pròpies.
Però malgrat ser propietari d’un univers cultural que el fa únic, València només reivindica del Cabanyal a les seues figures populars i entranyables, com ara Pepica “La Pilona”, indigent dels anys de la meua infantesa i de la dels meus pares i estimada i consentida pel poble. Darrerament, s’ha inaugurat la cafeteria del Teatre Musical, (un dels tres teatres que conformaven la vida cultural del Cabanyal a la primera meitat del segle XX) amb el nom de “Pepica La Pilona”, la qual cosa seria encisadora si Pepica La Pilona haguera nascut i viscut al Canyamelar, indret on s’ubica el teatre i sobretot si Cabanyal-Canyamelar no tinguera una gran i insòlita vinculació amb l’història del teatre de l’Estat Espanyol.
Amparo Guillem, la gran dama del teatre de finals de segle XIX i membre del la companyia de María Guerrero, va estrenar obra al cabanyaler i desaparegut teatre de la Marina. Ella i el seu marit, l’actor Jaime Rivelles, vivien al carrer de la Reina del Cabanyal on va néixer el seu fill també actor, Rafael Rivelles, pare de la gran actriu Amparo Rivelles, i estan soterrats al cementeri del Cabanyal. Uns 50 anys abans, sobre 1830, naixia el sainetista Eduard Escalante, creador d’aquest gènere autòcton valencià, la casa natal del qual va ser enderrocada als anys més durs de la degradació dels especuladors, al carrer que du el seu nom. I, novament, va ser el carrer de la Reina l’escollit pels pares del dramaturg Max Aub, un dels escriptors més importants de la segona meitat del segle XIX per instal·lar la seua primera residència en València, en fugir de França durant la I Guerra Mundial.
Per a alguns i algunes, aquesta invisibilització de la història cultural del Cabanyal-Canyamelar els sembla feta des del paternalisme i de la superioritat i ens troben vulnerats y apartats del seu territori.
La història és llarga i plena de noms, d’esdeveniments, de fets i històries que han de ser preservats, però sobretot difoseo, perquè no és perda la memòria.
Pocs coneixen la vinculació de l’escultor Marià Benlliure amb el Cabanyal on al seu cementeri està soterrat; poques persones, més en allà de les autòctones, coneixen les fites de les seues tres bandes de música, dels seus ateneus, penyes de futbol, falles,comerços, cafés, tertúlies literàries i polítiques, de les seues llibreries, les seues papereries, les seues òptiques, merceries, i pastisseries, Del forn del Santíssim, la Marina, El forn de “L’abuelo”, recentment guardonat, o del de les Delícies, bressol de les “famoses rosquilletes del Cabanyal,” pastes originals de massa farinosa i única, premi de l’exposició de Brussel·les de 1927 i patrimoni gastronòmic per desgràcia ja en lamentable risc de desaparició i que es converteixen en un desconegut símbol de l'”assassinat” de la identitat d’un poble i la seua cultura per conquerir el seu espai.
Amb tot, València necessita recuperar el mal fet per la política de desgast d’aquell govern municipal que, intel·ligentment, va atacar primer les senyes d’identitat per a després acabar físicament amb el Cabanyal-Canyamelar. Necessita posar en relleu la història de la seua cultura i tornar a donar veu als i les habitants autòctons. Perquè no quede amagada com s’oculta una vergonya, una de les festes més singulars i originals de tot el Mediterrani: La Setmana Santa Marinera, que de ser catalana, poble que sap bé distingir el seu patrimoni d’absurds prejudicis antireligiosos -com ja ho va demostrar Lluís Llach a Verges 50- seria patrimoni immaterial de la humanitat.
Temps de lectura: 8 minuts
