Entrem en context
L’adveniment d’una profusió de canals de rapidíssima comunicació digital i formació de comunitats en Internet permet la difusió de continguts a una velocitat que augmenta de manera imparable i que abasta moltíssima gent. Aquesta transformació ha tingut un gran efecte en molts aspectes del món científic. Una part central de l’activitat científica consisteix en la publicació d’articles en revistes autoritzades, que en diguem papers. Els papers comuniquen un resultat original i atribueixen l’autoria del descobriment, que queda a la disposició de tothom (per oposició a les patents, que protegeixen l’explotació del descobriment). Els papers, perquè valguen alguna cosa, han de passar un procés de peer review, és a dir un comité editorial qualificat els analitza, amb l’ajuda d’experts que emeten judicis anònims (el referees), i finalment els aprova i es publiquen. Aleshores es consideren resultats validats. Tot aquest procés abans es feia en correu amb paper i tardava anys. Ara es pot concloure en unes quantes setmanes. Els terminis es van acurtant, tot el món vol anar ràpidament i augmentar la producció…
L’activitat científica es pot realitzar per obligació professional i una satisfacció personal, però la majoria de científics volen tindre prestigi, és una activitat interactiva i competitiva. Quan jo començava a fer ciència seriosament vaig llegir en Science unes declaracions d’algú: prestige is a bottomless pit, un pou sense fons, i quanta raó tenia el que va dir això. La gent faria qualsevol cosa pel prestigi, pel gust de triomfar, de ser escoltat i reconegut, i pels moltíssims recursos i beneficis pràctics que aporta. Ho he vist tantes voltes, l’èxit i l’ambició produeixen un cicle creixent… Són pocs els que poden resistir i mantenir una postura reflexiva.
El combat pel prestigi i la influència en ciència ha estat vigent des de ben prompte (sembla que Newton es barallava freqüentment amb competidors), ho estava en el segle XX i ho està ara. El prestigi va associat al nom i dóna credibilitat a les produccions. No és fàcil d’explicar, però és cert que en cada camp científic una fracció menuda arriben a ser reconeguts, donen les conferències principals, publiquen el que volen quan els dóna la gana, etc. I hui es tan difícil sobresortir, entre un magma enorme de missatges i un soroll espectacular… Aquí podríem parlar en masculí, ja que el nombre de dones que arriben a aquest nivell és una part minúscula del total, però això és un altre tema. El cas és que els científics volen generar resultats importants i tindre el que anomenem impacte. Seria semblant a l’etiqueta habitual d’excel·lència, que realment no significa res, sinó que tens èxit en algun tipus de domini que ha establert alguna comunitat segons els seus valors propis, les seues regles de joc.
Però si que és clar que quan la gent publica coses, vol que siguen llegides, i citades, ja que implica que el teu treball està influint en el d’altres. Moltes cites en papers posteriors formen el criteri central de gran impacte. Com deia abans la correlació entre aquestes mesures i la importància real que es puga atribuir és un assumpte complex. Grans contribucions, verdaderament influents, poden tindre molt poques cites, i al cap de vint anys fructifiquen i creen un camp nou. Quan tens la possibilitat d’estudiar la història pots analitzar aquestes coses. Però molta gent no vol esperar tant. Els científics no es dediquen a pronosticar el passat.
Quan parlem de la comunitat científica, tenim una realitat molt variada i heterogènia, segons la localització geogràfica i altres qüestions. Per exemple en Espanya i en Itàlia, que són llocs on hi ha hagut una falta brutal d’inversions, i també on hi ha idiosincràsies específiques, tenim científics o grups menuts que publiquen modestament i honradament en un camp més o menys estable, i altres que estan en la competició despietada en un camp de frontera, molt més car i exigent. Però jo diria que tant els uns com els altres volen tindre impacte, ser llegits, donar conferències. Ningú vol estar sol i parlar en un buit… No?
Com s’estableix el prestigi i la visibilitat en ciència? Bé, després dels preliminars anteriors, el que vull fer en aquest article és descriure de manera pràctica les maneres com els científics es mesuren, es reconeixen i es troben els uns als altres. Cada u té la seua comunitat, hi ha diferents camps i dominis d’estudi, aleshores existeixen maneres de trobar científics específics, veure el seu impacte, determinar la seua credibilitat i influència… Com funciona tot açò?
Recorreguem les pàgines
Descriuré tres pàgines importants que tenen les funcions d’establir identitats, dirigir-te a autors o papers que busques, i proporcionar valoracions i impacte. Altres recursos com LinkedIn, Facebook, Twitter, Instagram, poden tindre una gran utilitat de difusió de la identitat i del treball, però no fan les funcions anteriors i no les comentaré
De tota la vida existeix el Science Citation Index, que fa molts anys eren uns quadernets de paper, i ara s’ha convertit en Web of Science (Web of Knowledge) https://webofknowledge.com . El que fan aquesta gent és que indexen tots els papers que es publiquen en totes les revistes que es consideren “científiques” i “respectables”, per oposició, per exemple, a predatory journals que busquen fer diners fàcils explotant el pagament per l’open access. Tots açò és un tema complicat, Nature també és un negoci colossal, per exemple, però és l’arquetip de “respectabilitat” i “influència”.
És molt important que en el Web of Science no solament indexen els papers, també indexen totes les cites i les relacionen amb les fonts. Aleshores es pot saber molt senzillament quantes cites te cada paper, i aquesta és la base de diferents nombres clau que actuen de marcadors de prestigi.
El primer és el journal impact factor, que el publiquen en aquesta mateixa pàgina. Té a veure amb les cites rebudes per la revista durant els últims dos anys, en relació amb el nombre d’articles publicats. Cada any el més de juny els editors esperen impacients la publicació de la llista de factors d’impacte que determinarà la consideració i demanda de la seua revista. Publicar un paper en una revista de gran factor d’impacte té un efecte molt positiu sobre el prestigi, les cites futures, etc., i tot el món es fixa en aquest nombre a l’hora d’enviar els papers. Com més gran IF, més difícil i selectiva la revista. Les millors revistes en aquest sentit són Nature, Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America (PNAS), Science.
Un altre marcador important és l’índex h d’un investigador. Aquest índex mesura la influència en termes de número de papers amb moltes cites. Si tens 15 papers amb 15 cites, però no 16 amb 16 cites, el teu número h és 15. Els investigadors espanyols estan classificats aquí http://indice-h.webcindario.com/.
Veiem com funcionen aquestes pàgines. Hem d’entrar a Web of Science, que en tot Espanya es pot des de les institucions acadèmiques en virtut d’una subscripció gestionada per FECYT. Per als que no poden entrar posaré algunes figures. Quan entrem veiem la pàgina de cercar
Aquí pots buscar un autor i troba tots els papers indexats. A continuació cliques Create Citation Report i apareix el següent informe. Estan tots els papers publicats per anys, les cites, el número total, índex h, i baix tots les paper ordenats per cites. Aquí pots trobar tota la carrera científica en un moment.
Val, aquest és el sistema clàssic i que encara té moltíssima autoritat en contractacions, projectes, etc. Però fa uns any als de Google se’ls va acudir fer un sistema semblant anomenat https://scholar.google.es/ . Aquest té l’avantatge que és totalment obert. Crees la teua identitat d’autor i Google recorre tota la xarxa i troba tot el que publiques, en qualsevol format, i tots els que et citen. És al·lucinant. Llista les teues publicacions, el teu índex h, com veus a continuació
Aquí les cites són més que en WoS ja que Google troba moltes més coses, com abstracts de conferencies, que no es posen en l’altra.
El Google Scholar és un sistema molt important perquè et trobe algú que està interessat en tu i de seguida veja el teu prestigi i la teua trajectòria de publicacions passades i actual. Jo el gaste contínuament quan faig d’editor, o de referee de papers o avaluador de projectes, per saber les credencials de la gent que hem vaig trobant.
Un altre sistema d’identitat es ORCID https://orcid.org/ que ha segut adoptat per moltes editorials importants, sobretot per evitar confusions d’autoria. És important tenir un ORCID però jo no el gaste per trobar informació.
Des de fa uns pocs anys ha pujat ràpidament en popularitat ResearchGate https://www.researchgate.net. Es tracta d’un nou medi que és una mena de xarxa social per a científic, on la gent pot penjar papers, realitzar projectes i discussions, tindre seguidors, interactuar… L’avantatge central és que pots trobar immediatament publicacions concretes en obert. També em sembla important utilitzar aquest recurs i tindre una identitat aquí. El ResearchGate mou molta activitat de cooperacions i tràfec d’idees. Per una altra banda és un recurs privat com Google o Facebook i no sabem com evolucionarà quan vulguen traure’n rendiment.
En conclusió. Si ets autors estàs en Web of Science a la força. En les altres, Google Scholar i ResearchGate, t’has de registrar voluntàriament. Crec que tothom que estiga en un àmbit científic professional ho hauria de fer, ja que si algú et busca per saber qui ets i què fas, i NO apareix de seguida el Google Scholar o ResearchGate al teu nom, queda un poc estrany… Scholar solament mostra informació important però no interacciones. En RG pots actuar de moltes maneres i passar el dia tocant botons… és un medi en ràpida evolució.
Temps de lectura: 8 minuts
