Friedrich Nietzsche (1844–1900) va escriure, amb 28 anys, la seva primera obra: El naixement de la tragèdia. I la rebuda que va tenir va ser ambivalent: va anar acompanyada de silencis, incomprensió, algunes crítiques, interpretacions juxtaposades i alguna adhesió apassionada. Pel que fa a aquesta edició d’Adesiara, cal destacar que, tant la introducció de Jaume Pòrtulas (especialista en el món hel·lènic) com la traducció de Manuel Carbonell (traductor, també, d’altres obres cabdals de Nietzsche, com ara Així parlà Zaratustra), ens permeten gaudir i aprofundir en els temes tractats i les intuïcions que s’apunten al llarg de l’obra. Per exemple, l’afirmació dels valors relatius a la vida (en detriment de l’intel·lectualisme socràtic) o la relació entre veritat i aparença. Cal tenir en compte que ens trobem davant d’un filòsof que dóna molta importància al llenguatge i a l’expressió, per tant, poder gaudir de la paraula i l’ímpetu que amaga i mostra ensems és una cosa important.
Com ens recorda Pòrtulas, Nietzsche –quan gestava aquesta obra– pressentia que dins seu creixien l’erudició, la filosofia i l’art alhora. Simbiosi que feia que temés que en naixessin “centaures” –és a dir, obres que anessin més enllà de la classificació que separa les disciplines abans esmentades; i que, per això, no tinguessin una forma acadèmica pura –sinó impura, “monstruosa”. De fet, la poca ortodòxia de Nietzsche és una de les característiques del seu corpus filosòfic i, per tant, de la seva manera de pensar i de ser. Així, cal entendre’l com un pensador inseparable de les seves idees; ja que (com ell mateix va deixar-ne constància) encabia en els escrits tota la seva vida i tota la seva persona, bandejant d’aquesta manera el que els “erudits” assenyalaven com a problemes purament intel·lectuals.
Això no obstant, l’abast de la influència de Nietzsche és incommensurable –ja que no només es troba dins del món de la filosofia, sinó que també arriba, per exemple, al món de l’art, sobretot deixant molta empremta en la literatura. Aquesta rúbrica amb nom propi –com l’anomena Jacques Derrida (filòsof francès del segle XX)– que no té autor, sinó que és autor, va obrir uns nous àmbits de pensament, els quals encara generen i incentiven diàleg. Un dels més coneguts és el que enceta “la mort de Déu” (anunciada tant a la Genealogia de la moral com a Així parlà Zaratustra), perquè comporta la desfeta de l’Absolut (juntament amb els grans nuclis de sentit i valor metafísic). Consegüentment, es deixen de tenir en consideració els criteris absoluts a partir dels quals jutjar la realitat: els sentits, els valors, passen a ser plurals i a trobar-se en la immanència –el que és més íntim, en les vísceres del món, dels individus. De fet, cal tenir en compte que Nietzsche no rebutja tant l’ideal com la pretensió d’imposar-lo als altres: cal que l’ideal sigui una expressió de cada persona; per distingir-se, no per uniformitzar-se. Així doncs, el vitalisme nietzscheà està impregnat pel valor immanent de la vida (com a acte de llibertat); és a dir, es tracta de l’afirmació de la vida en tota la seva magnitud, abraçant tant plaer com dolor, en un etern esdevenir.
Aquí, ens podríem aturar per formular una qüestió encara més bàsica: per què llegir filosofia? Dit de manera abreviada (i, segurament, insuficient): la filosofia ens permet dubtar –qüestionar i qüestionar-nos, obrir la porta a nous pensaments, a altres mirades– encara que la necessitat de pensar vagi contra el ritme contemporani. Reflexionar és intempestiu. Calen pauses, lentitud. I…, sí…, El naixement… és una obra complexa –per bé que encara no ens trobem davant del Nietzsche aforístic. Amb una sola lectura no n’hi ha prou. Si no que cal una primera lectura per impregnar-se de les idees i de l’expressió i del ritme. I, com a mínim, una segona lectura de subratllat i relectures que vagin endavant i endarrere, per tal de comprendre i aprofundir en el pensament. De fet, la filosofia neix del desig de conèixer (de saber). En aquest sentit, alguns filòsofs han considerat que la capacitat de pensar va correlativament lligada a la capacitat de sentir (i viceversa) –per tant, la filosofia amplia els nostres marcs d’experiència, o els fa més profunds. Així doncs, podem obrir la lectura d’aquesta obra des de moltes preguntes, com per exemple: per què l’art ens commou? L’art té una potència alliberadora? Tot art té el mateix valor? Què ens aporta el món de l’art clàssic? I la mitologia grega? Nietzsche no deixa indiferent: captiva o repugna, o les dues coses alhora.
Per bé que no s’ha de reduir El naixement de la tragèdia a la relació entre Apol·lo i Dionís, és convenient prestar-hi atenció i donar-ne quatre pinzellades. En primer lloc, sobre la relació entre art i existència, Nietzsche marca dues posicions oposades: d’una banda, la que concep l’art com un ‘afegitó divertit’, és a dir, una distracció que no arrela en l’essència de l’existència. I, de l’altra, des d’on escriu El naixement…, la concepció que entén que en l’art es desenvolupa la tasca més alta i l’activitat pròpiament metafísica d’aquesta vida. I és des d’aquesta perspectiva que Nietzsche utilitza i analitza les figures d’Apol·lo i de Dionís. Així doncs, per bé que aquestes divinitats artístiques permeten demarcar de manera antitètica les arts, cal considerar que, més enllà d’aquesta classificació, són forces artístiques de la naturalesa –que despleguen la dinàmica mateixa de l’ésser. Això no obstant, no es troben situats al mateix nivell, ja que, segons Nietzsche, Dionís és associat al coneixement angoixant de la veritat, que és feridora, i, per tal d’alliberar-se del dolor devastador que produeix, l’home necessita la il·lusió (la distància) apol·línia. Això és, la visió (semblant a la) del somni, que permet conèixer el saber dionisíac sense que aquest causi la mort.
L’art apol·lini es relaciona amb la mediació de la imatge i de la paraula: la representació hi pren un aspecte concret, és a dir, diferenciat del que no és la pròpia representació. Apol·lo, doncs, té a veure amb l’intel·lecte i el signe. En aquest sentit, algun pensador ha considerat que Apol·lo és una metàfora de la raó, en la mesura que està lligada al subjecte, i que, per tant, no pot arribar a les coses en si, sinó, tan sols, quedar-se en el món dels fenòmens. En canvi, l’art dionisíac (el que no és figuratiu, com la música) no és un reflex de l’aparença, sinó del fons de la realitat mateixa. Dionís es troba més pròxim, doncs, a les línies de l’expressió que a les de la representació. En aquest sentit, una de les altres tesis amb força d’aquesta obra és la d’entendre que la particularitat del teatre és que s’inscriu en aquesta separació (i, alhora, en la síntesi) dels dos principis (el dionisíac i l’apol·lini). Nietzsche troba que un dels focus rellevants de la tragèdia –engendrada per la música– és l’experimentació del dolor, i la redempció en la forma i la desmesura. O sigui, l’afirmació del dolor a partir del distanciament que permet Apol·lo.
Així doncs, podríem considerar que veu en el teatre –i, per extensió, en l’art– un lloc privilegiat de coneixement i experiència. Per tant, les forces artístiques, com a alliberadores, són (o haurien de ser) principi de canvi dins de la cultura i, per extensió, de la vida. De fet, en l’art, Nietzsche afirma la vida com a valor fonamental –convençut que una de les malalties de la cultura occidental és que ha temut (i tem i s’allunya de) la vida. Precisament, retorna als grecs també per la necessitat (o voluntat) de regeneració de la cultura alemanya –relacionat amb el propagandisme a favor de la causa wagneriana (que el portà a la crítica cultural, i a una metafísica de l’artista). Per tant, aquesta mirada encara pot tenir força càustica en la nostra societat de l’espectacle i la distracció; i obrir camins d’interpretació, expressió i gaudi artístic. Una de les mirades que ens aporta aquest llibre, des del món de la Grècia arcaica, és que són necessàries tant la serenitat i la bellesa com la crueltat i la desmesura. I, per bé que el patiment es troba al fons de la vida mateixa, és possible sobre-viure (i afirmar-nos) gràcies a l’art.
Títol: El naixement de la tragèdia
Autor: Friedrich Nietzsche
Traductor: Manuel Carbonell
Any de publicació: 2011
Editorial: Adesiara
ISBN: 978-84-92405-37-4
Temps de lectura: 7 minuts
