Les murades tancaven encara molts pobles i ciutats a finals del segle XIX. Com a mostra d’allò que van ser els espais urbans closos, se n’ha conservat una de sencera al poblet de Mascarell al mig de la Plana. València en va començar demolició el 1865. Castelló ja havia enderrocat les murades medievals el 1796 per a comunicar la vila i els ravals. Durant les guerres carlines en va alçar una altra que va assolar definitivament el 1882. La defensa dels hàbitats urbans sempre havia suposat la construcció d’una murada que, a més de guardar els habitants amb més o menys èxit, dividia l’espai i demarcava i distingia entre l’interior (l’espai humà, les cases i els edificis, la civilització) i l’exterior (els camps i la naturalesa salvatge).
De fet, la dicotomia dins-fora no es referia només a l’espai, sinó a la manera humana de viure al món. Això, no era més que l’antiquíssima divisió entre naturalesa i cultura, el feréstec i la civilització, el caos i l’ordre, sobre els quals els grecs ja n’havien pensat i escrit. Gràcies al foc de Prometeu, els humans havien començat a diferenciar-se de les bèsties i a construir-se ells mateixos i el seu lloc, però de manera encara molt limitada i restringida i, necessàriament, connectada amb la natura. Durant molts segles la vida humana civilitzada va estar continguda i retinguda per murades que en preservaven la identitat i assenyalaven la ratlla de l’altre costat. Aventurar-se fora implicava assumir-ne els perills: accidents, animals salvatges, bandolers… Eixir de la ciutat tancada com a veritable desplaçament mental demanava valentia i vèncer la por. No tots hi estaven preparats o disposats. I tot això va canviar amb la revolució industrial i el discurs hegemònic de la modernitat. Va arribar un moment (de manera generalitzada durant el segle XIX) que les murades no van poder contenir totes les forces que s’hi estaven organitzant. Potser simplifique els fets i vull veure símbols inexistents, però em fa l’efecte que la demolició dels murs va ser, en realitat, part d’un desbordament general de la potència humana, alhora tecnològica i de pensament, que va abonar totes les limitacions: l’expansió moderna tal com l’hem coneguda, no només cap a llocs propers, sinó també la colonització del món sencer per part dels països occidentals. Havia estat tants anys travat, el desig d’expansió i de dominació, que res no el va poder parar quan es va veure amb prou forces i n’havia perdut la por. La confiança que manifestaven els discursos d’aquells anys sobre el progrés i la prosperitat futura en són una bona prova.
En un escrit anterior ja m’havia referit a les colonitzacions. Com l’expansió moderna havia ocupat pràcticament l’espai físic disponible, i simultàniament s’havia aventurat a controlar i a programar exhaustivament el temps com a recurs explotable. El temps nostre, amb la disciplina implacable dels rellotges, però també el temps que vindrà. La colonització del futur, com a usurpació i espoli d’un bé que hauríem d’haver deixat intacte per als nostres successors. I aquest desig d’expansió busca sense parar territoris nous. Com ara, que se’n parla molt, de la «quarta revolució industrial»: l’adveniment d’un nou període promogut per canvis tecnològics sense precedents en la història en què convergeixen el món físic, el digital i el biològic. Coses així va explicar Klaus Schwab, el fundador del Fòrum Econòmic Mundial, a Davos l’any 2016. Val la pena sentir com veu el futur el senyor Schwab: « En el futur, la innovació tecnològica donarà lloc a un miracle de proveïment, amb guanys a llarg termini en eficiència i productivitat. Els costos de transport i comunicació disminuiran, les cadenes logístiques i de subministrament mundial seran més efectives i el cost del comerç anirà a menys, tot això obrirà nous mercats i impulsarà el creixement econòmic. » Parla dels avantatges econòmics amb tota confiança, com es podia esperar tenint en compte d’on ve el discurs. Però seguidament tira més amunt, « [l]a nova era de la tecnologia, si es configura d’una manera sensible i responsable, podria catalitzar un nou renaixement cultural que ens permeta sentir-nos part d’una cosa molt més gran que nosaltres mateixos: una veritable civilització global … Podem utilitzar la Quarta Revolució Industrial per aixecar la humanitat en una nova consciència col·lectiva i moral basada en un sentit compartit del nostre destí.» El paradís terrenal de la nova era, tecnològica i, veges tu, sembla que també ecumènica. Mel, de poc m’ho crec i tot. El pensament expansiu avança com un matxo amb ulleres que només veu el que té davant. Aquest senyor Schwab es deu pensar que ens dediquem, més que res, a l’agradable pràctica de mamar-nos el dit.
Temps de lectura: 4 minuts
