El meu poble té un ritual pasqüero molt peculiar, fàcil d’explicar però difícil de fer entendre. Que sàpiga jo, només altres dos pobles de la zona el duen a terme i malgrat que a molta gent li puga sonar de què va la cosa, com a bon ritual no s’acaba de pair si no ets membre de la comunitat que el duu a terme. Però em permetràs que t’esbosse l’escena, encara que siga per curiositat.
Aquest ritual es pot fer dimarts, dimecres o dijous sant, però fer-lo dilluns sant és garantia d’èxit, ja que els protagonistes estan tots al seu lloc de torn, sense cap processó que els destorbe. Si vas acompanyat d’algú autòcton del poble, perfecte; si no, no et preocupes: segueix la gent, pregunta’ls i després d’una breu discussió sobre si és per ací o per allà, aconseguiràs la geolocalització dels tres o quatre sants més propers, més precisa del que Google no podria somniar mai.
(Sí, has llegit bé, es tracta d’anar a veure sants sants, d’aquells que tenen guardats tot l’any en alguna església i trauen a passejar tota la setmana des de diumenge de rams. Però deixa que t’acabe de delinear la ruta abans de posar-te en antecedents.)
El poble és un puny i hi ha molta gent al carrer marcant el pas, així que no tardaràs a arribar davant d’un dels punts clau de la nit. Què te trobaràs allà depèn de l’època, del sant i sobretot del confrare. Si tens l’oportunitat de xerrar amb alguna veïna de notable recorregut vital, t’explicarà que abans la costum era ornar el sant amb flors i teles brodades (sobretot amb flors) i que per a veure’l sempre havies de mirar a través d’una finestra enreixada, perquè la gent abans no tenia tanta cotxera i així també quedava com més misteriós.
Però la gent ara té cotxeres, i més peles (en general) i conceptes com minimalista i modern i aquesta doble m pot comportar que te trobes amb un Jesús Natzarè (el que va carregat amb la creu, per als descreguts en la sala) sobre un llac de pètals rojos, tot envoltat d’un fons de teles negres i amb un focus de llum canviant de to al ritme del rèquiem de Mozart, o similars (un pèl massa minimalista i modern per a les senyores amb recorregut vital, ja t’ho comentaran). En canvi, si el confrare de torn té una vena fallera (99% possibilitats que sí), o gust pel paisatgisme, potser tens l’oportunitat de contemplar un attrezzo digne de pel·li d’Indiana Jones: un temple antic amb arcades, en representació d’aquell on presumptament es va trobar el sant calze (no digues això de presumptament davant dels presents), o bé una recreació espectacular de l’hort on a Jesucrist li va entrat l’agonia per haver de sacrificar-se per tota aquella gentola. Però també hi ha qui continua amb les flors i les teles, encara que no s’estile tant. Ja se sap: els clàssics no passen mai de moda.
Anar a veure els arreglos el dilluns sant és un clàssic del meu poble, Alberic (el bressol del panquemao o dels entrepans rodons del bar Domènech, depèn de les referències de cadascú). No se’n coneix amb tota seguretat l’origen històric, però se sopita que té a veure amb què el poble no va tenir un lloc on dipositar les seues imatges durant molt de temps i així els confrares se’ls quedaven a casa durant tot l’any, arreglats perquè el veïnat els poguera visitar. Ara ja fa segles que tenim ermita, però també tenim arreglos. No et penses que aquesta santa passejada és una cosa excessivament beata: eixa nit al carrer te trobaràs al carrer atees rematades com jo, persones creients que fa anys que no xafen l’església ni per accident, i altres que sempre hi són puntuals a la missa de les set. Ja ho tenen els rituals, que en moltes ocasions transcendeixen les raons que els van originar.
En aquest cas, jo trobe que, ara i des de ja fa temps, és senzillament un dia on s’inaugura un costum estiuenc amb més perill de perdre’s que el dels arreglos: l’eixir al carrer a xerrar amb els veïns. No, no et vull idealitzar la vida de poble; com tot té les seues coses bones i dolentes. Però no et negaré que hi ha quelcom d’atractiu de sentir-se unit a una comunitat amb totes les seues conseqüències, per coentes que puguen ser aquestes; de passejar eixa de nit de març i abril en què el temps ja és més amable, de sentir l’expectació d’uns i d’altres de camí al sant, i que veïnes que no t’han vist mai el perfil del facebook siguen capaços de deduir d’un cop d’ull que t’has tallat els cabells, t’has canviat de casa i portes dos mesos fent dieta. És una nit de brisa i xerrameca, d’admirar i de criticar, de molt d’aparentar, però també de molta realitat. Supose que no ho acabes de visualitzar així per escrit, però ja t’he dit: els rituals són fàcils d’explicar, però difícils de fer entendre.
Temps de lectura: 4 minuts
