L’any 1956, sent un dels autors més reconeguts de la literatura japonesa, Jun’ichirō Tanizaki (1886-1965) sembla que trasllada en aquesta novel·la curta algunes de les preocupacions que van afectar la seua vida conjugal.

Amb un format de diari íntim doble (de l’espòs i de l’esposa), la novel·la, que va resultar polèmica, per explícita, amb situacions i descripcions eròtiques, en la societat nipona tradicional, recull la intrincada i perversa relació entre un matrimoni, la filla i el promés d’aquesta.

L’autor, conegut per introduir molts elements de la vida occidental en el món japonés en altres obres, en aquesta també ho fa: les lectures (Faulkner), el gust de prendre conyac amb el sopar (a gots, per embriagar l’esposa), l’ús d’una càmera polaroid (per retratar-la mentre dorm i no haver de portar rodets a revelar), l’adquisició de roba i complements de dona occidentals (vestits curts, arracades, guants…) al costat dels kimonos tradicionals, l’escriptura en paper d’arròs sense plegar, el menjar i el té, els arbres florits, els gerros amb poms de flors diverses… però sobretot l’acceptació d’un silenci insuperable entre familiars, la maquinació i la manipulació de les situacions, la falta de comunicació de sentiments ni de confiances guaridores.

Impressiona el personatge de Toshiko, la filla única del matrimoni, que  és una mena de víctima propiciatòria. Com diu l’última frase de la novel·la se “sacrifica” per sa mare i la seua “excessiva lubricitat” i per guardar les aparences. Un penós paper que anuncia la tragèdia.

La tècnica en ella mateixa, que de vegades perd l’estil que transcriuria el contingut dels diaris per esdevenir pura narració, i més cap al final de l’obra que es reiteren paràgrafs sencers, a mena de records, d’apunts passats, i fa que el ritme s’alentisca i es perda l’interés. Això no obstant, l’ambient japonés, l’atmosfera que envolta la trama, la sexualitat reprimida i apassionada dels personatges que entren en acció, tot és suggerent, exòtic i inevitablement atractiu.

L’any 1983 va ser versionada fidelment al cinema per director especialitzat en cinema eròtic Tinto Brass, amb música d’Enio Morricone, que l’adapta a la Itàlia fascista de 1940.

coberta

Junichiro Tanizaki, l’autor

Imatge de l’article: Fotograma de la pel·lícula “L’imperi dels sentits”

Temps de lectura: 2 minuts